dimarts, 24 d’abril de 2012

Or a Mequinensa? L’economia de Miknàs·sa als segles XI i XII.

Per Jacinto Bonales

Seqüència 46 del llibre Kitāb al-Gacrāfiyya de
Muhammad ibn Abi Bakr al-Zuhrī del segle XII

Als segles XI i XII i dins els llibres de geografia escrits posteriorment per autors islàmics, se’n parlava de la troballa d’or al riu Segre. Segons Al-Zuhrī, en descriure el riu Ebre, indica que “després aquest riu baixa cap a Mequinensa, on s’uneix amb el de Lleida, en el que hi ha molt d’or.”(1) Igualment, la crònica d’Al-Himyarī parla de Lleida com una ciutat bastida a la vora d’un riu que baixa de la Gàl·lia que és conegut amb el nom Segre “i en el que s’extreuen trocets d’or pur” (3). A la Crònica del Moro Rasis es destaca la poca importància de les troballes a nivell de tota la Península Ibèrica tot indicant que “E este rio da oro fino, lo que non dan otros rios”. Les troballes, si bé no han de considerar-se com a una explotació minera, sí que havien de ser quotidianes, donant fama al tram de riu entre Balaguer i Mequinensa a tota al-Andalus. Potser exagerant, un altre cronista islàmic, Al-Bakrī, dins el seu text al-Masākil wa l-mamālik, assenyala que “hi ha mineral d’or al riu de Lleida i se’n recull en quantitat.”

Però aquest or “fi” o “pur” que de ben segur que en comptades gotes s’anaven trobant des de Balaguer a Mequinensa, no era el veritable or que donava aquesta terra. Ho eren l’aigua i l’horta.

Vista del Poble Vell des de l'horta
 Als segles XI i XII la Mequinensa islàmica és una petita madína en clar creixement. A l’increment propi de població facilitat per la rica horta dels rius Ebre (Ibruh) i de l’aiguabarreig del Segre (Šīqr) i Cinca (nahr al-Zaytūn), se li va sumar la contínua arribada de famílies procedents de les poblacions que lentament anaven caient en mans cristianes.

L’economia local era, bàsicament, agrària. I dins de l’agricultura, no cal dir-ho, les principals produccions provenien de l’horta. Efectivament, sobre l’Ebre i el Segre es van construir una sèrie de parades o “assuds, (açuds)” per tal de desviar part de l’aigua cap a les diferents sèquies que regaven les parcel·les de les riberes dels rius. Una aigua que al mateix temps donava impuls als diferents molins a través de les basses o safareigs destinades a aquest ús. El creixement de la població i la riquesa que es generava motivà que la xarxa de recs s’ampliés aixecant la cota de rec a través de la instal·lació d’anàfores. A les parcel·les de rec es conrearia el blat i els farratges necessaris per a la subsistència, però també productes propis de l’horta i el preuat safrà.

El secà de conreu era també molt important, i de ben segur que es conreaven les partides de La Plana, Aubera i Dellà Segre amb blats i sègol, però també amb conreus arbustius com ametllers i oliveres. Recordem que l’olivera donava nom al riu Cinca i a la comarca de la que Mequinensa formava part ( Miknàs·sa al-Zaytūn). Tant n’era d’important aquesta producció! A més de les famílies assentades a la vila, que conreaven diferents trossos de terra, els soldats de la guarnició també ho feien: tal i com indica Rodrigo Pita (2) “cada soldado de las guarniciones de Lérida, Fraga o Mequinenza debía cultivar tierras para subsistir y cada titular de tierras tenía la obligación de pagar un tributo ‘safra’ al señor de la ciudad y acudir a la llamada de las armas.

Bassa monumental a Monegre
El gran terme de madína Miknas·sa, que abastava des de Torrent (potser una almúnia d’Ifraga) fins a Nonaspe i de Faió a Caspe, es completava amb una gran superfície d’erms i pastures que era aprofitada per la comunitat mequinensana per a la producció de mel i per a la pastura dels seus animals de treball i tir (rucs i mules, cavalls i vaques) i dels ramats de pell i llana. Clar exemple d’aquest espai és Monegre. A partir dels camins d’època romana, com el camí del Diable, altrament dit de Monegre (que unia Miknàs·sa amb Ballobar i  Ontiñena), el camí de Colomàs, o el de l’Agüera i que s’unien amb el camí que seria conegut com a cabana merinera que baixava cap a la vall de Canelles i el riu, s’establí un circuit per l’aprofitament d’herbes. Per tal d’abastar-se d’aigua s’excavaren pous a prop d’aquestes vies, alguns recuperats en ser d’origen romà, i dels quals s’han conservat molts fins l’actualitat com a veritables joies del patrimoni històric i etnològic de Mequinensa. Aquests pous o basses recollien l’aigua dels camins, i la tècnica era tan bona que s’anirien construint noves basses fins i tot al segle XX.

 No podem deixar de banda la possibilitat que a Mequinensa n’hi hagués una certa activitat d’artesania. Aquesta probablement es centraria en el sector tèxtil: amb una rica horta com la nostra, era més que factible el conreu de lli, cànem i morera per a la seda, que es complementarien amb la producció llanera dels ramats.



(1)   Al-Zuhrī, Kitāb al-Gacrāfiyya, 212-46; traduït a Dolors Bramon: El mundo en el siglo XII. Estudio de la versión castellana y del original árabe de una geografía universal: El tratado de al-Zuhri”. Sabadell, Ausa, 1991.
(2)  Rodrigo Pita Mercé: “Los nombres de possessores premusulmanes en la toponímia del país ilergete”, pàgina 185.
(3)   Al-Himyarī, Kitāb al-rawd, 157a-47; a Pere Balañà: “Una fiebre del oro bimilenaria en Lérida” dins Historia y vida, núm. 267 (1990), 4-12.

dilluns, 16 d’abril de 2012

ELS PRIMERS PROJECTES DE NAVEGACIÓ A LA CONCA DE MEQUINENSA (1800-1860)


Per Jaume Fullola Fuster

Per tots és coneguda la vinculació de Mequinensa amb els cursos fluvials, que històricament han atorgat a aquesta població una especificitat que la diferencia d´altres localitats i nuclis de la comarca. En aquest apartat intentarem explicar de forma breu els trets principals dels inicis de l´explotació del lignit mequinensà, associats a projectes de navegació ubicats al riu Ebre, que significarien els primers intents d´aprofitament de mineral amb una voluntat de tipus industrial.


Projecte d'Enrique Misley (1842)
 Així, ja des del segon terç del segle XIX algunes fonts com la Gaceta de Madrid o l´enginyer de mines Amalio Maestre ens parlen d´un jaciment miner ubicat entre les províncies d´Aragó i Catalunya amb unes interessants possibilitats d´extracció. Es refereixen a aquest afirmant que “La formación carbonosa de la Granja de Escarpe es también muy importante por la extensión que ocupa en los montes de Pédros i Almatret a media legua del pueblo de aquel nombre, en la dirección del camino de Fraga, término de Mequinenza, por ambas orillas de río Segre a unas leguas de su reunión al Ebro”. En poc temps es prendria consciència de l´oportunitat de canalitzar el riu Ebre per convertir-lo en una via de comercialització dels productes d´aquesta regió minera, fonamentalment el lignit, i d´excedents agraris, en un segon terme. Catalunya es situava com a punt de referència de destí de tots aquests productes, argumentant que Muy ventajoso podria ser el fomento de la industria de aquel país, y principalmente a la de Cataluña, el aprovechamiento de este carbón mineral, que si bien por las muestras reconocidas anteriomente en el laboratorio de la escuela especial del ramo en esta corte, no es hasta ahora de primera calidad, puede sin embargo prestar un servicio útil en su aplicación a muchos usos como tal combustible.”

Però, una dècada abans, ja s´havien realitzat alguns projectes com el dels enginyers Juan Aznar i Ramón Folguera, concretament l´any 1820, amb la finalitat de fer navegable el riu Ebre i de passada aprofitar “la propiedad de las minas abandonadas de carbón piedra y las que se descubran a las inmediaciones del río, y a la distancia que pueda convenir a la compañía”. En la mateixa direcció estava orientat també el projecte de 1834, dirigit per Felipe Conrad, on s´assenyalava la possibilitat de l´aprofitament de les mines de carbó, però de forma bastant indirecta, ja que el vertader objectiu era enllaçar el mar Cantàbric amb el Mediterrani. Aquests primers plans van fracassar de forma estrepitosa, sobretot a causa de la manca d´inversió econòmica, però creaven un primer precedent que seria aprofitat posteriorment per empreses més consolidades.



Mequinensa amb la canalització de l'Ebre (primer terç del segle XX)


  D´aquesta manera, l´any 1841 s´impulsava el primer projecte en què per primera vegada es tenia en consideració l´explotació de les mines de Mequinensa en el moment d´elaborar una obra de canalització. El seu impulsor va ser l´italià Enrique Misley, qui el 1842 fundava la Sociedad para la Navegación por el Ebro con Vapores. D´aquesta forma, s´iniciava el primer procés de concessions mineres d´acord amb la llei de mines establerta l´any 1825. La conseqüència directa de tot això va ser l´atorgament l´any 1841 per part de l´Estat de les mines Lealtad, Confianza, i Amistad, registrades per Ambrosio Fumagalia Gallina; les mines Bella Vista, Santa Cruz, Perseverancia i Anunciada, sol·licitades per Manuel García; per últim, es van realitzar els registres de Samaritana, Mequinenza i Redenta. Totes elles estaven localitzades al terme municipal de Mequinensa, excepte l´última, que s´ubicava a la població de Torrent de Cinca.  Per tant, un conjunt de 10 mines que implicava un primer reconeixement del territori al qual s´havia d´incloure el primer pla d´extracció del mineral que es realitzava en la història de l´àrea minera.

En resum, el carbó constituïa la base fonamental d´aquest projecte, des del meu punt de vista, perquè l´objectiu no era només alimentar els vaixells amb el carbó de la zona, sinó que en l´estudi realitzat també s´incorporaven anàlisis minucioses del lignit de Mequinensa i es comparava amb el carbó de Newcastle. És a dir, hi havia expectatives de produir 12.000 tones anuals de carbó a l´any, la qual cosa suposava el 60% de l´autonomia que els vaixells tenien durant tot un any, calculada en unes 20.000 tones. Tot i així, i malgrat l´excel·lent idea original, aquesta companyia va acabar fracassant, per motius polítics i sobretot econòmics. Però, d´alguna forma, aquesta experiència va generar un punt de partida en la concessió de les primeres demarcacions mineres d´aquesta àrea lignitífera.

Arribats a aquest punt, Mequinensa ja estava preparada per convertir aquest germen d´explotació minera en un procés de desenvolupament industrial vinculat a la navegació fluvial, que es realitzaria a partir de una flota de llaüts, embarcacions que solcaven Segre i Ebre transportant el mineral cap a la seva desembocadura. La constitució de les primeres societats mineres com La Carbonífera de Seròs i Compañía Carbonífera de Mequinenza (dècada de 1860), marcarien aquest punt de partida, però això ja no correspon a aquest breu tastet, sinó a posteriors anàlisis que realitzarem més endavant.

Per Jaume Fullola Fuster

Si en voleu saber més:

Canal Imperial marítimo o de unión del mar Mediterráneo con el Cantábrico procesado por Felipe Conrad, Imprenta y Librería que fue de Bueno, Madrid, 1834.

Carreras i Candi, F.; La navegación en el río Ebro: notas históricas, Hormiga de Oro, Barcelona, 1940.

Empresa de Transportes de Zaragoza a Barcelona por el Ebro y el mar (ida y vuelta), Establecimiento tipográfico Calle del Sordo número 11, Madrid, 1842.

Fullola Fuster, J.; La conca lignitífera de Mequinensa (Ebre/Segre). Una societat rural minera (1860-1950), Universitat de Lleida, 2009 (Tesi Doctoral). Es pot consultar per internet a la direcció http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0713109-175444/

Maestre, A.; “Descripción geognóstica y minera del distrito de Cataluña y Aragón”, Anales de Minas, III, Madrid.

Prospecto de navegación del río Ebro formado por los coroneles de los cuerpos nacionales de artillería e ingenieros Juan Aznar y Ramón Folguera, Imprenta de Francisco Magallón, Zaragoza, 1820, pàg. 21.

dimecres, 11 d’abril de 2012

“El Peñón de Mequinenza”: riscos naturals al poble vell entre els segles XIX i XX.

Per Jacinto Bonales

Quan pensem en el Poble Vell i en els riscos naturals una única imatge ens ve a la ment: les crescudes de l’Ebre i del Segre. Efectivament les crescudes dels rius van ser constants i cícliques, fent mal als carrers i cases de la vora el riu. Però altres mals pesaven també sobre el poble... i mai més ben dit, i és que la muntanya que s’alça cap al castell també preocupava a veïns i autoritats de la Mequinensa de finals del segle XIX i principis del segle XX.

La muntanya del Castell estava extraordinàriament erosionada. L’explotació contínua amb el pas constant de bestiar per les pedres sobre la vila, provocava una manca de mantell vegetal i una contínua fragmentació de pedres i roques que, amb la pluja, abocaven la capa superior del terra vers el riu a través dels diferents carrers com el del Barranc, el de la Morera, el del Casino o el de les Pedres.

Tota aquesta erosió, quotidiana, habitual i tan coneguda com les avingudes dels rius, presentà un problema especial cap a finals del segle XIX. Sobre el Portal de Dalt, sobre la Costera Xorrús, el penyasagat amenaçava de caure sobre les cases del poble. Diferents pedres havien caigut sobre les cases provocant danys, i l’ajuntament no veia forma de fer front a aquest problema, i més amb les arques municipals gairebé buides! La idea era dinamitar la part alta del penyasagat, però no hi havia fons per dur a terme aquesta actuació. Aprofitant que venien eleccions, aconseguiren arrencar del senyor diputat de la circumscripció la promesa de finançar l’actuació.

El "Peñón de Mequinenza" en una fotografia de l'any 1904
publicada per la revista Blanco y Negro.
 A les eleccions generals del 5 d’abril de 1896 el candidat a diputat Bernardo Carlos de Vara y Aznárez guanyà l’escó de Casp per un 71% dels vots, repetint el càrrec que gaudí al bienni anterior. El 16 de juny jurà el càrrec al Congrés dels Diputats i, a l’agost, en una de les seves primeres intervencions en aquesta legislatura, clamà en favor de Mequinensa, tot demanant al govern la concessió d’un crèdit per tal de demolir “El Peñón de Mequinenza”.

Així doncs, a Madrid, s’inicià un breu debat sobre el “Peñón”. El ministre de Fomento respongué al diputat dient “que está dispuesto á evitar el peligro que corre el pueblo de Mequinenza, y ha dado las ordenes oportunas para que se adopten medidas de seguridad.” Davant l’evasiva del ministre, el diputat per Casp manifestà la seva estranyesa sobre la declaració del govern ja que “el gobierno parece que carece de medios sin un proyecto de ley especial, para evitar la ruina de un pueblo, á consecuencia de una horrorosa catástrofe”. Insistint en la urgència per la destrucció del “peñón” que amenaçava al poble.

Els principals riscos naturals del Poble Vell: les crescudes
dels rius i l'erosió de la muntanya del castell.
 Amb aquest debat el diputat del districte i el ministre van tancar la discussió. La demolició del penyasagat no es dugué a terme, i sobre el poble continuava el perill de la caiguda de roques sobre les cases. Vuit anys després, el 1904, encara no s’havia solucionat el problema: el “peñon” no només havia fet caure pedres sinó que va començar a moure’s fent destrosses en algunes cases que van haver de ser demolides. Al mes de març d’aquest any, la revista Blanco y Negro es feia ressò del fet i criticava la manca d'actuacions per tal d’evitar la desgràcia. Tal i com deia el periodista “Ahora, en vista de que la peña, como buena aragonesa que es, no parece propicia á cejar en su propósito de derrumbarse, y de que no se tomará tampoco ninguna resolución que evite las desgracias, aguardaremos á que éstas ocurran, y entonces... publicaremos otra fotografía exornada con unas cuantas lamentaciones por las víctimas.

Desconeixem el com i el quan es va destruir la part alta del penyasagat que es movia cap al poble, cosa que es va fer, tal i com podem observar avui en dia. Us convidem a tots a escriure el final d’aquesta història si en teniu notícia escrita o memòria dels avantpassats...