dilluns, 26 de novembre de 2012

Premi "Josep Galán"

El 24 de novembre de 2012 l'Institut d'Estudis del Baix Cinca - Instituto de Estudios Altoaragoneses (IEBC-IEA) va concedir a aquest blog el premi "Josep Galán" a la normalització lingüística i cultural de la comarca del Baix Cinca en la seva XVI edició, així com al Grup de Teatre Garbinada i a la filòloga Maite Moret.

Des d'Al-Miknasiyya donem les gràcies a tots els col·laboradors, participants, lectors i entusiastes de la història del nostre territori per fer possible que aquest projecte tiri endavant, i a l'Institut d'Estudis del Baix Cinca pel reconeixement de la tasca que tots plegats estem duent a terme.

dimarts, 13 de novembre de 2012

“... a un poble de descreguts!”


 Per: Jacinto Bonales 

“... i, per reblar el clau, m’enviessin aquí, a un poble de descreguts.” Amb aquestes paraules de Jesús Moncada posades en boca de Santa Casilda al cèlebre Debat d’urgència (1), l’autor ens atansa a una realitat històrica viscuda al primer terç del segle XX al poble de Mequinensa: la extraordinària difusió del laïcisme entre els seus habitants.

Sens dubte la important immigració arribada al poble durant la segona dècada d’aquell segle –amb motiu del auge de l’explotació minera– tingué un paper transcendental en les actituds i la mentalitat dels veïns, però no hi ha dubte que Mequinensa presentava ja, de molt abans, un tarannà obert, una vitalitat festiva i una amplitud de mires que, per aquells dies, no es trobaven en qualsevol poble. I és que al llarg del segle XIX el poble era un nus de comunicacions, quan pel riu pujaven i baixaven mercaderies i persones, costums i relats, idees i reivindicacions.

No és d’estranyar, doncs, que ja l’any 1865 el bisbat de Lleida organitzés una Santa Missió d’adoctrinament cristiana que van dur a terme un grup de religiosos jesuïtes al nostre poble... en plena festa de Carnaval! Motiu pel qual el governador militar del castell donà permís als soldats per tal que assistissin a la Santa Missa (2). Poble de contrastos, Mequinensa comptava ja aquells dies amb una de les poques societats musicals que hi havia a Espanya, la Filarmónica mequinenzana, datada ja el 1867 (3), i que tindria una llarga reminiscència amb diverses bandes musicals (4).

Entre les onades d’idees que pujaven i baixaven pel riu, de boca a orella corrien les reivindicacions socials i obreres, però també les noves inquietuds, com l’espiritisme (5). Potser per això els sectors més religiosos de la població van formar una societat “Popular catòlica” coneguda com “Los Luises” muntant una biblioteca (6).

Però com venim dient fou durant les dècades de 1910 i 1920 que Mequinensa va créixer de forma extraordinària mercès a l’activitat minera, especialment en el transcurs de la Primera Guerra Mundial, arribant gairebé a duplicar-se el nombre d’habitants en passar de les 2819 persones de 1900 a les 4230 “ànimes” l’any 1920 (7). L’afluència de gent de tota Espanya i fins i tot de l’estranger, i el cobro d’un salari setmanal, va fer fluir els diners pel poble, obrint-se diferents establiments destinats a l’oci i diversió. Cafès, balls, cinema i teatre, així com locals de mal veure –i mal viure– bullien dia sí i dia també. D’això es planyia el rector l’any 1920 queixant-se davant el bisbe del “sensible retroseso en su parte moral” tot veient-se incapaç de fer front a aquelles “formas estrañas y manifestaciones de aires modernistas que nada tienen del espiritu cristiano que informaban antes de los pueblos. Juego, bailes, cines, cafes y otros centros de corrupción han tomado aquí carta de naturaleza que dificilmente se logrará estirpar” (8). Una “corrupció” que portava moltes conseqüències, ja que va començar a ser habitual l’existència de parelles de fet que formaven famílies sense legalitzar-se: “una manifestación del vicio de la lujuria y es la desvergonzada livertad en la juventud tanto de uno como de otro sexo, pues los amancebamientos se han sucedido con frecuencia” havent nascuts nens d’aquestes unions.

Joves disfraçades l'any 1920. Foto: R.Roca Mollerusa. Facebook 

Val a dir, que el rector bé havia d’estar empipat, ja que la gent no anava a missa: el mateix capellà, uns anys desprès, reconeixia que només donava tres-centes comunions l’any. Això sí, cosa curiosa, “se vive en esta parroquia completamente apartado de la Iglesia, y sin embargo, no hay ningun odio á la Iglesia”(9), vivint i morint sense remordiments al respecte. Si els miners treballaven tots els diumenges, els pagesos només ho feien pel matí, trobant sempre quelcom millor que fer per les tardes que dedicar-se a la seva ànima cristiana. Per acabar de reblar el clau l’església no va aconseguir l’adoctrinament complert dels infants ja que tots els intents de fer una escola religiosa van acabar al fons del riu, existint, això sí unes escoles laiques “de personalismo, o separacion del resto del pueblo para sus actos políticos”. 

Amb la dictadura de Primo de Rivera semblava que, poc a poc, el rector podria reconduir la situació, però... “Gondéu”, en el mateix parlar estava aquesta tradició aliena a l’església: “blasfeman los grandes y blasfeman los pequeños, y hasta blasfeman muchas mujeres. Se blasfema sin ton ni son y en muchisimos casos he observado que muchos blasfeman y no saben lo que dicen, ni siquiera saben si existe Dios”... Com deia el propi rector, “sabido es, por desgracia, que esta parroquia de Mequinenza tiene una fisonomia propia y especial y que se diferencia de todas las otras parroquias del Obispado...


Notes:
(1) Jesús Moncada: Històries de la mà esquerra, Barcelona, Edicions de la Magrana, 1988.
(2) Diari La Esperanza, núm. 6278, del 22 de març de 1865, pàgina 2.
(3) Una de les 26 societats musicals de la província de Saragossa, i una de les 236 societats existents a Espanya: Almanaque musical de teatros. Madrid, Impremta de J.A. García, 1867, pàgina 89.
(4) L’existència de bandes musicals a Mequinensa es constata al llarg de tot el segle XX. Veieu per exemple la participació de la banda a Saragossa, durant la festa del Pilar de l’any 1912 al diari ABC del dissabte 19 d’octubre, pàgina 18.
(5) Luz y unión. Boletín de la Liga Espiritista Española, núm. 3, març de 1908, pàgina 70.
(6)  Revista catòlica de las cuestiones sociales, núm. 146, febrer de 1907, pàgina 95.
(7) Sobre aquesta qüestió us recomanem que mireu el llibre de Jaume Fullola: Miners i pagesos. L’explotació de lignits a la conca de Mequinensa. Una societat rural minera (1800-1950)” Lleida, Edicions i Publicacions de la Universitat de Lleida, 2011. 21è premi Josep Lladonosa d’Història Local dels Països Catalans.
(8) Arxiu Capitular de Lleida, VP-47, exp. 11.
(9) Arxiu Capitular de Lleida, VP-49, exp. 33. Any 1925.

dissabte, 3 de novembre de 2012

El Parlament de Mequinensa vist per un veí del poble (1411-1412)

Els esdeveniments ocorreguts durant els parlaments d'Alcanyís i de Mequinensa, van suposar un canvi polític de gran transcendència. Però com van afectar a la vida quotidiana de la gent? 

Ficció novel·lada del Parlament de Mequinensa (1411-1412)

Per Pilar Arbiol i Jacinto Bonales


En Brahem Fulola, pagès convers de Mequinensa,  dels de tota la vida, tenia por. Feia ja un any llarg que el rei, el darrer rei, en Martí, havia mort, i els cavallers i senyors estaven massa esvalotats. Segur que ell, la seva família, els amics i veïns del poble ho pagarien amb escreix. El rector –que dia sí, dia no, baixava de Fraga al poble a dir missa– ja havia fet sonar les campanes de migdia, i ell havia tornat de l’horta amb un sac ple de la darrera verdura de l’any. Avui li tocava tanda i l’aigua de la sèquia havia acaronat les plantes gairebé seques de finals de la tardor. De totes maneres, i malgrat la bonança dels últims mesos, aquell any poques olives colliria. Els ramats dels soldats estaven escampats per tots els bancals del terme, i el seu pas es deixava notar entre els olivers, que havien perdut més de la meitat de les branques.

Sí, soldats. I per culpa d’ells (i dels senyors, és clar), feia ja un mes llarg que la seva dona i les seves filles no havien pogut sortir de casa. La tropa no coneixia guerra ni pau quan estava lluny de casa seva, i aquesta ignorància no era pas el millor que una dona es podia trobar quan anava sola. Per això feia temps que ja no baixaven al riu a buscar aigua. Sort del Galí, el fill gran que, a remugadents, havia tingut que assumir aquesta tasca pròpia de dones.
Miniatura del rei Martí l'Humà

El camí des de l’horta fins al poble no era llarg, però el pes del sac i la xafogor d’aquell sol del migdia feien que els seus passos fossin lents i que unes gotes de suor s’escapessin de sota el seu barret i rellisquessin per la seva cara. Per això es va parar un moment al mig del camí, i mentre s’eixugava la humitat del front va alçar la vista cap al castell. Allí dalt en passava alguna.....

En entrar al poble, va haver de deixar, a la porta, una part de la collita per ordre expressa de Guillem Ramon, el Montcada què, des de feia poc, era el nou senyor del castell i del poble. Amb aquestes verdures prepararien l’àpat d’aquesta nit, quan els ricoshombres aragonesos sopessin mentre discutien el que farien amb els seus enemics. A dalt, al castell, el seu senyor feia dies que estava reunit amb el gran Anton de Luna, amb el cap dels Hospitalers Pedro Ruiz de Moros, i els hereus de les famílies Alagón, Pomar, Antillón, Urríes, Lanuza, Ayerbe, López de Luna i una munió de petits senyors què, més que debatre, semblava que s’atipaven amb les hortalisses i corders que donaven –obligats, és clar– els veïns. I si els senyors eren a dalt, al castell, les seves hosts –des de marrecs a dones de mal veure– havien de dormir a les cases del poble. Els hi esperava, a tots, una primavera molt, molt dura, amb el rebost ben buit. 

Feia dies que aquest pensaments li enterbolien el cap, igual que aquella boira prematura que s’havia instal·lat a l’altra banda del Segre li entelava la vista. Una boira persistent, que no escampava, producte dels nombrosos focs encesos feia mesos en els camps de la Granja d’Escarp, Serós, Aitona i Massalcoreig. I és que el gran exèrcit de Jaume II d’Urgell estava acampat a les terres de l’altra banda del riu, ben armat i disposat a entrar en combat si les coses finalment anaven maldades....
Fragment d'acta del Parlament de Tortosa on es presenten les credencials dels ambaixadors del Parlament de Mequinensa. Arxiu de la Corona d'Aragó. PARES.
El sol fet de pensar en això li va fer venir una esgarrifança i va sentir el nus de la por a la gola. Por, sí. Perquè en qualsevol moment les tropes castellanes de Ferran d’Antequera podien presentar-se, plantar un setge, i destruir les hortes i les cases, els camps (que encara no havien pogut sembrar), els molins i segar, de pas, les seves vides. Por, perquè si no era en Ferran, potser arribarien les tropes franceses que recolzaven al napolità Lluís d’Anjou... Encara rai que l’altre candidat a rei, el Duc de Gandia, era lluny (i, segons tenia entès en Brahem, o s’havia mort o poc li faltava...).

Des de petit havia sentit dir als vells que quan es reunien les Corts d’Aragó a un lloc era motiu d’alegria  per els vilatans ja que, amb tanta gent poderosa i rica sempre cabia l’esperança que algun benefici o altre es deixés caure al poble. Però ara veia que no era ben bé així. De totes maneres el que es feia al castell no eren unes Corts, ja que no hi havia rei. El seu amic Johan Estruch, que feia de mosso a dalt al castell, en deia un “Parlament”. Potser per això les estaven passant tan magres! A més, a Alcanyís n’hi havia un altre! Més nobles i grans senyors atipant-se d’extra a costa dels pagesos... més misèria, doncs, que es sumava a les penúries que venien passant. I és què la guerra, que feia vessar sang per tot Aragó, s’havia ajuntat amb les darreres puntades que donava la pesta. Aquesta maleïda pesta que s’havia endut a en Josef, el seu germà, l’any passat.

Així van anar passant els mesos. Les dones, ben tancades, continuaven servint els àpats a  ell, al seu fill Galí, i als quatre soldats que s’havien instal·lat a casa. Però aquell dia emboirat de finals d’hivern, el Brahem va saber que les coses estaven a punt de canviar. Molts dels soldats van començar a marxar, i amb ells els seus senyors. Potser ho feien perquè ja no quedaven gaires queviures al poble! Però no. A l’altra banda del riu ja no hi havia soldats, havien marxat aquella nit i, segons li va dir un pastor, marxaven riu amunt, cap a Balaguer. El Johan Estruch li havia dit que els senyors de València, de Catalunya i els aragonesos d’Alcanyís s’havien posat d’acord i havien deixat de banda als reunits a Mequinensa. Semblava que tot s’acabava. Per fi! Però en Brahem sabia que no, que tot just començava. Si fins aleshores s’havien salvat de la guerra, ara potser arribaria al poble...
Coronació del rei Ferran I d'Antequera

Quan Brahem conegué la notícia que el nou rei es deia Ferran, el d’Antequera, començà a tremolar. Què faria ara el seu senyor, el Montcada? Cridaria al seu fill, en Galí, i a tots els joves de Mequinensa per prestar-li host i cavalcada i fer-los lluitar? No tenien ni un croat, així que mal podria comprar-li ni una llança... Però no. En Guillem Ramon de Montcada va acceptar el compromís de Casp, al nou rei, sense tornar-s’hi, de ben segur que algun pessic en trauria!

La guerra va continuar, si, però lluny de casa. I quan mesos desprès veié com portaven pres a Dom Anton de Luna, per fi va respirar tranquil, tot semblava acabar-se... però ja estava curat d’espants. Allò no era més que un punt i a part. Què voldria ara el nou rei? Què farien els senyors i cavallers, acostumats a manar sense ningú a sobre? I a més tots barallats, com sempre... En Brahem enviaria les dones de casa a l’església, almenys que resessin per tal que la maleïda pesta, i la gana, passessin de llarg lluny de casa seva...
 

divendres, 2 de novembre de 2012

Sis-cents anys després del Parlament de Mequinensa


Per: Miguel Ibarz i Jacinto Bonales

La Corona d’Aragó es va formar mitjançant la unió dinàstica del reialme d’Aragó i el comtat d’Urgell el 1137, en el pacte de Barbastre, on es van signar el futur matrimoni entre Ramon Berenguer IV i Petronil·la d’Aragó, encara que el matrimoni no es celebraria fins el 1150. El fill d’ambdós, Alfons II el Cast, l’any 1164 va heretar i unir els territoris, però respectant l’organització política existent en cadascun d’ells. Aragó, Catalunya i les annexionades en temps de Jaume I el Conqueridor, València i Mallorca, van integrar una confederació sota uns mateixos monarca i senyera, però amb identitats diferenciades.
Mapamundi de Cresques, 1375

Els fets històrics, motiu d’aquest escrit, ens traslladen al dia 25 de juliol de 1409. El rei de Sicília, Martí el Jove, moria de febres a Càller (Sardenya). La notícia de la mort del primogènit i únic hereu de la Corona va arribar a Barcelona a principis d’agost. Vicent Ferrer va ser l’encarregat de comunicar-ho al rei Martí I l’Humà, què per aquells dies comptava ja amb cinquanta-un anys d’edat i no gaudia pas de molt bona salut.

Calia trobar una solució a la qüestió successora ràpidament. La majoria dels historiadors coincideixen en indicar que la voluntat del rei era preparar el necessari per tal que Fadrique, el seu net bastard, fill de Martí el Jove, fos legitimat com a possible successor. Aconsellat pel papa Benet XIII, primer va admetre contraure matrimoni en busca d’un possible hereu legal. La boda es va celebrar al palau de Bellesguard de Barcelona, el 17 de setembre de 1409, amb la jove Margarita de Prades. Per si aquesta solució fallava, i obrint el camí de la successió, va nomenar Governador General del reialme a Jaume II d’Urgell, conegut com “els Dissortat”. Amb aquest fet l’identificava com un possible successor. Però no va ser gaire encertat que Jaume es presentés a Saragossa per tal de prendre possessió del seu càrrec acompanyat del seu bon amic Antón de Luna, màxim exponent d’un dels bàndols en que es trobava dividit Aragó, els Luna enfront als Urrea. Aquests darrers mai van veure amb bons ulls al comte d’Urgell. Jaume no va saber ser neutral en aquell moment, hauria estat més prudent una mica de seny i atansar-se als Urrea, que tenien a l’arquebisbe de Saragossa, García Fernández de Heredia, com a un dels seus principals valedors. L’hostilitat dels Urrea, a la que cal sumar la del Justícia d’Aragó, Juan Jiménez Cerdán, portà a l’enfrontament dins la mateixa ciutat de Saragossa, entre les tropes de l’arquebisbe i les del comte d’Urgell. Aquesta manca de tacte, juntament amb altres desavinences amb l’arquebisbe a principis de maig del 1410, van provocar que el rei Martí suspengués del seu càrrec a Jaume. Aquests successos passarien factura durant l’Interregne. Els Urrea i els seus seguidors, incloent l’arquebisbe i el mateix Justícia, es van declarar decidits antiurgellistes. 
Detall de Mequinensa dins el Mapamundi de Cresques, 1375

En aquest moment, al palau de Bellesguard es van iniciar els preparatius per tal que Fadrique, amb el consentiment de del papa Benet XIII, fos reconegut com a legítim hereu, davant la impossibilitat que el rei Martí engendrés un fill mascle. La data escollida fou l’1 de juny de 1410. L’atzar, però, va voler que una malaltia inesperada acabés amb aquest somni.

A finals de maig el rei agonitza al monestir de Valldonzella a Barcelona. La maquinària política va iniciar el seu joc. Els dies 30 i 31 de maig el rei va ser visitat –al llit estant– per uns consellers de les Corts de Catalunya, entre els quals es trobava Ferrer de Gualbes, juntament amb Alemany de Cervelló i Francesc d’Aranda. Aquests dos darrers personatges eren reconeguts antiurgellistes. La seva missió era formular la següent pregunta: “Senyor, plau-vos que la successió dels dits vostres regnes e terres, après obte vostre, pervinga a aquell que, per justícia, deurà prevenir, e que’n sia feta carta pública?” A la qual el rei Martí, ja moribund, suposadament va respondre “Hoc!” (“Sí!” en occità). Estava el rei suficientment lúcid per tal de contestar aquesta pregunta, o mai va haver cap tipus de resposta? Aquest “Hoc”, reduïa les pretensions del comte d’Urgell i pretenia evitar que Jaume fos proclamat rei, obrint-se el pas a altres pretendents al tron. Finalment el 31 de maig de 1410 expirava el rei Martí sense hereus directes legítims i sense haver indicat de forma clara qui havia de succeir-li. 
Armes d'Aragó segons l'Armorial de Gelre.

S’iniciava un turbulent i apassionat Interregne, amb el denominador comú de la divisió de les élits polítiques que havien d’afrontar i trobar una solució satisfactòria a la successió. Imbuïts en aquesta situació, els pretendents al tron van començar a jugar les seves cartes: Fadrique de Luna, fill bastard de Martí el Jove; Jaume II d’Urgell, comte d’Urgell, cunyat de Martí l’Humà i besnét del rei Alfons IV el Benigne. Alfons d’Aragó, duc de Gandia, net, per línia masculina de Jaume II el Just, però que va morir poc abans de la reunió de Casp i va transmetre els seus drets al seu fill Alfons. Lluís d’Anjou, duc de Calàbria i rei de Nàpols, net de Joan I el Caçador; i finalment Ferran de Trastamara, el d’Antequera, infant de Castella, ja que la seva mare Leonor era filla del rei Pere IV el Cerimoniós.
A Catalunya, on la noblesa i la burgesia estaven més unides, s’inicià la senda de la successió. Al juliol de 1410, el governador Guerau Alemany de Cerverlló va convocar el primer parlament a finals d’agost a Montblanc, encara que degut a la pesta es va iniciar a Barcelona a finals de setembre, i posteriorment es va traslladar a Tortosa l’any 1411. Una comissió de dotze persones serien les encarregades d’enviar als missatgers als reialmes d’Aragó i València per tal de tractar el tema successor, amb les instruccions necessàries. Van ser escollits sis ambaixadors per a Aragó i sis per a València.

El territori es trobava assolat per una onada de pesta, que va fer morir una gran part de la població. A tot això cal sumar les diferents lluites entre bàndols dins els territoris de la Corona, especialment a València i a Aragó. Al primer, els Centelles estaven enfrontats amb els Vilaragut, impedint que es reunís un Parlament, i quan aquest ho va fer l’any 1411, es va realitzar dividit, un a Vinaròs convocat pels Vilaragut prourgellistes i un altre a Traiguera convocat pels Centelles.

Dins el nostre reialme d’Aragó fa anys que la noblesa es trobava dividida en dos grans bàndols, brandant tot sovint les armes en una guerra silenciosa. Els Luna i els Urrea, els dos grans llinatges aragonesos, es troben en disputa reunint al seu voltant la resta de nobles i grans institucions eclesiàstiques enfrontades entre si. 

Els dos bàndols aragonesos en disputa s’alineen ràpidament al voltant d’un candidat: d’una banda els Urrea i els Cerdan que tenien al Justícia, els Ruiz de Libori que gaudien de la magistratura, i els Fernández de Heredia, un de llurs membres era l’arquebisbe de Saragossa García. Aquests pugnaven en favor del francès Lluís d’Anjou, duc de Calàbria. A l’altre bàndol els Luna, Urríes i Alagón, i els Montcada, senyors de Mequinensa, que combatien en defensa dels interessos del català Jaume II d’Urgell.
El rei Martí l'Humà

Per la seva banda la pressió del Parlament català va facilitar que, l’any 1411, els dos bàndols d’Aragó es reunissin al Parlament de Calatayud. Però, a quin consens podia arribar aquest Parlament ja que al temps que els titulars dels grans llinatges aragonesos debatien, els seus soldats lluitaven entre ells en pobles i camps? Les pretensions de Catalunya de formar un Parlament General que unís a tots tres reialmes serien rebutjades i no arribarien a cap conclusió. El Parlament aragonès ni tan sols podrà acordar com havia d’organitzar-se per funcionar. Dissolt per discussions i per manca de consens, la guerra es declarà obertament entre els partidaris d’Anjou i d’Urgell. Sota els diversos pendons comença de nou a vessar-se sang per la terra aragonesa.

Una disputa entre l’arquebisbe de Saragossa i Anton de Luna, al juny de 1411 a l’Almúnia de Doña Godina, acabà amb la mort del primer, principal valedor del candidat francès Lluís d’Anjou. No discutirem sobre aquesta mort a la que s’han donat diferents versions des del mateix moment de l’acte. Pel contrari, parlarem de les seves conseqüències: la guerra a Aragó es fa massiva i s’inicia el setge de la plaça d’Albarracín. És l’inici d’una breu guerra civil entre la noblesa aragonesa.
Mort el valedor de la candidatura d’Anjou, el bàndol dels Urrea i Fernández de Heredia canvia de candidat: es recolzaran ara en Ferran d’Antequera. Perquè aquest canvi? Perquè veuran en Ferran i en llur poder la única forma de contrarestar als partidaris de Jaume d’Urgell, a més que les tropes franceses estaven molt llunyanes i no podrien ajudar-los contra els urgellistes.
Segell de la reina Maria de Luna

La resposta del nou candidat, Ferran d’Antequera, fou ràpida, extraordinàriament ràpida: les tropes castellanes estaven aquarterades en les fronteres i, immediatament i de forma continuada, van entrar en el reialme ocupant les principals ciutats i castells, amb l’excusa d’haver estat cridades per tal de venjar l’arquebisbe. Les principals places dels Luna, Urríes i Alagón van anar caient. Els dominis del territori de Terol, però també Loarre, Osca i la resta de castells de l’Alt Aragó són presos. Per la seva banda, Anton de Luna no permet l’entrada de les tropes de Gascunya, favorables al candidat d’Urgell, sense rebre abans l’autorització de, almenys, el Parlament català que clama contínuament per l’allunyament de les tropes d’ambdós bàndols.

El papa del Cisma d’Occident, Benet XIII, que havia estat reconegut com a papa pel reialme de Castella, va recolzar decididament a Ferran d’Antequera i al bàndol dels Urrea i Fernández de Heredia (malgrat els seus orígens familiars, ja que era un Luna). Recolzats per les tropes castellanes, es jutja a Saragossa, en absència i sense possible defensa, a Anton de Luna i llurs partidaris. Benet XIII havia donat ordres ben clares sobre aquest judici. La pena només podia ser l’excomunió i la pèrdua de tots els béns del magnat aragonès i llurs partidaris, i la impossibilitat que cap d’ells donés suport a Jaume d’Urgell. De tots aquests càrrecs són comdemnats, inclòs el de rebel·lió, al setembre de 1411. La llarga mà del Papa havia començat a actuar. Al mateix temps, el Governador i el Justícia d’Aragó van convocar un nou Parlament a Alcanyís, on estaven cridats tots els diputats del reialme, excepte Anton de Luna i els partidaris del candidat d’Urgell, que no van poder assistir per raó del desterrament i l’excomunió. A més, tots els camins estaven custodiats pel bàndol castellà, que impedia qualsevol apropament. 
Armes d'Alfons de Gandia

El Parlament reunit a Alcanyís va iniciar les converses amb el català reunit a Tortosa i amb el Valencià a Vinaròs. Però ni el català ni el valencià van prendre decisions importants amb l’aragonès fins que no quedessin aclarits els successos d’Aragó.

Donada la parcialitat d’Alcanyís i la persecució patida, el bàndol urgellista va decidir congregar, al seu torn, i igual que es va esdevenir al reialme de València, un altre Parlament, aquest a Mequinensa, a finals de 1411. Els convocants són dos diputats aragonesos: Anton de Luna i Pedro Ruiz de Moros, urgellistes, juntament amb un altre gran noble aragonès, Artal d’Alagón. El lloc va ser escollit per ser plaça forta, propera a Tortosa i pel parentiu de Guillem Ramon de Montcada, senyor de Mequinensa, amb Anton de Luna, ja que era el seu nebot. A Mequinensa els urgellistes es trobaven segurs gràcies a la presència de les tropes del comte d’Urgell, aquarterades entre Aitona i Seròs. A aquest parlament acudiran nombrosos nobles aragonesos. La presència de l’estament eclesiàstic serà mínima (recordem que els principals urgellistes van ser excomunicats) però la figura present serà de gran transcendència, l’anomenat Castellà d’Amposta, en realitat el Prior de l’Orde dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem a Aragó, hereu també de l’Orde dels Templers. 
Armes de Jaume II d'Urgell

Tradicionalment s’ha qualificat als partidaris de Mequinensa com a nobles “de pocas prendas pero de alta empresa”. Res més lluny de la realitat si revisem qui eren els participants. El principal, sens dubte, fou Anton de Luna, darrer home de la branca major d’aquest llinatge que era l’únic que va emparentar amb la monarquia i, al mateix temps, descendent de la casa reial de Navarra. Cap primogènit dels Martínez de Luna, i parent proper de la reina consort Maria de Luna i de l’antipapa Benet XIII, era senyor de nombrosos llocs com Almonacid, Alfamén, Loarre, Morés, Pola, Rueda, etc. L’altre diputat del reialme que va acudir a Mequinensa fou Pedro Ruiz de Moros, Prior de l’Orde dels Hospitalers de la Castellania d’Amposta i, doncs, senyor de les comandes d’Alfambra, Aliaga, Ambel, Amposta, Añón, La Almúnia de Doña Godina, Ascó, Barbastre, Calatayud, Cantavieja, Casp, Castellote, Castilliscar, Chalamera, Encinacorba, Osca, Mallén, Miravet, Mirambell, Monzón, Novillas, Orrios, Orta, Samper de Calanda, Sijena, Torrent de Cinca, Torrent de València, Ulldecona, Villel, Villarluego i Saragossa, del tot transcendental, com podem veure. Gent d’alta noblesa i de gran rellevància econòmica i social.
Armes de Lluís d'Anjou

Un altre dels ricoshombres (títol del màxim exponent de la noblesa aragonesa) que va acudir a Mequinensa fou Artal VI d’Alagón, setè senyor de Sàstago. Juntament amb ell assistí el seu germà Pedro d’Alagón, senyor d’Almuniente, així com un altre germà, Francès d’Alagón. Finalment, entre els ricoshombres i com a amfitrió, assistí Guillem Ramon de Montcada, nebot d’Anton de Luna, senyor d’Aitona, Mequinensa, Seròs, Algorfa, Vilaseca, Almatret, Faió i altres senyorius a Catalunya.

Juntament amb aquests van acudir nombrosos cavallers, considerats per algun autor com “caballeros mesnaderos y de las familias más ilustres y antiguas de Aragón después de los ricos hombres”. Descendents de grans famílies dels segles XIII i XIV, com Pedro de Pomar o Sancho de Antillón, acompanyarien a grans figures del moment com Fadrique de Urríes, senyor i baró de la Peña que havia estat Governador d’Aragó l’any 1402. També assistiria Martín López de Lanuza Fernández de Tarba, hereu dels Tarbas i senyor de Biescas, Sobiran, Escuer, Arguisel, Asso i Essan. I Fernando López de Luna, primer senyor de Ricla, germà de pare de la reina Maria de Luna i, doncs, cunyat del rei Martí, senyor d’Almunia, Cabañas, Calatorao, Muel, Obón i la Mezquitilla, casat amb Emília Ruiz de Azagra de Albarracín, senyora de Villafeliche.
Armes de Ferran d'Antequera

No serien els únics; comptaven amb la presència de Sancho Ayerbe d’Aragón, baró de Paternoy, infanzón d’Aragó casat amb Maria de Urríes, així com Fortún Díez de Escorón, senyor del castell d’Escorón, de Canales i amb grans hisendes a Tarazona, Ejea de los Caballeros i a Grisén. Sense oblidar-nos de Jaime López de Luna, Ferrer de Samper, Garci López de Sesé senyor d’Oliete, Alcaine, Fabara i la Codonyera, i Juan Ximénez de Salanova, senyor de Cuarte, clar exponent de les lluites familiars ja que era gendre de Domingo de Cerdan i cunyat de Juan Ximénez Cerdan, justícia d’Aragó, impulsor aquest darrer del Parlament d’Alcanyís. Altres més acudirien, com el jurista Juan Gallart que seria ambaixador del Parlament de Mequinensa al català reunit a Tortosa, i possiblement també Garcilópez de Cabañas, Juan Dordás, Miguel de Mazas, Jaime Jaqués, Luis de Logran y Pascual Navarro, encara que només anessin, aquests darrers, com a recolzament als principals parlamentaris.

Reunit el Parlament a Mequinensa, van enviar ambaixadors al de Tortosa al novembre de 1411 reclamant contra la parcialitat i nul·litat del parlament aragonès d’Alcanyís. Però no van rebre resposta dels catalans que veien com es repetia el problema que s’havia donat a les corts valencianes. De nou, el 4 de desembre d’aquest any, una comitiva de Mequinensa acudí a Tortosa exposant els motius de la congregació a la ribera del Segre, reclamant la nul·litat del d’Alcanyís, i sol·licitant una contesta catalana que no arribaria mai. I és que el reconeixement anterior d’Alcanyís (el Parlament de Tortosa establiria una fluida negociació amb aquest) i el fet de l’excomunió d’alguns dels reunits a Mequinensa, juntament amb la por a una intervenció de les tropes castellanes a Catalunya, van motivar el silenci primer i, després (concretament el 3 de febrer de 1412) la recomanació a Mequinensa que es dissolgués acceptant les decisions preses pel Parlament d’Alcanyís.

El 15 de febrer de 1412, Catalunya, València i Aragó van signar la concòrdia d’Alcanyís on s’establia escollir tres representants per parlament. L’elecció dels compromissaris per Alcanyís, Tortosa i Vinaròs, que es reunirien a Casp per tal de decidir el nou sobirà, deixarà sense valor les possibles actuacions del Parlament de Mequinensa, que es dissoldrà. 

Allò lògic hauria estat que l’elecció dels nous compromissaris s’hagués realitzat equitativament i que cada Parlament escollís als seus, però van ser escollits per dos comissionats del Parlament d’Aragó: Gil Ruiz de Libori, Governador d’Aragó, i Juan Jiménez Cerdan, Justícia Major del Reialme. Se’ls va encomanar la llista el dia 26 de febrer, i com si fos un miracle, el dia 27 ja estava confeccionada. De nou la influència del papa es va deixar notar. Els escollits van ser:
Coronació de l'Antipapa Benet XIII

Per Aragó: Domingo Ram, bisbe d’Osca, un fidel seguidor de Benet XIII. Va votar a Ferran de Trastamara (el d’Antequera). Com a recompensa va ser nomenat Virrei de Sicília. Berenguer de Bardají: jurista i lletrat general de les Corts d’Aragó; a la mort de l’arquebisbe va ser el que va reconduir tot el procés successori; està comprovat que estava a sou de Ferran, del que rebia una paga de 500 florins mensuals. Ja rei Ferran, va ser nomenat el seu conseller i va rebre una compensació de 40.000 florins. Francisco Aranda: fou uns dels engranatges entre el papa Luna i Ferran de Castella; pel seu treball ben fet Ferran el va nomenar Conseller Reial.
Per Catalunya: Pere de Sagarriga, arquebisbe de Tarragona, fou una figura decisiva en el Parlament de Tortosa; va repartir el seu vot entre el comte d’Urgell i el Duc de Gandia; li van concedir posteriorment diferents terres confiscades a Jaume d’Urgell. Guillem de Vallseca, fou un dels juristes catalans de més relleu; la seva manca de salut no li va permetre estar en cap de les reunions més importants; el seu vot va ser per a Jaume d’Urgell. Bernat Gualbes arribà a ser conseller de Barcelona, pel seu vot a favor de Ferran va ser recompensat amb el càrrec de Vicecanceller. 
Per València: Vicent Ferrer, valencià que va arribar a ser sant; home del papa, els urgellistes confiaven en la seva independència, però el seu vot es va decantar per Ferran; posteriorment va conèixer la falsedat del papa i va aconsellar a Ferran i al Concili de Costança la destitució del papa Luna per tal d’obtenir la unitat de l’Església. Bonifaci Ferrer, home molt lligat a Benet XIII, va ser el seu ambaixador a Avinyó. Al principi el Parlament català no va acceptar la seva designació, però va haver de cedir davant les pressions d’Aragó. Va votar a favor de Ferran. Francesc Perelló, uns dels seus familiars van denunciar que la seva salut mental no era òptima i després de ser examinat per la resta de compromissaris, aquests van arribar a al conclusió que era mentalment inestable; va ser substituït pel jurista Pedro Beltran, que es va abstenir a la votació, al·legant manca de temps per estudiar el cas.

Així doncs, sis van ser els vots a favor de Ferran d’Antequera, tots ells repartits hàbilment a cada reialme, segons la consigna de Benet XIII. La resta fou la proclamació de la sentència de Casp el 28 de juny de 1412, on es va escollir rei al pretendent castellà.

Jaume d’Urgell (influït per sa mare) i els seus partidaris amb Anton de Luna al cap, es van negar a reconèixer com a rei a Ferran I. Aquests es van aixecar en armes, provocant una revolta que estava condemnada al fracàs. Al marge de les tropes mercenàries que havia reclutat Anton de Luna, les forces vives de Catalunya (per tal d’evitar una guerra) no van acudir en auxili de Jaume, que va haver de rendir-se al castell de Balaguer l’any 1413, on va ser derrotat. Li fou perdonada la vida i se'l va condemnar a presó perpètua. Tots els seus béns van ser confiscats i mai se li va permetre veure a les seves filles. Va morir a la presó del castell de Xàtiva el 1433.
Armes d'Anton de Luna

Un dels nostres protagonistes, Anton de Luna i Xèrica, fou derrotat a la revolta comentada a Trasmoz i Montearagón, i al castell de Loarre va haver de rendir-se. Gràcies a la mediació del seu nebot Guillem Ramon de Montcada se li va perdonar la vida. Confiscats tots els seus béns va restar confinat al castell de Mequinensa fins el 1419, lloc on va morir.

Analitzar aquests esdeveniments objectivament és una feina feixuga, no exempta de dificultat. Multitud de connotacions polítiques i reivindicacions històriques han anat donant-se al llarg dels anys. Insignes historiadors han vessat rius de tinta sobre el que va significar el Compromís de Casp. Uns, com apunta l’il·lustre medievalista José Luis Martín, s’identificaran amb l’opinió de Menéndez Pidal que veu en la solució de Casp, un pas necessari i decisiu en la unitat d’Espanya. Altres s’apropen més als postulats de Ferran de Soldevila, i posen en dubte l’objectivitat de la solució de Casp.

Des del punt de vista “d’uns mequinensans”, ens hem sentit orgullosos de formar part del grup de persones que hem treballat per donar a conèixer els fets i algunes opinions sobre el que va representar el Parlament de Mequinensa, titllat per algun historiador d’il·legal, el qual oblida que va ser il·legal igual que el d’Alcanyís, basant-nos en les argumentacions de Ferran de Soldevila, ja que la convocatòria d’un parlament corresponia a tres diputats de la Diputació aragonesa, i un d’ells, el nomenat Castellà d’Amposta, Ruiz de Moros, partidari de Jaume d’Urgell, no havia estat admès. Tant de bo en el set-cents aniversari es coneguin més detalls per tal de jutjar els fets amb major objectivitat i que la història els hi faci justícia.

Bibliografia:

Ángel Canellas López: La instauración de los Trastamara en Aragón.
Braulio Foz: Historia de Aragón.
Juan de Mariana: Historia general de España.
Amalio Marichalar i Cayetano Manrique: Historia de la legislación y recitaciones del derecho civil de España.
José Luís Martín: Historia de la Corona de Aragón
Jesús Mestre i Godes: El Compromís de Casp. Un moment decisiu en la història de Catalunya.
Miguel Sancho Izquierdo: Ensayo de una biografía de Don Antonio de Luna y de su influencia en el compromiso de Caspe.
Ferran de Soldevila: El Compromís de Casp (Resposta al Sr. Menéndez Pidal)
Juan Tejada y Ramiro: Colección de cánones y de todos los concilios de la Iglesia de España y de América.
Jerónimo Zurita: Anales de la Corona de Aragón.

dissabte, 13 d’octubre de 2012

Notes sobre el moviment obrer a Mequinensa abans de la II República


Per Jacinto Bonales

Entre la Mequinensa socialment pacífica i conciliadora que els llibres d’història local ens mostren pel primer terç del segle XX, i el record d’alguns veïns del poble vell, de la Mequinensa la Roja d’abans de la guerra, hi ha un clar desequilibri, per no dir un contrast ben constatable. No és per a menys: a la manca de documentació a l’arxiu del nostre Ajuntament es suma el silenci imposat al llarg de dècades i la carència d’estudis monogràfics sobre el moviment obrer a la Franja. Malgrat tot, petites notícies escampades arreu ens permeten esbossar mínimament l’existència i importància d’aquest moviment reivindicatiu que, en diversos moments, va mostrar el seu caire revolucionari.

Mequinensa, poble comercial (encara que cada cop menys), agrícola i sobretot miner, va aglutinar en la seva societat tot un seguit de corrents polítics –que pujaven i baixaven pel riu– que s’unien als interessos socials dels diferents sectors de la població: d’una banda els moviments catòlics i conservadors –fins i tot de l’autoritarisme militar d’aquell primer terç de segle–; d’altra, reformistes, progressistes i demòcrates; i, de forma contundent, moviments obrers que aglutinaven un contingut polític –socialista , àcrata i posteriorment comunista– a les reivindicacions socials i laborals dels diferents obrers –mitjançant el sindicalisme–, ja fossin del camp, ja de les mines i els llaüts.

Un exemple d’aquest dinamisme polític el van protagonitzar els republicans l’any 1904 quan van celebrar un míting al poble, acte que es va fer cèlebre a la premsa lleidatana:
                        “(...) També podria ocuparme,
                                    deixant está’ls lleydatans
                                    del humor que á Mequinensa
                                    tenen los republicans
                                    puig mirin que es cosa nova
                                    fé un mitin á dins del riu
                                    predicant doctrines sanes
                                    als pobres del vegueriu. (...)” (5)

Senyoretes de Lleida passejant en barca per Mequinensa. 1908.





I és que el moviment republicà a Mequinensa tenia força empenta en aquells principis de segle. Un republicanisme que topà amb els conservadors monàrquics en diferents ocasions. A l’agost d’aquell 1904 es produí un enfrontament quan el propietari d’unes mines intentà donar el nom de “República” a un nou jaciment. El governador civil es negà a acceptar el nom, tot declarant que el reglament de mines permetia “rechazar los nombres de los registros que pudieran ser ofensivos y malsonantes”. Aquest fet fou denunciat pel periodista Manuel Ciges Aparicio al diari El Progreso que fou encausat, encara que absolt, per una denúncia d’injúries al governador (6). Tot plegat va degenerar en un enfrontament als carrers de Mequinensa entre monàrquics i republicans, sortint els joves a “rondar” per la vila. Per acabar amb la qüestió el Govern Civil de Zaragoza va enviar un contingent de forces de la Guàrdia Civil al nostre poble (7).

Per fer-nos una idea del moviment obrer al poble tant sols hem de guaitar la situació política a finals del període: si a les eleccions municipals de 1931 –que desembocarien en la proclamació de la II República– la corporació municipal quedaria formada per dos republicans, un socialista i vuit independents, al maig de l’any 1936 trobem documentats 20 afiliats a la CNT (molt per sota de Fabara, per exemple, amb 55 afiliats, on el sindicat anarquista tingué un important paper entre els jornalers del camp i petits pagesos) (1), i sobretot nombrosos afiliats a la UGT, fins al punt que a finals d’aquell any a Mequinensa s’organitzaria la Federació de Zaragoza de la UGT (2). La presència de moviments sindicals és lògica, tant en la vessant minera (amb diversos membres de la FAI i de la CNT, però sobretot de la UGT) com de la vessant agrícola (amb predomini de la FTT dins la UGT) (3). El comunisme però, no tindrà incidència fins l’esclat de la guerra, essent perseguits els membres del PCE per tota la comarca l’any 1935 (4), i presents al consell municipal en plena guerra, l’any 1937.

Aquest moviment obrer reivindicatiu no era, però, nou. Ni molt menys. Al llarg de tot el primer terç del segle XX trobem referències a l’organització del moviment obrer a través ja de revoltes, ja de nombroses vagues. Força curiosos van ser els esdeveniments de l’any següent, el 1905, entre els miners de Mequinensa i els de la Granja d’Escarp. Aquell any la crisi agrícola va provocar que nombrosos jornalers i petits pagesos d’ambdós pobles necessitessin treballar. Una de les opcions era entrar a treballar a les mines, però aquestes no estaven precisament en un moment d’alta demanda de mà d’obra. El somatén de la Granja intentà forçar l’admissió de treballadors a Carbonífera del Ebro, generant-se una mena de “manifestació” d’obrers davant les mines; a aquests es van sumar altres obrers agrícoles del propi poble de Mequinensa: la seva reclamació consistia en demanar que es rebaixessin els jornals dels miners que ja treballaven per poder ser admès un major nombre d’obrers. A la següent jornada laboral van acudir els obrers de la Granja així com 200 de Mequinensa, el que va obligar a tancar la mina i a ser custodiada per la Guàrdia Civil. La presència de la benemèrita va fer desistir dels seus propòsits als obrers en atur (8).
Però sens dubte el moment més interessant i que en el futur s’haurà d’estudiar en profunditat és durant la famosa Setmana Tràgica de Barcelona de l’any 1909. La revolta catalana contra la guerra del Marroc tingué un efecte immediat i directe al nostre poble: A tot Aragó només hi hagué algarades a Zaragoza, i un intent de manifestació contra la guerra a Monzón que es va avortar. Però a Mequinensa gran part del veïnat va sortir al carrer protestant contra la guerra, tallant el pas de les barques per l’Ebre, destruint el telègraf i evitant que els reclutes del poble poguessin incorporar-se a files. S’inicià també una vaga a les mines, fàbriques i als comerços. Davant la “perturbación sediciosa” el governador civil envià de nou les forces de la Guàrdia Civil fent un total de 25 detencions, entre els que es comptaven almenys dos dones. Al mes d’agost la situació estava ja calmada, retirant-se a Zaragoza els números de la Guàrdia Civil, però mantenint empresonades a 24 persones. 
La conflictivitat social que havia al nostre poble fou motiu per a que el Governador Civil de Zaragoza demanés al Ministeri de Governació crear un quarter de la Benemèrita a Mequinensa, puesto que encara trigaria anys a establir-se. Al novembre d’aquell 1909 s’inicià una campanya per l’alliberament dels 24 presos a través de la premsa, que aconseguí la seva llibertat provisional a l’espera del corresponent judici per sedició. El poble, però, ràpidament prengué un paper predominantment “patriòtic” i després de la presa del Gurugú, Mequinensa visqué una manifestació patriòtica amb toc de campanes, celebracions, balls populars i crits de "Viva España" per arreu. Es tractava d’un veritable sentiment patriòtic o més aviat d’una “política” per a salvar als veïns encausats? Probablement una mica de tot. L’any 1911 una comissió municipal es presentà davant el president del govern (Canalejas) demanant clemència per als veïns, però no tingué resultat: el judici es celebrà al març de 1914: els encausats van negar els fets, i tots els testimonis del poble els hi van donar la raó, la causa va quedar, doncs, tancada per quant el fiscal hagué de retirar la denuncia (9).

Entremig d’aquests fets es produí la vaga dels treballadors d’un dels ponts sobre el Matarranya de l’any 1913. Sembla ser que els obrers –d’origen mequinensà- cansats de la pressió del contractista i amb el recolzament de gran part dels veïns de Mequinensa, es van declarar en vaga demanant treballar solament onze hores diàries, reivindicació que sembla ser van guanyar (10).

A partir de 1916, i degut a l’extraordinari increment de l’explotació minera de la conca de Mequinensa, es va disparar el sindicalisme socialista i anarcosindicalista al poble, situació que tingué la seva repercussió directa en les actuacions reivindicatives –bàsicament vagues– que es desenvoluparien fins l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera i la prohibició dels sindicats. Així, al gener de 1916 els miners de Mequinensa es van declarar en vaga de forma coordinada amb els de Mataporquera (Santander), Sanlúcar (Cádiz) i d’Oraja (Astúries) (11); en uns moments en que el conjunt de miners de Mequinensa i la Conca minera superava ja els 900 obrers (12).

A aquesta li seguirien les vagues d’octubre de 1919 (13), de novembre de 1920, i de novembre de 1922, guanyant diferents reclamacions, entre elles l’augment d’una pesseta per tona de carbó extret (14). La darrera vaga anterior a la II República fou la més llarga, des del 9 d’agost fins al 3 d’octubre de 1923 afectant als miners de la Carbonífera del Ebro. 

Amb la Dictadura de Primo de Rivera s’aturarà tot el moviment sindical legal. No en debades l’aparició del miner Antonio Vidallet Roca, trobat mort a l’Ebre, a l’agost de 1929 (15), ens fa volar la imaginació i recordar els esdeveniments narrats per Jesús Montcada a la seva magna obra Camí de Sirga...

Notes:
(1).- Julián Casanova: Anarquismo y revolución en la sociedad rural aragonesa, 1936-1938, p.27.
(2).- Ídem, p.233.
(3).- Herminio Lafoz Rabaza: Dirigentes y cuadros socialistas y de la UGT en Aragón (1931-1939).
(4).- La Vanguardia, 4 de setembre de 1935.
(5).- La Veu del Segre, 24 de setembre de 1904.
(6).- Archivo Histórico Provincial de Zaragoza, Sentencias criminales, 1904, núm. 250.
(7).- La Vanguardia, del 17 d’agost de 1904.
(8).- ABC del 27 i del 29 de juny de 1905.
(9).- La Vanguardia, 6 i 23 d’agost de 1909, 24 de novembre de 1909, 26 de febrer de 1911. ABC del 26 de febrer de 1911 i del 1 d’abril de 1914.
(10).- La Vanguardia del 7 de juliol de 1913.
(11).- La Vanguardia del 6 de gener de 1916.
(12).- ABC del 3 de novembre de 1916.
(13).- Víctor Lucea Ayala: El pueblo en movimiento. Protesta social en Aragón, 1885-1917.
(14).- La Vanguardia del 2 i del 29 de novembre de 1922.
(15).- La Vanguardia del 27 d’agost de 1929.

                       


diumenge, 12 d’agost de 2012

Una poeta mequinensana del segle XI



Per Pilar Arbiol i Jacinto Bonales

L’any 1064 moria a Barbastre Jalwa al-Abbar, coneguda com “al-Miknasiyya”. Al bell mig de la batalla dels croats cristians contra aquesta plaça, moria una de les figures més destacades de la Mequinensa d’aquell segle. Nascuda al nostre poble, va tindre una sort força diferent de la resta de dones islàmiques, sotmeses a la família (primer al pare i després al marit) i a l’encarcarament religiós. Desconeixem el motiu però, Jalwa es va deslligar de la vida domèstica tancada per passar a conèixer la plenitud cultural d’al-Andalus, centre de referència mundial en aquella època.
Ibn al-Kinani, gran difusor de la cultura al segle XI.




Probablement per pagar un deute familiar al rei taifa de Lleida Yusuf al-Muzaffar ibn Hub, Jalwa fou convertida en esclava i entrà a viure al nou palau reial de la Suda. La ciutat de Lleida vivia el seu moment més esplendorós: la seva horta, el comerç i la producció tèxtil de lli, omplia les bosses de nombrosos poderosos sotmesos al govern de Yusuf. La riquesa, i el refinat gust dels rics homes de la medina de al-Larida, afavorí l’arribada d’artistes, fomentant-se la educació i la creació artística i cultural en general.

Esclaves cantores d'al-Andalus
Jalwa bé devia tindre quelcom d’especial: la seva bellesa, intel·ligència i sensibilitat li obrí una porta dins la cort del rei Yusuf. Si bé és veritat que era una esclava, també ho és que la seva condició li va ser favorable: tal i com diu Carmen Díaz, les esclaves podien arribar a ser les dones més privilegiades si entraven a servir com a gawari ja que eren formades intel·lectualment, alliberant-se de la submissió completa a la família i tenien una vida de relativa llibertat, tot i dependre de l’amo.

A Jalwa li van reservar aquest destí: va ser enviada a formar-se a Còrdova, possiblement a una de les acadèmies conservatori del metge cordovès ibn al-Kinani, mestre d’esclaves, on va aprendre i va sobresortir –segons Jaume Pont– en l’art de la música, la poesia, el cant, la dansa i en l’ús de les armes i jocs malabars amb les cimitarres. Per aquest motiu quan va tornar a Lleida va ser la preferida del rei Yusuf al-Muzaffar. Influïda per la poesia hindú, va destacar en les seves composicions, carregades de sensualitat, tendresa i fins i tot erotisme. Formà part d’un grup de poetes musulmans de les nostres contrades que ha passat a la història com el grup del Llibre de la Frontera. Us deixem una mostra per tal que opineu.

Turment

 Abans era com si els nostres cossos
fossin un sol cos i una sola ànima.
Després tu vas ésser l’amant
i jo l’amada, la infeliç amada.
Ara tu ets el meu senyor i jo la teva esposa.

Heus aquí el fruit d’una vida turmentada
per aquest camí ple de còdols
que els orfes en diuen amor.
 

Indiferència

 No li va impedir que entrés
a la seva cambra,
ni li va dir amb còlera paraules
carregades de rudesa.

Només el va mirar als ulls,
Com si fos un foraster a casa seva.


Els joves esposos

 Com pateixen els joves esposos,
quan esquena contra esquena i en silenci
l’orgull els impedeix reconciliar-se!

Quina joia, però, quan girant-se tot d’un cop
posen fi a l’amorosa querella:
ella dintre d’ell, ell dintre d’ella!

 
Per a saber més:
-         Carmen Díaz: “El islam y las mujeres andalusíes: musulmanas de la península ibérica durante la Edad Media”, dins Dossiers Feministes, núm. 2, p.95-106.
Les poesies a:
-         Jaume Pont: Llibre de la Frontera. De Musa ibn al-Tubbi. Barcelona, Proa, 2000.

dimarts, 8 de maig de 2012

Ferrocarrils i aigua. Els projectes de grans obres a la Mequinensa del segle XIX i principis del XX

Per Jacinto Bonales

Al segle XIX el nou Estat liberal inicià arreu d’Espanya tot un seguit d’obres públiques amb el fi de modernitzar el país dotant-lo d’infrastructures bàsiques, unes obres que també van projectar diferents societats privades i que reberen el caràcter d’interès general (com els ferrocarrils). N’hi hagué nombrosos projectes que afectaven al poble de Mequinensa, alguns dels quals es van arribar a realitzar, però la major part van quedar relegats al calaix d’algun ministeri o d’alguna empresa.

Un dels projectes que va quedar relegat a l’oblit fou el de la construcció d’un canal per a rec que, prenent l’aigua de l’Ebre al terme municipal de Mequinensa, transvasés aquesta riquesa a la conca del riu Túria (València); projecte redactat entre 1871 i 1872 que va ser encarregat a l’enginyer José Rocafort López, però que seria rebutjat pel cost i les dificultats tècniques. Fou un dels primers projectes de transvasament cap a la deficitària conca hidrològica del Llevant espanyol. (1)

El Vapor Ebre, que feia la línia de Tortosa a Mequinensa.
Foto: Tortosa Antiga

El projecte de major envergadura i que a més va arribar a realitzar-se (almenys en part), fou la canalització del riu Ebre per tal de fer-lo navegable des del mar fins a Saragossa, obra que inicià la societat d’Enrique Misley com hem vist en el treball de Jaume Fullola. La idea original era canalitzar l’Ebre mitjançant el dragat del fons del riu i la construcció d’una sèrie de rescloses per salvar els assuts. L’any 1841 es provaria de fundar l’Empresa de Transportes de Zaragoza a Barcelona, que prendria el nou nom de Sociedad para la Navegación por el Ebro con Vapores (1842). Però qui realment duria el projecte a la pràctica seria la Real Compañía de Canalización del Ebro constituïda l’any 1852.(3) Al mes d’abril de l’any 1857 la canalització arribava a Flix, on s’havia de construir una de les rescloses, i aquell mateix any es va provar de saltar la pressa amb una màquina de vapor què, poc després arribava a Mequinensa amb èxit. Tot seguit s’inicià el drenatge del riu en aquest tram i la construcció d’una nova resclosa, aquesta al terme de Mequinensa. Al mes de novembre d’aquell 1857 ja estava oberta la línia Xerta-Flix-Mequinensa que pretenia entrar en funcionament d’immediat (ja ho feia fins a Flix), havent-se superat el problema de la corrent a l’aiguabarreig de l’Ebre amb el Matarranya.(4). Un cop arribaren els vapors a Mequinensa, continuà l’obra amb les rescloses de la Magdalena, Chiprana, Baños i Escatrón. La línia del mar a Mequinensa va funcionar durant una temporada, pujant els vapors els dilluns, dimecres i divendres, i baixant els dimarts, dijous i dissabtes.

Però l’objectiu de fer arribar els vaixells a Saragossa va resultar impossible d’assolir. El cost de l’obra per a fer navegable el tram de Mequinensa a Saragossa va pujar a 150 milions de Francs, cost que la societat no estava disposada a assumir donat que mai el podria arribar a amortitzar. Les alternatives amb que es va treballar van ser o bé es dividia el trajecte en tres trams: pel riu de Mequinensa a Escatrón, i d’Escatrón a Sástago mitjançant un canal, i l’altre de Sástago a Saragossa mitjançant un ferrocarril. O bé l’altra alternativa seria fer navegable el riu de Mequinensa a Escatrón i unir aquesta població amb Saragossa mitjançant un ferrocarril. L’any 1867 es discutirà al Congrés dels Diputats sobre aquesta obra, considerant que el més factible seria construir un ferrocarril des de Saragossa fins al port fluvial de Mequinensa.(5) Però l’època de la navegació fluvial passaria a la història. Considerada com a més vàlida la solució del ferrocarril, aviat es plantejà la idea de fer la línia fèrria que unís Saragossa directament amb el mar, sense haver de fer transbord de mercaderies al port de Mequinensa. La línia inicialment havia de passar de Saragossa a Casp, Mequinensa, Faió i Tortosa, però, aviat també va ser modificada deixant Mequinensa fora del mapa, com podrem veure. De moment, però, l’estat lamentable de les arques públiques relegà qualsevol actuació a un futur incert...
L’any 1879 s’iniciaria un nou projecte ferroviari: la construcció d’una línia que, sortint de Fraga i passant per Mequinensa, acabaria a Tortosa, encarregant-se del projecte l’enginyer José Motiño. A Mequinensa, a més, es construiria una gran estació ja que del nostre poble sortiria una branca que enllaçaria aquesta línia amb Casp. (6) A aquest projecte se li sumarà un segon (1884-1885), que elaborà l’enginyer Juan G. de Lastra, i que plantejava una línia des de Reus passant per Alforja, Cornudella, Porrera, Granadella, Llardecans i Maials, i que acabaria a l’estació de Mequinensa, enllaçant amb la línia de Fraga-Tortosa i a Casp.


A la dècada de 1880 s’inicien les obres que des de Reus havien de portar el ferrocarril a Mequinensa i Saragossa, però amb un nou traçat on s’accedia a l’Ebre per Mora. La idea inicial d’unir la capital aragonesa amb Tortosa i el mar va quedar relegada a un segon plànol davant la possibilitat d’unir aquesta amb els nuclis industrials de Reus i Tarragona i amb Barcelona com a fi de línia. Les obres, doncs es van iniciar en el tram Reus – Mora d’Ebre, i el govern va llançar la idea de fer una segona línia, el “Directo a Madrid” que des de Reus, per Faió, Fabara (ruta del Matarranya) i Casp anés cap a Saragossa. L’any 1887 la junta d’accionistes de l’empresa constructora –Compañía de los Ferrocarriles de Tarragona a Barcelona y Francia– tirà endavant el projecte cap a Mora, però el temor a que la línia deixés de banda Mequinensa faria que l’ajuntament es mobilitzés. Aquest, interessat –i pressionat– en facilitar l’exportació dels carbons de la conca minera, a l’agost de 1889 es va reunir amb empreses i institucions de Reus per tal d’acordar el pas del ferrocarril per Mequinensa, acord que es va fer palès segons la premsa quan indica “pudiendo considerarse como un hecho lo que hasta ahora habia sido un mero proyecto”(7). Uns mesos després la reunió seria amb l’ajuntament de Tortosa (novembre de 1889) en la presentació per part de l’enginyer agrònom Sr. Joula del projecte de ferrocarril de Tortosa a Mequinensa i fins a Lleida amb un recorregut de 150 quilòmetres que pretenia pujar per la Noguera Pallaresa per arribar a França. (8)

Túnel de l'antic traçat de la línia del "Directo" pel Matarranya


A l’abril de 1891 s’inaugurava el tram de línia de Reus a Mora, sense conèixer encara per on es faria la continuació, si per l’Ebre o bé pel Matarranya. La premsa de l’època optava per la primera, fent passar el ferrocarril per Mequinensa (9), tot destacant l’avantatge de temps entre Barcelona i Saragossa respecte a la línia de Manresa. Tots sabem, però, quin va ser el resultat final: es va construir el “Directo a Madrid” (les obres estaven a ple ritme el desembre de 1892) relegant el pas del ferrocarril per Mequinensa a la possibilitat d’obrir la línia de Faió a Lleida passant per Mequinensa i Fraga. Línia aquesta proposada per diferents institucions al Ministeri de Foment sense assolir cap resultat (1893). La Sociedad Económica de Amigos del País de Barcelona reclamaria als diferents governs la construcció d’aquesta línia dins el Pla de Ferrocarrils Secundaris de Catalunya ja a principis del segle XX (1904), sense aconseguir res de positiu. Com també ho va fer la Diputació de Lleida (1916), i diversos particulars del Priorat (1918).

No es tornaria a parlar del Ferrocarril a Mequinensa fins l’any 1926: es va desenvolupar un projecte de ferrocarril que unís Terol amb Lleida, concretament durant la Dictadura de Primo de Rivera, seguint la política d’Obres Públiques d’aquell període. El projecte tirà endavant i van arribar a executar-se importants obres d’explanació i construcció d’estacions, viaductes i túnels sense que arribés a finalitzar-se l’obra i sense que mai cap tren arribés a circular. Mostra d’aquests treballs poden veure’s encara avui al terme de Torrent de Cinca.  L’únic ferrocarril que s’arribaria a veure des de Mequinensa és el de Carbonífera del Ebro: 4 quilòmetres de via estreta que va funcionar entre 1882-1886 amb tracció animal i de vapor i només de vapor des de 1887, per a ús industrial (transport de carbó), funcionant, sembla ser, fins el 1936. I que es recuperaria temporalment el 1943.

Mequinensa, doncs, hauria de continuar utilitzant els tradicionals llaüts per desplaçar-se pel riu, i veuria, això sí, també durant la Dictadura de Primo de Rivera, la construcció de la carretera i més concretament del seu pont, important obra d’enginyeria en aquella època que seria publicitada per diversos diaris i que va ser inaugurat el 27 de març de 1929.
Pilastres del pont de la carretera sobre l'Ebre.
Revista de Obras Públicas, núm. 2519, de 1929.
 L’últim gran projecte anterior a la II República, i que no es va fer realitat (però que seria premonició del que s’esdevindria en el futur) fou el projecte de la Compañía Riegos y Fuerza del Ebro, la “Canadiense” del Dr. Pearson, de construir una pressa (en aquells dies gegantina) capaç de dotar d’energia elèctrica a tota Catalunya, situant la barrera sobre el riu a 8 quilòmetres riu avall de Mequinensa.

(1) Diari El Imparcial del 7 de juliol de 1872.
(2) Diari El Espectador del 20 de desembre de 1841.
(3) Emeteri Fabregat: La inversión francesa en la canalización del Ebro: de la navegación al riego (1848-1904).
(4) Diari Gaceta de los Caminos de Hierro del 29 de novembre de 1857.
(5) Diari La Época del 22 de juny de 1867.
(6) Diari El Liberal del 30 de novembre de 1879.
(7) Diari La Vanguardia del 8 d’agost de 1889.
(8) Diari La Vanguardia del 17 de novembre de 1889.
(9) Diari La Vanguardia del 8 d’abril de 1891.

Per a saber més:

Emeteri Fabregat: La inversión francesa en la canalización del Ebro: de la navegación al riego (1848-1904).