dimecres, 11 d’abril del 2012

“El Peñón de Mequinenza”: riscos naturals al poble vell entre els segles XIX i XX.

Per Jacinto Bonales

Quan pensem en el Poble Vell i en els riscos naturals una única imatge ens ve a la ment: les crescudes de l’Ebre i del Segre. Efectivament les crescudes dels rius van ser constants i cícliques, fent mal als carrers i cases de la vora el riu. Però altres mals pesaven també sobre el poble... i mai més ben dit, i és que la muntanya que s’alça cap al castell també preocupava a veïns i autoritats de la Mequinensa de finals del segle XIX i principis del segle XX.

La muntanya del Castell estava extraordinàriament erosionada. L’explotació contínua amb el pas constant de bestiar per les pedres sobre la vila, provocava una manca de mantell vegetal i una contínua fragmentació de pedres i roques que, amb la pluja, abocaven la capa superior del terra vers el riu a través dels diferents carrers com el del Barranc, el de la Morera, el del Casino o el de les Pedres.

Tota aquesta erosió, quotidiana, habitual i tan coneguda com les avingudes dels rius, presentà un problema especial cap a finals del segle XIX. Sobre el Portal de Dalt, sobre la Costera Xorrús, el penyasagat amenaçava de caure sobre les cases del poble. Diferents pedres havien caigut sobre les cases provocant danys, i l’ajuntament no veia forma de fer front a aquest problema, i més amb les arques municipals gairebé buides! La idea era dinamitar la part alta del penyasagat, però no hi havia fons per dur a terme aquesta actuació. Aprofitant que venien eleccions, aconseguiren arrencar del senyor diputat de la circumscripció la promesa de finançar l’actuació.

El "Peñón de Mequinenza" en una fotografia de l'any 1904
publicada per la revista Blanco y Negro.
 A les eleccions generals del 5 d’abril de 1896 el candidat a diputat Bernardo Carlos de Vara y Aznárez guanyà l’escó de Casp per un 71% dels vots, repetint el càrrec que gaudí al bienni anterior. El 16 de juny jurà el càrrec al Congrés dels Diputats i, a l’agost, en una de les seves primeres intervencions en aquesta legislatura, clamà en favor de Mequinensa, tot demanant al govern la concessió d’un crèdit per tal de demolir “El Peñón de Mequinenza”.

Així doncs, a Madrid, s’inicià un breu debat sobre el “Peñón”. El ministre de Fomento respongué al diputat dient “que está dispuesto á evitar el peligro que corre el pueblo de Mequinenza, y ha dado las ordenes oportunas para que se adopten medidas de seguridad.” Davant l’evasiva del ministre, el diputat per Casp manifestà la seva estranyesa sobre la declaració del govern ja que “el gobierno parece que carece de medios sin un proyecto de ley especial, para evitar la ruina de un pueblo, á consecuencia de una horrorosa catástrofe”. Insistint en la urgència per la destrucció del “peñón” que amenaçava al poble.

Els principals riscos naturals del Poble Vell: les crescudes
dels rius i l'erosió de la muntanya del castell.
 Amb aquest debat el diputat del districte i el ministre van tancar la discussió. La demolició del penyasagat no es dugué a terme, i sobre el poble continuava el perill de la caiguda de roques sobre les cases. Vuit anys després, el 1904, encara no s’havia solucionat el problema: el “peñon” no només havia fet caure pedres sinó que va començar a moure’s fent destrosses en algunes cases que van haver de ser demolides. Al mes de març d’aquest any, la revista Blanco y Negro es feia ressò del fet i criticava la manca d'actuacions per tal d’evitar la desgràcia. Tal i com deia el periodista “Ahora, en vista de que la peña, como buena aragonesa que es, no parece propicia á cejar en su propósito de derrumbarse, y de que no se tomará tampoco ninguna resolución que evite las desgracias, aguardaremos á que éstas ocurran, y entonces... publicaremos otra fotografía exornada con unas cuantas lamentaciones por las víctimas.

Desconeixem el com i el quan es va destruir la part alta del penyasagat que es movia cap al poble, cosa que es va fer, tal i com podem observar avui en dia. Us convidem a tots a escriure el final d’aquesta història si en teniu notícia escrita o memòria dels avantpassats...

1 comentari:

  1. Hola Jacinto: referente a tu artículo sobre el famoso "roquisal del Portal" al fin se llevo a cabo un saneamiento a mano de las partes más peligrosas, de este hecho, queda como mudo testigo el famoso agujero que aún se ve en la pared; de pqueños creíamos que era un tunel que llevaba al castillo. Este agujero o galería ciega, servía para guarecerse a los trabajadores y guardar las herammientas.
    Josep Carbonell

    ResponElimina

Què et sembla aquesta notícia? digues la teva!!!