dimarts, 8 de maig de 2012

Ferrocarrils i aigua. Els projectes de grans obres a la Mequinensa del segle XIX i principis del XX

Per Jacinto Bonales

Al segle XIX el nou Estat liberal inicià arreu d’Espanya tot un seguit d’obres públiques amb el fi de modernitzar el país dotant-lo d’infrastructures bàsiques, unes obres que també van projectar diferents societats privades i que reberen el caràcter d’interès general (com els ferrocarrils). N’hi hagué nombrosos projectes que afectaven al poble de Mequinensa, alguns dels quals es van arribar a realitzar, però la major part van quedar relegats al calaix d’algun ministeri o d’alguna empresa.

Un dels projectes que va quedar relegat a l’oblit fou el de la construcció d’un canal per a rec que, prenent l’aigua de l’Ebre al terme municipal de Mequinensa, transvasés aquesta riquesa a la conca del riu Túria (València); projecte redactat entre 1871 i 1872 que va ser encarregat a l’enginyer José Rocafort López, però que seria rebutjat pel cost i les dificultats tècniques. Fou un dels primers projectes de transvasament cap a la deficitària conca hidrològica del Llevant espanyol. (1)

El Vapor Ebre, que feia la línia de Tortosa a Mequinensa.
Foto: Tortosa Antiga

El projecte de major envergadura i que a més va arribar a realitzar-se (almenys en part), fou la canalització del riu Ebre per tal de fer-lo navegable des del mar fins a Saragossa, obra que inicià la societat d’Enrique Misley com hem vist en el treball de Jaume Fullola. La idea original era canalitzar l’Ebre mitjançant el dragat del fons del riu i la construcció d’una sèrie de rescloses per salvar els assuts. L’any 1841 es provaria de fundar l’Empresa de Transportes de Zaragoza a Barcelona, que prendria el nou nom de Sociedad para la Navegación por el Ebro con Vapores (1842). Però qui realment duria el projecte a la pràctica seria la Real Compañía de Canalización del Ebro constituïda l’any 1852.(3) Al mes d’abril de l’any 1857 la canalització arribava a Flix, on s’havia de construir una de les rescloses, i aquell mateix any es va provar de saltar la pressa amb una màquina de vapor què, poc després arribava a Mequinensa amb èxit. Tot seguit s’inicià el drenatge del riu en aquest tram i la construcció d’una nova resclosa, aquesta al terme de Mequinensa. Al mes de novembre d’aquell 1857 ja estava oberta la línia Xerta-Flix-Mequinensa que pretenia entrar en funcionament d’immediat (ja ho feia fins a Flix), havent-se superat el problema de la corrent a l’aiguabarreig de l’Ebre amb el Matarranya.(4). Un cop arribaren els vapors a Mequinensa, continuà l’obra amb les rescloses de la Magdalena, Chiprana, Baños i Escatrón. La línia del mar a Mequinensa va funcionar durant una temporada, pujant els vapors els dilluns, dimecres i divendres, i baixant els dimarts, dijous i dissabtes.

Però l’objectiu de fer arribar els vaixells a Saragossa va resultar impossible d’assolir. El cost de l’obra per a fer navegable el tram de Mequinensa a Saragossa va pujar a 150 milions de Francs, cost que la societat no estava disposada a assumir donat que mai el podria arribar a amortitzar. Les alternatives amb que es va treballar van ser o bé es dividia el trajecte en tres trams: pel riu de Mequinensa a Escatrón, i d’Escatrón a Sástago mitjançant un canal, i l’altre de Sástago a Saragossa mitjançant un ferrocarril. O bé l’altra alternativa seria fer navegable el riu de Mequinensa a Escatrón i unir aquesta població amb Saragossa mitjançant un ferrocarril. L’any 1867 es discutirà al Congrés dels Diputats sobre aquesta obra, considerant que el més factible seria construir un ferrocarril des de Saragossa fins al port fluvial de Mequinensa.(5) Però l’època de la navegació fluvial passaria a la història. Considerada com a més vàlida la solució del ferrocarril, aviat es plantejà la idea de fer la línia fèrria que unís Saragossa directament amb el mar, sense haver de fer transbord de mercaderies al port de Mequinensa. La línia inicialment havia de passar de Saragossa a Casp, Mequinensa, Faió i Tortosa, però, aviat també va ser modificada deixant Mequinensa fora del mapa, com podrem veure. De moment, però, l’estat lamentable de les arques públiques relegà qualsevol actuació a un futur incert...
L’any 1879 s’iniciaria un nou projecte ferroviari: la construcció d’una línia que, sortint de Fraga i passant per Mequinensa, acabaria a Tortosa, encarregant-se del projecte l’enginyer José Motiño. A Mequinensa, a més, es construiria una gran estació ja que del nostre poble sortiria una branca que enllaçaria aquesta línia amb Casp. (6) A aquest projecte se li sumarà un segon (1884-1885), que elaborà l’enginyer Juan G. de Lastra, i que plantejava una línia des de Reus passant per Alforja, Cornudella, Porrera, Granadella, Llardecans i Maials, i que acabaria a l’estació de Mequinensa, enllaçant amb la línia de Fraga-Tortosa i a Casp.


A la dècada de 1880 s’inicien les obres que des de Reus havien de portar el ferrocarril a Mequinensa i Saragossa, però amb un nou traçat on s’accedia a l’Ebre per Mora. La idea inicial d’unir la capital aragonesa amb Tortosa i el mar va quedar relegada a un segon plànol davant la possibilitat d’unir aquesta amb els nuclis industrials de Reus i Tarragona i amb Barcelona com a fi de línia. Les obres, doncs es van iniciar en el tram Reus – Mora d’Ebre, i el govern va llançar la idea de fer una segona línia, el “Directo a Madrid” que des de Reus, per Faió, Fabara (ruta del Matarranya) i Casp anés cap a Saragossa. L’any 1887 la junta d’accionistes de l’empresa constructora –Compañía de los Ferrocarriles de Tarragona a Barcelona y Francia– tirà endavant el projecte cap a Mora, però el temor a que la línia deixés de banda Mequinensa faria que l’ajuntament es mobilitzés. Aquest, interessat –i pressionat– en facilitar l’exportació dels carbons de la conca minera, a l’agost de 1889 es va reunir amb empreses i institucions de Reus per tal d’acordar el pas del ferrocarril per Mequinensa, acord que es va fer palès segons la premsa quan indica “pudiendo considerarse como un hecho lo que hasta ahora habia sido un mero proyecto”(7). Uns mesos després la reunió seria amb l’ajuntament de Tortosa (novembre de 1889) en la presentació per part de l’enginyer agrònom Sr. Joula del projecte de ferrocarril de Tortosa a Mequinensa i fins a Lleida amb un recorregut de 150 quilòmetres que pretenia pujar per la Noguera Pallaresa per arribar a França. (8)

Túnel de l'antic traçat de la línia del "Directo" pel Matarranya


A l’abril de 1891 s’inaugurava el tram de línia de Reus a Mora, sense conèixer encara per on es faria la continuació, si per l’Ebre o bé pel Matarranya. La premsa de l’època optava per la primera, fent passar el ferrocarril per Mequinensa (9), tot destacant l’avantatge de temps entre Barcelona i Saragossa respecte a la línia de Manresa. Tots sabem, però, quin va ser el resultat final: es va construir el “Directo a Madrid” (les obres estaven a ple ritme el desembre de 1892) relegant el pas del ferrocarril per Mequinensa a la possibilitat d’obrir la línia de Faió a Lleida passant per Mequinensa i Fraga. Línia aquesta proposada per diferents institucions al Ministeri de Foment sense assolir cap resultat (1893). La Sociedad Económica de Amigos del País de Barcelona reclamaria als diferents governs la construcció d’aquesta línia dins el Pla de Ferrocarrils Secundaris de Catalunya ja a principis del segle XX (1904), sense aconseguir res de positiu. Com també ho va fer la Diputació de Lleida (1916), i diversos particulars del Priorat (1918).

No es tornaria a parlar del Ferrocarril a Mequinensa fins l’any 1926: es va desenvolupar un projecte de ferrocarril que unís Terol amb Lleida, concretament durant la Dictadura de Primo de Rivera, seguint la política d’Obres Públiques d’aquell període. El projecte tirà endavant i van arribar a executar-se importants obres d’explanació i construcció d’estacions, viaductes i túnels sense que arribés a finalitzar-se l’obra i sense que mai cap tren arribés a circular. Mostra d’aquests treballs poden veure’s encara avui al terme de Torrent de Cinca.  L’únic ferrocarril que s’arribaria a veure des de Mequinensa és el de Carbonífera del Ebro: 4 quilòmetres de via estreta que va funcionar entre 1882-1886 amb tracció animal i de vapor i només de vapor des de 1887, per a ús industrial (transport de carbó), funcionant, sembla ser, fins el 1936. I que es recuperaria temporalment el 1943.

Mequinensa, doncs, hauria de continuar utilitzant els tradicionals llaüts per desplaçar-se pel riu, i veuria, això sí, també durant la Dictadura de Primo de Rivera, la construcció de la carretera i més concretament del seu pont, important obra d’enginyeria en aquella època que seria publicitada per diversos diaris i que va ser inaugurat el 27 de març de 1929.
Pilastres del pont de la carretera sobre l'Ebre.
Revista de Obras Públicas, núm. 2519, de 1929.
 L’últim gran projecte anterior a la II República, i que no es va fer realitat (però que seria premonició del que s’esdevindria en el futur) fou el projecte de la Compañía Riegos y Fuerza del Ebro, la “Canadiense” del Dr. Pearson, de construir una pressa (en aquells dies gegantina) capaç de dotar d’energia elèctrica a tota Catalunya, situant la barrera sobre el riu a 8 quilòmetres riu avall de Mequinensa.

(1) Diari El Imparcial del 7 de juliol de 1872.
(2) Diari El Espectador del 20 de desembre de 1841.
(3) Emeteri Fabregat: La inversión francesa en la canalización del Ebro: de la navegación al riego (1848-1904).
(4) Diari Gaceta de los Caminos de Hierro del 29 de novembre de 1857.
(5) Diari La Época del 22 de juny de 1867.
(6) Diari El Liberal del 30 de novembre de 1879.
(7) Diari La Vanguardia del 8 d’agost de 1889.
(8) Diari La Vanguardia del 17 de novembre de 1889.
(9) Diari La Vanguardia del 8 d’abril de 1891.

Per a saber més:

Emeteri Fabregat: La inversión francesa en la canalización del Ebro: de la navegación al riego (1848-1904).

dijous, 3 de maig de 2012

Carlistes i Liberals a Mequinensa (1820-1876)

Per Jacinto Bonales

Entre la proclamació de la “Pepa” o Constitució de Cadis de 1812 i el final del “Sexenni revolucionari” el 1876, Espanya viu una confrontació política amb diferents ritmes i períodes dintre del procés de transformació del reialme en un Estat polític liberal.

La coneguda com a Revolució Liberal s’iniciaria en el si de la mateixa guerra del Francès fracassant per la derrota francesa a mans dels Patriotes espanyols políticament absolutistes i, doncs, retornant el rei Ferran VII a instaurar l’Antic Règim. L'absolutisme del monarca, però, no podrà mantenir-se, i en diferents cicles els liberals arribaran al poder, concretament al Trienni Liberal (1820-1823), i de forma definitiva en la guerra civil coneguda com la Primera Guerra Carlista (1833-1840). Un cop establerts al poder i modificat de forma definitiva l’estat, els liberals encara hauran de lluitar en diferents guerres amb els absolutistes (anomenats carlins o carlistes) que es revoltarien en diferents moments: durant la Segona Guerra Carlista o Guerra dels Matiners (1846-1849), i a la Tercera Guerra Carlista (1872-1876). En tot aquest conflicte bèl·lic, Mequinensa apareixerà com a centre militar de primer ordre, i entre els seus habitants hi haurà simpatitzants i militants actius tant de les files carlistes com de les files nacionals.

Instrucció de pagesos pels reialistes al Trienni Liberal.
Imatge procedent del Museo Zumalakarregi
No hi ha dubte que la plaça de Mequinensa era absolutista després de la guerra del Francès, especialment després que Ferran VII es fes amb la jurisdicció del terme com a premi pel patriotisme dels mequinensans. Amb la proclamació, el 1820, de la Constitució de 1812 per part dels liberals, Mequinensa viurà a l’espera dels esdeveniments amb una gran part de la població favorable –en principi– a les postures absolutistes. La rebel·lió d’aquests, coneguts com a realistes, i l’inici de la guerra contra el govern liberal situarà Mequinensa en el centre de les mirades de tot Aragó.

A Catalunya els realistes es van organitzar amb capital a la Seu d’Urgell, on es va formar una Junta de Regència Suprema de Espanya, iniciant accions bèl·liques pel Principat. A Aragó, però, els reialistes restaven a l’espera dels esdeveniments. Mequinensa en aquells dies havia estat refortificada i dotada d’un arsenal d’artilleria, però el número de tropa era extraordinàriament reduït. El Governador del castell, coneixent el tarannà polític de gran part del poble mequinensà (“conocia muy bien á los alevosos habitantes de Mequinenza y la perfidia de que eran capaces”), es va tancar al castell, i més després d’haver hagut una disputa al poble entre liberals i reialistes. Els militars van obligar a l’ajuntament a fer pujar, cada dia, la ració dels soldats a la fortalesa per tal d’evitar qualsevol ensurt. Com deia la premsa liberal de l’època:

era bien público y nadie ha desconocido lo malo que era el pueblo de Mequinenza y el mal espíritu que reinaba en toda la tierra baja; era igualmente público que pocos días antes habian ocurrido disensiones en el mismo Mequinenza” (1)


La Primera Guerra Carlista (1833-1840)
El pretendent Carles va passar per Mequinensa

A l’estiu de 1822 els liberals perdrien el castell de Mequinensa. Efectivament, amb un nou governador al castell, aquest va manar als soldats tornar a baixar al poble a buscar les racions diàries. Això va afavorir l’elaboració d’un pla pels reialistes per fer-se amb la plaça. Al mes de juliol la preponderància reialista a la zona es feia palesa: les tropes van assaltar Fraga i van prendre totes les contribucions i cabdals públics. Malgrat això, el govern liberal no va reforçar la plaça de Mequinensa. El 23 de juliol, quan la tropa del castell va baixar al poble a buscar les racions, van ser fets presos pels reialistes del poble i per una partida de tropes revoltades que havien entrat al poble en la foscor de la nit a mans del capitost “Fraile”. Més de 700 homes pujarien al castell intentant fer-se amb el fort, donant combat durant tot el dia i prenent-lo amb escales a les sis de la tarda. A dins només quedaven amb vida 7 soldats.

En mans reialistes el poble i castell de Mequinensa, el 5 d’agost es convertí en la “capital” d’Aragó en formar-se aquí la Junta Superior de Aragón presidida per José Antonio Montagut. Immediatament es van produir aixecaments reialistes per diferents punts d’Aragó, i el castell es convertí en fortalesa artillera inexpugnable i centre neuràlgic des d’on diferents companyies reialistes farien front als liberals a les places del baix Aragó. Dirigents reialistes com Rambla, Charpel i Royo atacarien llocs com Maella, Fabara i fins i tot Casp, al desembre d’aquell any amb més de 2500 homes, entrant al poble i assetjant la casa forta, però havent de retirar-se finalment. Al desembre el francès Besiers es faria amb el governament de la plaça de Mequinensa i cridaria a files a tots els mossos de la comarca.

Mequinensa no cauria en mans liberals. L’entrada a Espanya en 1823 dels Cien Mil Hijos de San Luis (les tropes absolutistes franceses que van ser enviades per ajudar a Ferran VII a restaurar l’absolutisme) posà fi al govern liberal i retornà l’absolutisme al poder. Els reialistes doncs, guanyaren la guerra.

Pel transcurs de la dècada entre 1823 i 1833 no tenim documents que ens parlin de les postures polítiques a Mequinensa, però sense dubte ens trobaríem amb el manteniment de les dues postures enfrontades d’absolutistes (reialistes) i liberals, anant-se reforçant aquests darrers en aglutinar els descontents del règim imperant. Serà amb l’esclat de la guerra civil o carlista el 1833 i l’ascens definitiu dels liberals al poder quan documentem de nou les postures polítiques al poble. Amb la Revolució Liberal i l’aixecament dels absolutistes aglutinats al voltant del germà de Ferran VII, Carles, pretendent a la corona contra l’hereva Isabel II (i per això anomenats des d’ara carlistes), s’inicia una nova guerra on Mequinensa tindrà un important paper des del punt de vista militar. El castell, reforçat amb més tropa, es mantindrà sempre a mans dels liberals, però hi haurà diferents moviments al poble tendents a fer-se amb la fortalesa.
 
Tropes carlistes creuant un riu l'any 1834
Imatge del Museu Zumalakarregi.
 L’ajuntament de Mequinensa, durant tota la guerra, mostrà una postura liberal radical, defensant la instauració de la constitució de 1812, especialment l’any 1836 quan es deroga l’Estatuto Real de 1834 i es proclama dita constitució. El triomf i restauració de la Pepa fou motiu de grans festes institucionals al poble:

y fue inesplicable la conmocion general que produjo de júbilo y alegria; de modo que paisanos, Guardia Nacional, la guarnicion de las diferentes armas, y todos, todos sin titubear secundaron tan próspera cmoo deseada resolucion con los incesantes vivas á la Constitucion del año 12, á la joven inocente Isabel II, Reina Constitucional, á Cristina de borbon, Reina Gobernadora por la Constitucion, á las libertades patrias, al capitan general, autoridades, gefes y demas ersonas de influencia y compromisos: de modo que para satisfacer á los deseos, se publicó en Mequinenza la espresada Constitucion del año 12, hubo iluminacion general por la noche, y la Guardia Nacional unida con la mas cariñosa fraternidad con la guarnicion, la pasaron rondando, con músicas armoniosas, cantando patrióticas y repitiendo las indicadas aclamaciones y vivas, guarnecidas las cabezas con el distintivo de la cinta verde que se proveyeron en el propio momento; habiendo premiado el entusismo de la tropa el dia siguiente con un abundante y exquisito rancho, y cuartillo de vino por plaza, á espensas del ayuntamiento, que lo presenció con las otras autoridades, los patriotas entusiastas, y el numeroso concurso del vecindario, y no podian contener las lágrimas que les produgeron los efectos de ternura con los brindis; vivas y aclamaciones dirigidas al efecto” (2)

Però al mateix temps, d’entre els veïns sortirien nombrosos homes que marxarien a formar part de les tropes carlistes. Ja el gener de 1834 i per ordre de l’alcalde, van ser detinguts 5 homes al poble acusats de ser “facciosos” (carlistes) de la partida de Carnicer; i al desembre d’aquell any es comptabilitzen 26 veïns de Mequinensa formant part de la partida carlista de Montanyés. El punt culminant del moviment carlista a Mequinensa es produí el 25 de juny de 1837: un complot per facilitar l’entrada a Mequinensa de les tropes carlistes de Francisco Monclus (a) el Coc que operava a la zona. Aquest complot, dirigit per quatre individus, va fracassar, essent executats al poble, el 2 de setembre, un veí i un sergent segon per conspiració. L’ajuntament de seguida va mostrar el seu rebuig i va fer pública una nota de plena adhesió al liberalisme:

“Para que el publico se penetre de que las maquiavélicas intenciones del oscurantismo no hallarán jamas acogida en los leales pechos mequinenzanos, es necesario tener presente que la intentada conspiracion que se fraguaba en la misma plaza con los simples deseos de entregarla à los rebeldes, á cuya cabeza se hallaba José Arjona, sargento 2º de la primera compañia del tercer batallon del regimiento de Soria, que guarece el mismo punto, fue felizmente descubierta por sus mismos vecinos en el dia 25 de junio último, sin haber tomado parte en ella mas que un carbonero y un mal estudiante de teología” (3)

La postura liberal de la majoria de la població a Mequinensa es consolidarà l’any 1838, quan, de nou, el nom del poble correrà per totes les ciutats d’Espanya: les tropes carlistes van prendre la vila de Gandesa, convertint-se en plaça forta i centre dels combats amb els liberals. La major part de la població fugí de la vila i es refugià al nostre poble. La colònia de refugiats sembla ser que era enorme, i l’ajut dels veïns i el repartiment de racions per part de l’ajuntament no donava a l’abast. A Madrid s’obrí una subscripció nacional per ajudar als refugiats de Gandesa a Mequinensa, de la que foren comissionats membres tan il·lustres com Pascual Madoz, Evaristo San Miguel o el Comte de las Navas.

Teatre d'operacions carlí a Catalunya
1869-1876
per veure sencera cliqueu aqui


Finalitzada la guerra les postures liberals estaven perfectament consolidades al nostre poble, i la segona guerra carlista o Guerra dels Matiners va tenir poca incidència, si bé al nostre terme, l’any 1848 es faria pres al cap carlí Joaquim Godia de Betriu. A nivell militar, però, també hi hagué un intent carlista de fer-se amb el castell: el 28 de novembre la partida d’Arbonés, amb 800 infants, fracassà en l’assalt de la fortalesa.


El pretendent Don Carlos
i l'Estat Major carlista
(1869-1876)

Però el liberalisme no era una branca monolítica. Un cop al poder de forma estable, van aparèixer dissensions entre liberals moderats, conservadors i progressistes. Entre 1855 i 1856 els progressistes arribaran al poder iniciant diferents reformes –com la desamortització civil o el projecte d’una nova constitució– que no seran del grat de tots els liberals. El gir cap a la dreta de l’any 1856 i l’entrada al govern dels moderats provocà un aixecament progressista que, de nou, farà que Mequinensa torni a les planes dels diaris de tota Espanya: el capità de la Milícia Nacional del Pla del Llobregat (Barcelona), Jaume Canals, s’aixecà en armes i diferents places de Catalunya i d’Aragó no reconeixeran al nou govern moderat, entre elles Saragossa i Mequinensa. Diferents grups armats es dirigiren cap a la capital aragonesa, però aquesta es rendí al govern, i els progressistes van lliurar les armes a Candasnos. Només restava revoltada la plaça de Mequinensa, a on va acudir Jaume Canals amb 500 homes en el mes d’agost, prenent el comandament el cap Bellera. Finalment, i donat el fracàs a la resta d’Espanya de l’aixecament progressista, es van signar les Capitulacions de Mequinensa i es dissolgué la tropa, concedint el govern una amnistia.

No hi ha dubte que Mequinensa fou una població fonamentalment liberal –amb les seves diferents corrents de progressisme, moderantisme i conservadurisme–, però això no vol dir que no hi existissin postures contraries. Mostra d’això fou el Motí dels Comuns l’any 1861 quan una revolta popular per la desmortització i venda de les muntanyes comunals del poble va acabar cremant diferents llaüts al port, com tindrem ocasió de veure en una altra entrada del nostre blog.
Teatre d'operacions del Maestrat
(1869-1876)
per veure sencera cliqueu aqui

La darrera guerra civil del segle XIX, la tercera carlinada es produí durant el Sexenni Revolucionari (1868-1875), és a dir, en el període en que s’intentà la introducció a Espanya de la Democràcia. Amb les poques dades de que disposem ja podem dilucidar que a Mequinensa estaven presents els diferents corrents polítics de l’Espanya de l’època, des de carlistes com el dirigent d’una partida, en Moliner de Mequinensa, fins a liberals radicals (4). Però la postura liberal estava perfectament assentada i les autoritats locals ho sabien: al febrer de 1873 l’ajuntament va repartir armes entre els veïns, que van pujar al castell a defensar la plaça contra la partida carlista de Camats; i a l’abril d’aquell any, entre els veïns, es va formar una companyia de voluntaris que es va unir a la tropa del castell.

El 1876 s’inicia un nou període en la història d’Espanya, la Restauració, i a Mequinensa apareixeran en els anys següents nous corrents polítics que anuncien ja la història política del segle XX.

(1) El Observador Zaragozano, 3 d’agost de 1822.
(2) El Español, 20 d’agost de 1836.
(3) El Eco del Comercio, 22 de setembre de 1837.
(4) Al diari El Imparcial de l’11 d’agost de 1871 l’ajuntament “ha dirigido una sentida felicitacion al Sr. Ruiz Zorrilla por su advenimiento al poder. Nos escriben ademas que el entusiasmo de los liberales de aquella poblacion fué sin límite á la noticia de la formación de un gabinete radical”.


Per a saber més:

Pedro Rújula: Contrarrevolución. Realismo y Carlismo en Aragón y el Maestrazgo (1820-1840) Zaragoza, Prensas Universitarias de Zaragoza, 1998.

David Tormo Benavent: "La construcción del estado liberal (1808-1875)" dins Mequinenza a través de la historia. Ayuntamiento de Mequinenza, 2010.