dissabte, 14 de desembre de 2013

Mequinensa i les vies catalanes del segle XVIII

Per Jacinto Bonales
 
La modernitat de la nostra societat ha creat una xarxa de camins que ha transformat radicalment les rutes de transport tradicionals. Al segle XVIII, quan tothom havia de moure's a peu, en cavalleria o en llaüt, les comunicacions eren lentes i obligaven a fer constants aturades per descansar en els llargs trajectes. Viatges, però, que molt poca gent feia, acontentant-se d'anar als pobles dels voltants i, potser, a una de les ciutats més properes. Així doncs, la major part de la població vivia al poble, i en poques ocasions sortien a veure "món". Però de Mequinensa estant, aquests homes arrelats a la terra veien passar constantment a navegants (molts d'ells nats o veïns de Mequinensa) Ebre amunt i avall, i fins i tot, en comptades ocasions, Segre amunt. És ben conegut el paper central de Mequinensa dins la xarxa de transport fluvial de l'Ebre, tema sobre el qual s'ha escrit força; però menys conegut és el seu caràcter de nucli vertebrador de xarxes de transport per via terrestre. No en debades, aquí es cobrava l'impost senyorial de la lleuda tant al transport fluvial com al terrestre. Fem-ne cinc cèntims.
 
A la Mequinensa del segle XVIII no n'hi havia cap pont, ni sobre el Segre ni sobre l'Ebre, però n'hi havia dos passos de barca. És sabut que aquests passos s'empraven per tal que els veïns poguessin anar a treballar les seves terres a l'altra banda d'aquests rius, però no és tan sabut que fins a principis del segle XIX formaven part de la xarxa principal de vies de comunicació entre Catalunya i Aragó.
 
Des de Mequinensa sortia el camí que anava cap a Fraga i Tamarit, tot vorejant el riu Segre i Cinca, per travessar aquest darrer a la mateixa plaça de Fraga. En la mateixa direcció nord, però passant per dalt de Monegre, estava el camí que des del poble arribava a Montsó, baixant de la terra alta a l'alçada de Ballobar, i creuant el Cinca a Alcolea per travessar Alfántega i el Pueyo. A dalt de Monegre, però, estava també el desviament que duia a Candasnos. Finalment, en aquest quarter de terme sortia el camí a Saragossa que anava vorejant l'Ebre per la riba nord. Dellà Segre dos camins enllaçaven Mequinensa amb la Granja d'Escarp i amb Almatret, pujant vora el Segre el primer i riu Ebre avall el segon. I al migdia de l'Ebre tres camins s'obrien com un ventall per anar a Faió (primer vorejant l'Ebre i després pujant la serra), a Fabara i Nonasp, i el tercer a Casp.
 
Aquesta xarxa, paer sí sola tan sols ens parla de la connexió del nostre poble amb termes veïns, però en realitat eren unes vies transitades per nombrosos traginers que anaven des d'Aragó a Catalunya (i a l'inrevés) portant bestiar i mercaderies. Coneixem algunes d'aquestes vies (pel que fa a la xarxa de camins catalans) que mostren la importància de Mequinensa com a nus de comunicacions terrestres; veiem aquests camins:
 
- Camí de Cervera a Mequinensa: en realitat enllaçava el nord-est de Catalunya amb les viles de Terol a través de Casp i Alcanyís. Sortia de Cervera per l'actual N-II passant pel Talladell, Tàrrega, Anglesola i Bellpuig, on es desviava cap a Vilanova de Bellpuig i seguia vers Juneda travessant les Garrigues per Aspa fins Alcanó. Des d'aquest poble s'arribava a Torres de Segre, on s'agafava la barca per guanyar el riu Segre, i s'entrava a Aitona, on s'ajuntava al camí que des de Mequinensa anava a Lleida, travessant Seròs fins arribar a Aviganya i al monestir d'Escarp. Aquí s'havia de travessar el riu Cinca a gual, enllaçant amb el camí que de Mequinensa anava a Fraga. Al segle XVIII es considerava com a camí carreter, és a dir, prou ample i en condicions per passar carruatges, i l'únic inconvenient que tenia era la incomoditat de passar el riu Cinca a gual.
 
- Camí de Lleida a Mequinensa: Enllaçava Lleida, Balaguer i els Pirineus d'aquesta província amb les terres de Terol. Sortia de Lleida cap a Alcarràs per l'actual N-II i allí es separava del camí de Fraga seguint cap a Aitona, enllaçant amb el camí carreter de Cervera a Mequinensa travessant Seròs, els monestirs d'Aviganya i d'Escarp, i creuant el Cinca per gual, arribant a Mequinensa. Aquest camí també era carreter, i com l'anterior, durant determinats mesos en arribar al gual d'Escarp els viatgers havien de "dar la buelta à la Puente de Fraga" perquè baixava molta aigua pel riu Cinca.
 
- Camí de Montblanc a Mequinensa: Camí carreter que enllaçava Saragossa i Casp amb el camp de Tarragona estalviant-se alguna jornada de viatge respecte al pas per Lleida. Sortia de Montblanc passant pel terme de Blancafort i travessant els pobles de Vimbodí, Tarrés i Albí fins arribar a Arbeca; i des d'aquí es dirigia cap a Castelldans, Granyena i Torrebesses per sortir directe a la Granja d'Escarp, seguint el riu Segre avall fins que es travessava el Segre amb barca o a gual.
 
- Camí de Prades a Mequinensa: De fet és una variant de l'anterior que uneix les muntanyes de Prades amb l'alt Aragó voltant el riu Ebre. Sortia de Prades baixant a Vilanova de Prades i, des d'aquí, anava al Vilosell i fins a Albí, on s'unia a l'anterior fins a Granyena i "Suchs", on canviava de direcció cap al terme d'Almatret i cap a Mequinensa. Aquest, però, no era carreter sinó que en la part inicial era "barrancoso, desfilado y cubierto de arboles".
 
- Camí de Tortosa a Mequinensa per la ribera: aquesta gran ruta terrestre anava paral·lela a la via fluvial. Sortia de Tortosa, anava dret a Bitern i Tivenys; pujava les costes de Som fins baixar de nou a Benifallet i Ginestar; passava els masos de Mora, Garcia, i després de fer el petit port conegut com "el pas de l'Ase" es sortia a Vinebre, girant cap al nord entrava al terme de Bovera i girava vers Maials. D'aquí recte a la Granja d'Escarp a l'ombra del Montmaneu, creuant el Segre amb barca.
 
- Camí nou de Tortosa a Mequinensa: A diferència de l'anterior, aquest era més transitat ja que no hi havia els inconvenients de les costes de Som i el pas de l'Asa que impedien el pas amb carros. A Tortosa es travessava el riu Ebre pel pont i es pujava riu amunt afins a Xerta, pujant després al pas de les "Trinxeres" i dret a Pinell. D'aquí es travessava la serra de Pàndols fins a un mesó conegut amb el nom de Camposines i s'arribava a Corbera, per continuar fins a Batea. Continuant cap al nord-oest s'entrava a Aragó per Fabara i seguint pels alts s'arribava a l'Ebre davant Mequinensa, creuant-lo amb barca. Aquest camí era tot ell carreter i nou, ja que es va construir l'any 1708 per ordre del Duc d'Orleans en el transcurs de la guerra de Successió.

Nota. (14/01/14), He localitzat un mapa del corregiment de Lleida on s'aprecien alguns d'aquests camins, concretament el camí de Tortosa a Mequinensa per la Ribera.
Font: ICC, fragment del mapa del comte Darnius, 1716.
 
 
 
 

divendres, 11 d’octubre de 2013

Drets senyorials i prestacions vassallàtiques a Mequinensa


Per Jacinto Bonales.

En el transcurs de l'edat moderna els habitants dels pobles estaven obligats a pagar tot un seguit d'imposicions i a satisfer tota una sèrie de prestacions que tenien un origen feudal. Aquests es pagaven o es realitzaven a favor del senyor del terme o, en el seu cas, dels diferents senyors, així com a les autoritats eclesiàstiques locals. Mequinensa, igual que altres pobles d'Aragó i de la pràctica totalitat dels de Catalunya, estava obligada a satisfer als seus senyors drets relatius a la senyoria territorial, a la senyoria jurisdiccional i als pagaments eclesiàstics. Veiem tot seguit les característiques d'aquests drets al nostre terme.


La senyoria territorial

En termes generals, el senyor tenia el domini sobre els homes (cristians i sarraïns, però no jueus, que eren de la Corona) i sobre el conjunt del territori. Aquest domini no s'ha d'entendre, necessàriament, com una «propietat» plena com l'actual, sinó com a una preeminència sobre tot el terme. En tot cas, en la majoria dels casos de Catalunya i de la Franja d'Aragó, la senyoria territorial existia i estava en mans dels senyors, que mantenien el control de les «vagants» (muntanyes, erms, sots dels rius), i deixaven als veïns el domini útil (la capacitat d'utilitzar, treballar, heretar i vendre) de certs béns (terres, edificis) a canvi d'un pagament anual (cens), ja fos anomenat emfiteusi (Catalunya), ja treudo (Aragó), i amb unes limitacions: la fadiga (temps que tenia el senyor per quedar-se el domini útil de la terra pagant la quantitat oferta pel comprador, normalment de 30 dies) i el lluïsme (en la compra-venda s'havia de pagar al senyor un terç del valor de la transacció).

A Mequinensa però, la senyoria territorial era molt laxa, ja que des de la conquesta els senyors estaven interessats en «repoblar» de cristians el territori. Així doncs, la majoria de les terres eren «lliures» dels veïns cristians que les posseïen, encara que alguns béns (cases i terres) estarien subjectes a pagament de cens emfitèutic o treudo. No passava el mateix amb els béns dels musulmans; aquesta comunitat havia de pagar per cap d'any (ninou) la «sofra», consistent en 16 sous per cada casa que tingués bestiar de treball, i 12 sous per cada casa que no en tingués (els bracers). Els drets i prestacions per senyoria territorial a Mequinensa eren els següents:

Censos: com hem dit algunes cases i masos pagaven censos al senyor (els Montcada i, després, per herència, els Medinaceli), i ho feien en gallines, pagant anualment al voltant de cinquanta parells. Amb aquest pagament simbòlic, que feien cristians i musulmans, es reconeixia el domini directe (o superior) del senyor sobre les cases, és a dir, sobre el conjunt de les heretats. A més els musulmans havien de pagar l'onzè dels productes d'horta del Sot de Viols, per concessió senyorial de 1307, reservant-se els Montcada el dret de fadiga només de deu dies sobre aquestes terres en cas que les venguessin.

Les herbes i muntanyes, com a «vagants», eren del senyor, i aquest havia de donar permís per utilitzar-les, ja com a conreu, ja com a pastura, ja com a font de fusta per a ús domèstic. L'any 1355 els Montcada van concedir en emfiteusi el terme i la muntanya a la universitat de cristians i musulmans a canvi d'un cens anual de 300 sous, amb el que seria el poble el que decidiria què fer amb aquestes terres, però l'establiment fou anul·lat pel senyor l'any 1362, veient que la població no prosperava. Així aquell any va donar llibertat i franquesa a tots els habitants de Mequinensa per conrear, pasturar, fer llenya, carbó, caçar i fer foc a tot el terme, sense cap impedient senyorial. Ara bé, si el comú arrendava les herbes (les pastures), el senyor en percebria la meitat del preu.

La lleuda era un impost que pagaven els «estranys», és a dir, els forasters, i que gravava les mercaderies que circulaven per riu i per terra. Sens dubte era el més important dels impostos senyorials ja que el riu, en aquella època, era el principal mitjà de transport de mercaderies. A finals del segle XV es va arribar a cobrar 7000 sous anuals.

El senyor, a més, controlava en monopoli els molins, forns, carnisseria i pesqueries que serien cedits (el forn, la carnisseria i les pesqueries) a alguns vassalls del senyor sota pagament anual en moneda i, posteriorment, al comú.

Finalment trobem un altre conjunt de drets de la senyoria territorial que consisteixen en prestacions personals: la jova i la guarda. La guarda consistia en pujar al castell, en èpoques determinades, a fer això, guarda, essent escollits un número d'homes cada dia i havent de passar per aquesta tasca tot el poble per tanda.

La jova era, en canvi, una prestació vassallàtica en treball. Un cert número de dies a l'any els veïns, cristians i musulmans, havien d'anar a fer jova, és a dir, a treballar a les terres del senyor (quan aquest encara disposava de patrimoni al terme i el posava en conreu), a fer obra al castell (continuada aquesta jova, per ordre de l'ajuntament, després de finalitzat el règim senyorial), i a fer obres de neteja i manteniment a les basses del secà, i a les sèquies del rec.

La senyoria jurisdiccional

El govern del terme i l'administració de justícia, eren prerrogatives del senyor jurisdiccional que, en aquestes comarques, coincidia en la figura del senyor territorial. És veritat que existien les figures dels consellers i jurats, posteriorment alcalde i regidors, però depenien directament del senyor jurisdiccional i del seu procurador o governador. D'altra banda, la justícia, en primera instància, l'executava un veí, el batlle, que era designat pel mateix senyor jurisdiccional. Aquest dret jurisdiccional es traduïa no només en l'exercici de la justícia (i en el cobrament de les corresponents taxes judicials, que percebia en part el batlle i en part el senyor), sinó també en tres impostos: la quístia, el fogatge i els bans.

La Quístia, altrament dita quèstia o qüèstia, és el més comú dels impostos per la «jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, mer i mixt imperi». Es podia pagar en comú, és a dir, que l'ajuntament pagava al senyor un valor determinat per tot el poble, havent fet el comú el repartiment; o bé individualment, pagant una quantitat fixa cada casa «antiga» del poble, restant exemptes les cases noves, però quedant aquestes al marge de la participació en les institucions municipals. En el pagament d'aquest impost senyorial podem entreveure que Mequinensa tenia un règim força especial, essent molt lleu la pressió del senyor sobre el poble. Des de l'edat mitjana només pagaven la quístia els musulmans a raó de 6 lliures jaqueses cada any. Després de l'expulsió, al segle XVII, l'impost va desaparèixer, però el senyor va incrementar les rendes ja que va crear un nou delme sobre aquestes terres que pagarien els nous possessors.

El Fogatge és un impost procedent dels «mals usos» medievals que a Catalunya va ser suprimit amb la sentència de Guadalupe al segle XV, si bé va continuar en molts pobles ja amb aquest nom, ja canviant-se a quístia. Es tracta d'un pagament fix, anual, que havia de satisfer cada casa. A Mequinensa no es va pagar mai.

Els Bans són l'equivalent a les multes, i les imposava el batlle i fins i tot els jurats o regidors, a tot aquell que incomplia alguna norma local. Com arreu, els bans no podien arribar a 3 lliures, és a dir, que les multes podien ser des d'un sou fins a 59 sous. Els diners es repartien de forma diversa entre el senyor, el batlle i el comú.


El delme i la primícia

El delme era un tribut eclesiàstic de caire universal que, en teoria, estava destinat a subvenir les necessitats de l'església; però en la realitat normalment pertanyia als senyors gràcies a una concessió de la Santa Seu. A Mequinensa, el caire de conquesta tardana sobre els musulmans, i la necessitat de repoblar de cristians i d'adoctrinar als musulmans, feu que els conqueridors donessin el delme al rector del poble que, durant uns segles ho seria el de Fraga. Amb la segregació parroquial el delme restà a mans del rector de Mequinensa. Els musulmans no pagaven delme ja que el senyor els va eximir del pagament. A principis del segle XVII, en expulsar als musulmans, el ple domini de les seves terres van retornar a mans del senyor, que les concedí a diferents cristians havent de pagar-li a ell el delme del que produïssin. Així als segles XVII i XVIII a Mequinensa hi havia dos delmes, el delme en general, que cobrava el rector del poble, i el delme «de les terres dels moros» que cobraven els Montcada i per herència els Medinaceli. Es pagava delme de blat, sègol, ordi, civada, cànem, lli, oli, vi i corders, i la quantitat era de cada deu unitats collides, una per al delme i 9 franques per al productor.

La primícia era una espècie de delme «menor» que es creà per a pagar als rectors dels pobles, ja que normalment el delme estava en mans dels senyors. A Mequinensa, com el delme s'havia concedit al rector, els senyors van atorgar aquest dret al Comú, al conjunt del poble, és a dir, a l'ajuntament. Aquest emprava els diners per «l'obra» de l'església: el comú o universitat de veïns i singulars cristians de Mequinensa eren els propietaris de l'edifici, i l'ajuntament esmerçava la primícia en el manteniment de l'edifici i, en ocasions, en la lluminària. Es pagava primícia de tots els fruits que pagaven delme, i la quantitat era de cada trenta parts de collita, una per a primícia, pagament que, com el delme, estaven obligats a efectuar tots els veïns de Mequinensa, així com els terratinents que treballaven terres del terme.

Un conjunt de prestacions que desapareixerien íntegrament al segle XIX amb la revolució liberal.

 
Nota: Aquesta aportació es basa en documentació consultada per l'autor i amb l'extraordinària obra de recerca de Marta Monjo publicada amb el títol Sarraïns sota el domini feudal. La Baronia d'Aitona al segle XV. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2004.

dissabte, 20 de juliol de 2013

Un patrimoni de més de 2000 anys a Mequinensa.


Per Jacinto Bonales

Molt sovint convivim, sense adonar-nos, amb el que podem anomenar com patrimoni discret. Béns patrimonials d’un alt valor cultural, històric o etnogràfic que no valorem per quant s’han convertit en objectes quotidians, que els hem vist “tota la vida”. Sí, sempre han estat allà. Alguns més nous que altres, però que representen el valor etnològic i la contínua funcionalitat d’aquests al llarg dels segles. En aquest article parlarem d’un d’aquests tipus de béns, quotidià, proper, i que ha perdut ja el seu paper, restant en l’oblit de la modernitat. En podem trobar al llarg i ample del secà de Mequinensa, però ens centrarem ara només en els múltiples que encara existeixen a Monegre. De què estem parlant? Anem primer a fer un repàs de la seva història...
Bassa del Jordi de la Solera. Segle XX

Fa uns tres mil anys, les comunitats humanes del Bronze de la vall de l’Ebre gaudien ja d’una important xarxa de camins per a la circulació del bestiar transhumant. Aquestes xarxes comunicaven zones de pastura de llarg abast, però al seu pas per les terres planes de secà els camins es van confeccionar unint punts naturals d’abeurada -basses- (la mateixa paraula és d’origen preromà) per als ramats. Aquesta xarxa serà aprofitada i perfeccionada segles després per la cultura ibera, aportant la base sobre la que s’establiria la xarxa viària romana fa dos mil anys.
Accés amb escales a la bassa de Angel de la Roja

De tots són conegudes les importants vies romanes i les seves característiques constructives. Junt a les famoses calçades que unien les diferents províncies, es van crear tota una sèrie de vies que estructuraven el territori de les ciutats formant una trama regular (juntament al parcel·lari) anomenada “centuriació”. Ara bé, aquestes s’establien sobre les àrees de conreu i colònies, però les vies del “saltus” o espai de pastures seguien altres lògiques: orogràfiques i de connexió d’àrees. Igual succeïa amb les vies secundàries que unien diferents ciutats i els seus ramals cap als municipis i diferents entitats de població (com els vicus). Així, en les grans calçades havia establiments per al descans de viatgers i les seves cavalleries, però en les petites rutes gairebé no hi havia altra infrastructura que algunes cases (vil·lae), alguns poblets (vicus) i algun que altre hostal aïllat. Si per aquestes passaven cavalleries i ramats, com podien sobreviure sense aigua en les llargues jornades de les terres de secà de la vall de l’Ebre?
Bassa del Ros de Massalcoreig

Els romans (o ibero-romans), van aprofitar el coneixement heretat a les nostres terres: van adequar les basses naturals que existien en els antics camins i van construir altres d’artificials. Exemple d’això ens ho proporciona la via prerromana –renovada i aprofitada en època romana– que unia Azuara (Beligio), Belchite, Albalate del Arzobispo, Massalió, Calaceit, Gandesa i Tarragona, flanquejada entre Belchite i Massalió de nombroses basses d’aigua. Aquest sistema es va estendre per tota la vall i es va donar també a Mequinensa per tal d’abastar d’aigua als ramats quan peixien pel secà, no havent de baixar a l’Ebre o al Segre més que en els períodes més durs de l’estiu.
Bassa pràcticament destruïda

Hem dit que les basses naturals es van adequar, al temps que es creaven altres de noves, de caire artificial. Les primeres van ser protegides amb pedres tallades, donant forma circular a la bassa, per tal que els ramats no les malmetessin, i havent d’extraure manualment l’aigua. Les segones van ser resultat d’una ingeniosa obra constructiva: situades en paratges adequats, gairebé sempre circulars i en pedra tallada, recollien l’aigua canalitzada pels desguassos del propi camí. Així, en dies de pluja, l’aigua d’un tram del camí anava directament a la bassa. Un cop plena, comptava amb un sobreixidor que retornava l’aigua de nou a la part baixa del camí. Evidentment, en aquestes bases l’aigua també havia de ser extreta manualment, vessant-se sobre piques de pedra tallada per tal que beguessin els animals.
 
Entrada d'aigua i accés amb escales.
El fet que els veïns poguessin disposar de reserves d’aigua per als seus ramats va fer que proliferessin les basses construïdes a mans de particulars. Però el fet que un particular fes una bassa no implicava la seva absoluta propietat: procedint l’aigua del camí, tots els ciutadans tenien l’ús “uti singuli” de l’aigua de les basses. El seu ús era un dret públic.

En època islàmica l’ús de les basses no només va continuar sinó que va ser potenciat per les autoritats: durant segles les nostres terres van ser frontera entre l’islam i la cristiandat, i els camins eren recorreguts per genets que havien de fer abeurar les seves cavalleries a les basses...

Bassa del Garrut
Al llarg del darrer mil·leni les basses han tingut un paper fonamental com a punt d’abeurada dels ramats ja senyorials (bàsicament dels ramats dels Montcada o els seus arrendataris), ja dels habitants. La seva funcionalitat ha estat tan important que s’han mantingut i construït de noves fins a mitjans del segle XX. I sempre amb la mateixa característica jurídica: les basses poden ser privades, però tots els veïns tenien dret a treure aigua i vessar-la en les piques per tal que begués el bestiar.

Actualment pràcticament cap bassa d’aquest tipus està en ús. Ja per la modernització dels camins que ha portat en molts casos a situar-los per sota del nivell de la bassa; ja per haver d’extreure l’aigua manualment, no podent-se amorrar les bèsties; ja per l’abandó de la pràctica i l’erosió; ja per haver estat cegades per tal d’evitar accidents, les nostres bassetes pateixen un procés de ràpida desaparició. Veritables obres d’enginy, joies etnogràfiques i històriques, són poques les que conserven el seu encant.
 
Bassa de Rafeliste
Potser alguna quedarà, com a mostra d’un passat d’agermanament de l’home amb l’hostil secà, com a pràctica de superació de l’advers Monegre, com a ús racional d’aprofitament de l’aigua, com a símbol de la riquesa del patrimoni cultural de Mequinensa... en tot cas, tot sovint mirant el cel me’n recordo d’elles i d’aquella dita local “cel de petxinetes, aigua a les bassetes”.


...

Exemples dels camins com a sistemes de drenatge
a Monegre. L'aigua baixava cap a les basses.
Fotos: Manolo Arbiol "Rafelista"
 
Agraïm a Rogelio Arbiol, que va créixer a Monegre i que tant bé el coneix, la informació proporcionada per confeccionar aquest article.

dimarts, 9 de juliol de 2013

Un riu de riqueses: notes sobre el comerç fluvial al segle XVIII


Per Jacinto Bonales

Aquell juny de l’any 1773, en Josef va tornar a Mequinensa. Els llaüts atracaven al moll ja buits, car els fardells de rics teixits s’havien descarregat Ebre amunt, i de ben segur que bona part de la esplèndida roba de cotó que abans duien ja s’havia venut a les botigues de Saragossa. Al moll, en Raimundo Ibars l’esperava neguitós, amb aquells moviments que el delataven quan les coses anaven mal donades. En Josef el va tranquil·litzar tot dient-li que ja estava tot en ordre i que no calia patir. Junts, van anar a la plaça de la vila on, a la casa del Comú, esperarien protocol·làriament que en Pedro Aguilar, l’Alcalde primer de Mequinensa, es dignés a fer acte de presència.

Llaüts amarrats a Mequinensa

En Josef estava ja molt avesat a les traves burocràtiques d’aquests reialmes. Ell, en Josef Bugeia Attard, amb només vint anys acabats de complir, havia après ràpidament del seu pare, en Benito Bugeia, i era el primer valedor de la riquesa creixent d’aquesta família de comerciants. Ell, com els seus pares (en Benito i la Maria), era nascut a Zejtun, a la llunyana illa de Malta, i quan a l’illa les coses es van tornar insuportables, es van traslladar a la península Ibèrica, tot muntant un petit taller de cotó a Xàtiva (València), igual que molts altres dels seus compatriotes. Allí van veure que les condicions no eren com les de Malta, i que aquí sí, podien deslliurar-se del poder de les grans famílies de comerciants i provar de fer riquesa com a intermediaris, tot comprant i venent els teixits que es continuaven elaborant a l’illa mediterrània.

Llaüt navegant al terme de Faió
I fou així com el maltès va conèixer la nostra vila de Mequinensa. La forma més ràpida i barata per vendre teixits maltesos al reialme d’Aragó era, sens dubte, fent pujant els fardells de roba riu amunt... i qui millor que els patrons mequinensans per fer-ho? La seva valia estava més que demostrada, i la seva fama anava més enllà del mateix riu. Així doncs, els navegants mequinensans van començar a treballar amb el Josef, o el senyor Bugeia, com vulgueu, fent pujar des de Tortosa fins a prop de Saragossa els fins teixits que arribaven al port de València. Però el comerciant maltès de naixement i xativí d’adopció, no tornaria pas amb la bossa plena de monedes. Quina pèrdua de diners i de temps! Si havia de fer tractes amb les mequinensans per pujar mercaderies, els mantindria també per baixar-les! Fou en la primera estada al poble que en Josef conegué al Raimundo Ibars. Propietari i acaparador de fruits, també va veure oportunitat de negoci. Aviat van arribar a un tracte: Raimundo compraria tot el sobrant de les collites d’oli del poble i comarca, i les concentraria a Mequinensa, on embarcarien en llaüts riu avall de mans de Josef Bugeia. Aquest pagaria l’oli amb l’or obtingut a les vendes de teixits a Saragossa, i vendria l’oli per tota la Mediterrània ajudat pels comerciants maltesos.
Llaüt, Ebre avall...

Però l’alcalde de “Miquenenza” es va negar: estava prohibit treure del reialme l’oli, car segons les ordres del Corregidor, primer s’havia d’abastar Saragossa d’aquest producte. Aquell 12 de juny de 1773, el somrient Josef Bugeia, acompanyat pel ja més tranquil Raimundo Ibars, van ser rebuts per l’alcalde, al qui van lliurar –davant de notari, per si de cas– el tan valuós paper: un despatx del Reial Acord signat a Saragossa autoritzant a Josef a comprar, vendre i transportar pel riu tant d’oli com pogués. S’obria la porta que convertia l’Ebre en un riu d’oli, en un riu d’or... (1)

Sí, no es pot pas negar. Els mequinensans eren bons patrons i bons navegants. I per això estaven presents en les principals companyies o societats comercials que solcaven l’Ebre. Encara que en aquella segona meitat del segle XVIII les coses no es posaven fàcils per als navegants. En aquells anys que la població creixia, els erms es començaven a conrear, i les necessitats i anhels dels pobles anaven en augment. I si la riquesa augmentava, el Reial Patrimoni també ho feia: els pobles volien acabar amb l’esclavitud del secà i van començar a demanar al Rei que els hi donés autorització per fer noves xarxes de rec. I els més rics –i els senyors també– demanaven també prendre aigua de l’Ebre per construir molins i batans. Així, d’aigua cada vegada baixava menys –si bé n’hi havia per a tothom!-, i parades i assuts es van aixecar, reconstruir i reparar per tot el riu.
Pla d'obra del nou assut de Flix, de l'any 1748.

Fou a la vila de Flix on es van produir més problemes. La reparació de l’assut, concretament al “Raiget” -que va ser eixamplat- originà problemes a la societat formada pels patrons mequinensans Miquel Joan Oliver i Melcior Oliver, amb el riba-rojà Andreu Arbolí i el saragossà Antoni Garcia: el pas dels llaüts per Flix es va complicar de tal manera, i les discussions amb l’arrendatari del baró va arribar a tal grau, que un dia els navegants van arrencar tota una filera de pedres de l’assut, en ple dia, i amb mig poble present. El cas, com és evident, va arribar als tribunals que manaren la reparació de la destrossa, però les parts ja havien arribat a un acord... i és que, com deia Quevedo, pagant sant Pere canta... (2).

....
(1) Arxiu Històric de Lleida, Protocols notarials, Llibre 1170, sense numerar, 12 de juny de 1773.
(2) Arxiu Històric de Lleida, Protocols notarials, Llibre 1302, foli 141 i següents.

dilluns, 17 de juny de 2013

El ‘ràdio’ comunista de Mequinensa durant la guerra civil (1936-1938)




Per Jacinto Bonales.

L'any 1941 un guàrdia civil destinat a Casp va trobar, dins una casa d'aquella vila, un lligall de papers escrits durant el període revolucionari de la Guerra Civil (1). El lligall va ser enviat immediatament a Madrid, a la Fiscalia de la Causa General, és a dir, a les autoritats encarregades de la repressió d'activitats polítiques durant la II República i el període bèl·lic. Donant un cop d'ull als documents que formen el lligall (més de 400 pàgines), entenem a la perfecció la celeritat que es va donar la Guàrdia Civil de Casp en enviar els documents a Madrid. Es tractava d'una part de la documentació que van redactar les autoritats republicanes aragoneses durant la guerra.
Efectivament, en rebel·lar-se els militars el 1936, quedant Saragossa, Osca i Terol al bàndol “nacional”, el govern republicà va instal·lar a Casp la junta de govern d’Aragó –una espècie de govern civil– encarregada de gestionar l’administració governamental dels pobles aragonesos que havien restat fidels a la República. En iniciar-se l’ofensiva d’Aragó al març de 1938, tota la documentació o bé va ser destruïda, o bé traslladada cap a l’est. Però va restar un lligall força comprometedor.



Entre els documents que el formen es troben diferents expedients d’autorització de col·lectivitzacions agràries de diversos pobles, expedients de legalització d’organitzacions professionals (sindicats d’ensenyament, d’alimentació, etc.), el llistat dels regidors d’esquerra de gairebé tots els pobles aragonesos fidels a la República, del 1937, i documentació de la cèl·lula de Casp del Partit Comunista.

Mequinensa apareix en diversos d’aquests documents, com per exemple al llistat de consellers municipals d’Aragó. Segons aquest, l’ajuntament del poble estava dominat majoritàriament per la UGT, amb 5 consellers, i completat amb 2 anarquistes de la CNT, 2 afiliats a Izquierda Republicana (IR), i 1 afiliat al Partit Comunista, en Antoni Moret. El fet que Mequinensa tingués un conseller comunista era un fet excepcional. Com ja hem esmentat en un altre article del blog, concretament a Notes sobre el moviment obrer a Mequinensa abans de la II República, el comunisme no havia tingut gaire incidència a Aragó durant aquest període, si bé un grup comunista a Mequinensa – Faió va ser perseguit ja l’any 1935. Doncs bé, l’any 1936, amb la nova situació bèl·lica i revolucionària, un grup comunista centrat a Casp va sortir a la vida pública. El seu dinamisme queda palès en el fet que en 1937 hi havia 11 pobles a Aragó que comptaven amb consellers municipals del PCE: Arcusa, Capella, Casp, Chiprana, el Cuervo, Estadilla, Faió, Hoz de Barbastro, Mequinensa, Vall-de-roures i Veguillas (2).  

Municipi
CNT
IR
UGT
PCE
Arcusa
-
2
-
2
Capella
-
-
3
2
Casp
4
4
4
1
Chiprana
3
2
-
2
El Cuervo
-
-
5
2
Estadilla
1
-
6
1
Faió
3
1
4
1
Hoz de Barbastro
2
3
1
1
Mequinensa
2
2
5
1
Vall-de-roures
4
2
-
1
Veguillas
-
-
4
1

El Partit Comunista va demostrar durant la guerra la seva disciplinada capacitat d’organització, i a les terres aragoneses no va ser menys. Aquest partit tenia la central a la Cèl·lula Comunista de Casp (en realitat es tractava del Comitè Provincial de Saragossa), de la que depenien diferents “ràdios” o subdelegacions del partit a nivell local: el més important fou el ‘Ràdio’ de Mequinensa, amb 47 afiliats, seguit dels ‘ràdios’ de Chiprana (44 afiliats), Maella (32 afiliats), Fabara (17 afiliats), Escatrón (15 afiliats), Nonasp (7 afiliats) i el ‘ràdio’ de Faió amb 4 afiliats.

El ‘ràdio’ de Mequinensa estava organitzat en diferents secretaries; al seu cap estava el Secretari General, Santiago Godia, ajudat pel secretari Adjunt Ildefonso Gimeno Navarro. D’ells depenien el secretari d’Organització (Silverio Vives Jover), el secretari Sindical (José Sillac), el secretari de Las Masas (Antonio García),  el secretari de Finances (Antonio Riau Godia), el secretari d’Agitació i Propaganda (Manuel Oliver Cadú), el secretari Agrari (Juan Lambea) i el secretari Juvenil (Arturo Esteve Moncada), restant desert per manca d’afiliades, la secretaria Femenina.

L’activitat del partit s’organitzava a través de les Juntes del Comitè, on es reunien els diferents secretaris amb el representant del partit a l’ajuntament (el conseller municipal), i periòdicament en els “Plens del Ràdio”, on el Comitè es reunia amb tots els afiliats de Mequinensa. Aquesta organització local estava revisada pel partit a nivell provincial, que realitzava periòdicament “visites” d’inspecció al nostre poble per tal de comprovar el correcte funcionament del partit. Conscients de la necessitat de formació del personal polític a nivell local, el partit escollia a diferents persones per realitzar cursos de ‘capacitació’. Així, al juny de 1937 s’escollí al mequinensà Josep Sansa Noria (secretari de agitació i propaganda fins aquell moment) i fou destinat a l’escola de quadres del Comitè Central, a València. 

El ‘Ràdio’ de Mequinensa, com a organització, tingué força problemes. El primer conseller comunista del municipi, en Manuel Cuchi Cabistany, va dimitir i va abandonar, el 5 de juny de 1937, el partit comunista. El substituí  Josep Soler Casabó, que també deixaria el càrrec que ocuparien els ‘camarades Sádaba’ i Antoni Moret, arribant a ser president del Consell Municipal. A nivell d’afiliats, doncs, els problemes eren molts, com mostra la següent acta d’un dels plens del ‘Ràdio’:

En una reunión previa con el Comité de Radio, Sadaba expone que en el Comité de Radio hay algunos camaradas que por su actuación anterior parece que no son vistos con mucha simpatía y por tal motivo muchos trabajadores no ingresan en el Partido; es necesario que se hable con claridad en esta reunión y que estos camaradas sean sustiuidos para que vuelva la confianza en nuestro partido a los trabajadores de Mequinenza y estos ingresen.
El camarada Silverio Ybarz dice, que ese de que se habla es él, por haber sido anteriormente alguacil del pueblo, pero que nadie le podrá señalar por nada, no obstante entiende que debe ser sustituido por otro camarada puesto que, lo que él quiere es el engrandecimiento del partido.
El camarada Roca quiere ser sustituido pues comprende de que ha habido algo de personalismo entre él y Silverio y debe nombrarse otro.
Después de discutir ampliamente se lleva a la reunión general la siguiente candidatura que se aprueba por unanimidad.
[...]
El camarada Sádaba informa sobre lo que ha sido el pleno de Mequinenza y principalmente sobre lo que respecta al Frente Popular, Partido Unico del proletariado, Consejo de Aragón, situación del Orden Público y situación militar en Aragón.
Marca tareas de organización y trabajo y dice que Mequinenza tiene que ser una buena base del partido por lo tanto hay que trabajar con decisión hasta conseguirlo.
El hecho de que haya habido en una semana 17 altas en el partido es un indicio bastante seguro de que nuestro Partido ha trabajado mal y ahora al cambiar los métodos de trabajo el Partido crece, por lo tanto, es preciso seguir por el camino emprendido hasta lograr nuestros deseos que son desde luego los de la masa trabajadora, una dirección política fuerte para ganar la guerra.
Mequinenza 1º Agosto de 1937.”

El paper dels comunistes a Mequinensa fou múltiple, i anava des de l’agitació política (amb l’intent que els sindicats de l’UGT s’afiliessin al partit, especialment els de la secció agrària), fins la unió pràctica dels partits d’esquerra en un front comú (amb l’intent de creació d’un enllaç entre el PC i el PS), passant per la coordinació de l’explotació minera –feta de forma assembleària amb els miners–, especialment a la mina Petra; a més de fornir el batalló Komsomol, on hi havia molts soldats mequinensans.


(1) El lligall es troba a Arxiu Històric Nacional, FC, Causa General, 1429, Exp.2.
(2) Hi ha la possibilitat que n’hi hagués més, ja que al llistat no apareixen tots els municipis del bàndol republicà, si bé gairebé tots.



divendres, 10 de maig de 2013

Els veïns de Mequinensa al segle XIV

Per Jacinto Bonales


Mitjançant diferents documents del segle XIV relatius a Mequinensa hem redactat una llista dels veïns o caps de casa (o de família) que van viure en diferents moments d’aquell segle. Com podeu veure no es tracta de cap estudi sinó tan sols la transcripció dels noms. Donem aquí una eina per als interessats en l’onomàstica i en els orígens geogràfics dels primers habitants de la nostra vila, ja que una relació d’aquest tipus permet, d’una banda, la comparació dels noms locals amb els cartularis i diplomataris de diferents àrees de Catalunya i d’Aragó, i d’altra banda, mitjançant alguns cognoms podem apropar-nos a l’àrea d’origen d’aquestes famílies. Gràcies als pergamins conservats a l’Ajuntament de Mequinensa (números 5 de 1331; 26 de 1340; 15 i 16 de 1363; 2 i 9 de 1388) i dels aportats per la historiadora Marta Monjo (1), hem pogut elaborar aquesta relació dels caps de casa, és a dir, no de tots els habitants, sinó dels representants legals, l’autoritat de cada llar. Destaquen emperò els dos pergamins de 1388 (en realitat, un original i una còpia) relatius al judici dut a terme a Tortosa contra la Universitat i l’Aljama de Mequinensa per manca de pagament d’uns crèdits. En dits documents es relacionen –creiem– gairebé totes les famílies de la nostra vila, incloent-hi les vídues, cosa infreqüent en les assemblees de Consell General on les dones restaven al marge. Passem tot seguit a detallar la relació que està formada pel cognom seguit del nom, religió, any documentat i càrrec conegut.


Abcaer, Ebrahem d' (sarraí, 1388)
Abcaer, Muça d' (sarraí, 1388)
Abçayt, Abçayt d’ (sarraí, 1331, jurat)
Abçayt, Iuzy (sarraí, 1370)
Abinydaf, Abdallam (sarraí, 1331)  
Abtidatxo (a) de Famico, Macot (sarraí, 1388)
Abtidatxo (a) de Famico, Juce  (sarraí, 1388)
Abtidatxo (a) de Famico, Açmet (sarraí, 1388)
Abtidatxo, Caer (sarraí, 1388)
Abtidatxo, Cayt (sarraí, 1370)
Abtidatxo, Macot (sarraí, 1388)
Abtidatxo, Maffomado (sarraí, 1340, jurat)
Abtidatxo, Mafoma (sarraí, 1370)
Abtidatxo, Mahoma (sarraí, 1388)
Abtidatxo, Mofferig (sarraí, 1370, 1388)
Abundalem (a) Traum, Muça (sarraí, 1388)
Açadam (a) Cordo, Mahoma (sarraí, 1388)
Adurahem, Adurahem fill de Faraig (sarraí, 1388)
Adurahem, Fferrigot (sarraí, 1388)
Afamiquo, Maçot (sarraí, 1370)
Albayer, Adulernis (sarraí, 1388)
Alcayt, Caet (sarraí, 1388)
Alentorn, Guerau (cristià, 1363, conseller)
Alentorn, Maria vídua de Bernat (cristiana, 1388)
Alentorn, Miquel (cristià, 1362)
Algadar, Alí (sarraí, 1363)
Algadar, Caet (sarraí, 1388, jurat)
Algadar, Muça (sarraí, 1363)
Algadar, Muça (sarraí, 1388)
Algadar, Nuza  (sarraí, 1370)
Algezar, Braym (sarraí, 1370)
Algordell, Abdelá (sarraí, 1388)
Alitzar, Ibraffim (sarraí, 1388)
Almenar, Antonio d' (cristià, 1388)
Almenar, Arnau d' (cristià, 1388)
Almenar, Bartolomeva vídua de Pere d' (cristià, 1388)
Almenar, Domènec d' (cristià, 1388)
Aloll (a) Ferrantes, Alhate (sarraí, 1388)
Alpinell, Mahoma (sarraí, 1388)
Arnau, Pere (cristià, 1331)
Aziz, Abdella d' (sarraí, 1362)
Aziz, Alí de Fomado d' (sarraí, 1388)
Aziz, Aziz de Fomado de (sarraí, 1388)
Aziz, Çait d’ (sarraí, 1331)
Aziz, Culema d’ (sarraí, 1399, jurat)
Aziz, Culema de (sarraí, 1370)
Aziz, Culema de Caet d' (sarraí, 1388, jurat)
Aziz, de Braim Daziz (sarraí, 1362, jurat)
Aziz, fill de Braim Daziz (sarraí, 1355, jurat)
Aziz, Fomado d' (sarraí, 1388)
Aziz, Fomado d' (sarraí, 1362)
Aziz, Fomado d' (sarraí, 1363)
Aziz, Fomado de Culema d' (sarraí, 1370)
Aziz, Maffoma de Cayt d' (sarraí, 1363)
Aziz, Mafoma d' (sarraí, 1370, jurat)
Aziz, Mahoma d' (sarraí, 1388)
Aziz, Mahoma d’ (sarraí, 1340, jurat)
Baberon (a) Soroller, Adinetris (sarraí, 1388)
Bacha, Mahoma de (sarraí, 1388)
Baleff, Juce (sarraí, 1363)
Ballestar, Guillem (cristià, 1388)
Ballester, Bernat (cristià, 1363)
Ballester, Bernat (cristià, 1388)
Ballester, Domènec (cristià, 1388)
Ballester, Pascasio (cristià, 1388)
Ballester, Pere  (cristià, 1363)
Barbastre, Alfons de (cristià, 1362, 1363, saig)
Barrassons, Famado de (sarraí, 1355, jurat)
Bassarrons, Fomado de (sarraí, 1362, jurat)
Belforat, Joan de (cristià, 1388)
Bellestar, Berenguer (cristià, 1362)
Belver, Ferrer de (cristià, 1388)
Belvís, Bartomeu de (cristià, 1388)
Benasch, Barcelona vídua de Domènec de (cristià, 1388)
Bençala, Aziz Fomado de (sarraí, 1370)
Bençala, Azmet de (sarraí, 1388)
Bençala, Farragot de (sarraí, 1370)
Bençala, Fferrargum (sarraí, 1393, alamí)
Bençala, Fomado de (sarraí, 1388)
Bençala, Mofferigot de (sarraí, 1388, alamí)
Bençalla, Azmet (sarraí, 1370)
Bertran, Domènec (cristià, 1363)
Betrians, Domènec (cristià, 1363)
Betriano, Pere (cristià, 1388)
Biora, Bartomeu de (cristià, 1388, jurat)
Busón, Joan (cristià, 1362)
Cabiroig, Mahoma de (sarraí, 1388)
Calbo (a) Gilet, Ebrahem del (sarraí, 1388)
Caliz, Ramon (cristià, 1363)
Cardona, Joan de (cristià, 1331, batlle)
Carnicer, Guillem (cristià, 1388)
Carnicer, Guillem [un altre] (cristià, 1388)
Casal, Pericot (cristià, 1362)
Caserres, Domènec (cristià, 1388)
Casp, Alí (sarraí, 1388)
Cavaller, Maria vídua d'en Vela (cristiana, 1388)
Cavaller, Pere  (cristià, 1331)
Cavaller, Vera  (cristià, 1363, jurat)
Çaydell, Alí de (sarraí, 1388)
Çaydell, Culema de (sarraí, 1388)
Cerdà, Bernat (cristià, 1362)
Cerdà, Bernat (cristià, 1388)
Cerdà, Joan (cristià, 1363)
Ciquo, Joan (cristià, 1331)
Cisteller (a) de Girona, Llorenç (cristià, 1388)
Claver, Bernat  (cristià, 1388)
Clavon, Bernat (cristià, 1362)
Clavon, Domènec (cristià, 1362)
Clavon, Francisca vídua de Domènec (cristiana, 1388)
Conxell, Domènec (cristià, 1388)
Corbet, Agnit[..]d (sarraí, 1331, jurat)
Corbet, Alí (sarraí, 1370)
Corbet, Alí de (sarraí, 1363)
Corbet, Alí de (sarraí, 1388)
Corbet, Ferratgot de (sarraí, 1362)
Corbet, Fomado (sarraí, 1370)
Corbet, Fomado de (sarraí, 1388)
Corella, Caer (sarraí, 1388)
Corella, Çayt de (sarraí, 1363)
Corella, Mahomar de (sarraí, 1388)
Cosit fill de Berenguer, Salvador (cristià, 1388)
Cosit, Amada vídua de Jaume (cristià, 1388)
Cosit, Andreas (cristià, 1388)
Cosit, Guillem  (cristià, 1388)
Cosit, Jaume (cristià, 1362, 1363, jurat)
Cosit, Jaume (cristià, 1388)
Cosit, Pere (cristià, 1362)
Cosit, Salvador (cristià, 1388)
Cossí, Joan (cristià, 1331)
Cossit, Domènec (cristià, 1362)
Costollano, Ramon (cristià, 1388)
Coves, Jaume de (cristià, 1331)
Culeima, Aziz de (sarraí, 1370)
Cusit, Jaume (cristià, 1362)
Cuta, Abdella de (sarraí, 1388)
Dabçayt, Braym (sarraí, 1363)
Dabeayt, Zuleima (sarraí, 1362)
Daberait, Brafim (sarraí, 1362)
Daberait, Juce (sarraí, 1362)
Dabraet, Mahoma (sarraí, 1388)
Dabutafim, Suleima (sarraí, 1362)
Dalfont, Fomado (sarraí, 1388)
Daltanoz, Famado (sarraí, 1362, 1363)
Deray, Zuleima (sarraí, 1362)
Dolvit, Ponç (cristià, 1388)
Estamarit, Ramon (cristià, 1362, 1363)
Famadiel fill de Matxar (sarraí, 1362)
Felip, Jaume (cristià, 1388)
Ferrabim, Alí de (sarraí, 1362)
Ferrabim, Aziz de (sarraí, 1363)
Ferrabim, Azmet de (sarraí, 1363)
Ferrabim, Açmet de (sarraí, 1393, jurat)
Ferrabim, Azmet de (sarraí, 1370)
Ferrabim, Azmet de (sarraí, 1388)
Ferrabim, Caït de (sarraí, 1362)
Ferrabim, Ibrahim de (sarraí, 1331)
Ferrabim, Iuziz de (sarraí, 1370)
Ferrabim, Juce de (sarraí, 1388, síndic)
Ferrer, Bartomeu (cristià, 1362, 1363, conseller)
Ferrer, Jaume (cristià, 1362)
Ferrer, Miquel  (cristià, 1362)
Ferrer, Nadal (cristià, 1331)
Fet, Bernat de (cristià, 1362)
Filla, Ramon (cristià, 1362)
Fogaça, Adurem de (sarraí, 1388)
Fogaça, Durazum de (sarraí, 1363)
Fogaça, Fomado de (sarraí, 1362)
Fogaça, Mafoma de (sarraí, 1370, jurat)
Fogaça, Muça de (sarraí, 1388)
Fons, Bernat de (cristià, 1331)
Fonts, Berenguer de (cristià, 1388)
Fonz (a) Caspi, Abdella de (sarraí, 1388)
Franch, Joan (cristià, 1388)
Gateli, Mahoma fill de Faraig (sarraí, 1388)
Gilabert, Guillem (cristià, 1388)
Gilabert, Miquel (cristià, 1388)
Girona, Domènec de (cristià, 1362)
Gonstanç, Guillem (cristià, 1388)
Gostanç, Bartomeu (cristià, 1388)
Gostanç, Berenguer (cristià, 1363, conseller)
Gostanç, Guillem (cristià, 1331, jurat)
Gostanç, Guillem (cristià, 1363, conseller)
Guifré, Domènec (cristià, 1362, 1363, conseller)
Jaén, Ferragot de (sarraí, 1362)
Jahy, Caït de (sarraí, 1362)
Julià, Bernat (cristià, 1331)
Junaner, Azmet de (sarraí, 1388)
Lazarath, Alí de (sarraí, 1370)
Lazarath, Alí de (sarraí, 1388)
Lazarath, Mahomar de (sarraí, 1388)
Llop, Esteve (cristià, 1362)
Lombart, Antoni (cristià, 1388)
Lombart, Bernat (cristià, 1388)
Lop, Andrea (home, cristià, 1388)
Lop, Esteve (cristià, 1388)
Lop, Ferrer (cristià, 1363, conseller)
Lop, Ferrigot de (sarraí, 1388)
Lop, Mateu (cristià, 1362)
Lop, Mateu (cristià, 1388)
Maçot, Fomado de (sarraí, 1340, jurat)
Malarit, Bartomeu (cristià, 1363)
Manila, Bernat de (cristià, 1362, jurat)
Marí, Bernat (cristià, 1331)
Marmó, Jaumé (cristià, 1388)
Martinir, Ferran (cristià, 1388)
Mas, Jaume del (cristià, 1388)
Mathmar, Mafoma (sarraí, 1363)
Maxarrer, Mahoma de (sarraí, 1388)
Morella, Ramon de (cristià, 1388)
Mur, Blasco de (cristià, 1370 notari, 1388 batlle)
Mur, Guillem de (cristià, 1388)
Nebot, Antoni (cristià, 1388)
Nou, Bernat de (cristià, 1362)
Oliver, Berenguer (cristià, 1388)
Oliver, Pere (cristià, 1388)
Pagès fill de Pere, Guillem (cristià, 1388)
Pagès, Guillem (cristià, 1388)
Pagès, Ramon (cristià, 1362)
Pagès, Ramon  (cristià, 1388)
Pallars (a) Teresano, Bonanat de (cristià, 1388)
Pallars, Bonat de (cristià, 1362)
Pellicer, Domènec (cristià, 1363, conseller)
Pellicer, Domènec (cristià, 1388)
Penent, Esteve (cristià, 1362)
Perello, Acmet (sarraí, 1340, jurat)
Pesquero (a) Rojet, Juçeff (sarraí, 1388)
Pesquero, Iuzy (sarraí, 1370)
Pesquero, Juce (sarraí, 1362)
Phelip, Jaume (cristià, 1363)
Plaça, Bartomeu de la (cristià, 1362)
Plaça, Domènec de la (cristià, 1331)
Plaça, Maria vídua de Bartomeu de (cristiana, 1388)
Porta, Guillem  (cristià, 1388)
Porxo (a) Xoler, Mofferig de lo (sarraí, 1388)
Remolins, Ferran de (cristià, 1363)
Remolins, Francisco de (cristià, 1388)
Remolins, Jaume de (cristià, 1362)
Roselló, Arnau de (cristià,  1388)
Rosselló, Domènec (cristià, 1388)
Sanahuja, Domènec (cristià, 1388)
Sanahuja, Pere de (cristià, 1388)
Santmiquel, Domènec (cristià, 1362)
Santmiquel, Domènec de (cristià, 1363, conseller)
Sentbetrià fill de Domènec, Bartomeu de (cristià, 1362)
Sentbetrià fill de Joan, Bartomeu de (cristià, 1363)
Sentbetrià, Arnau de (cristià, 1388, síndic)
Sentbetrià, Domènec de (cristià, 1363, conseller)
Sentbetrià, Guillemó (cristià, 1340, jurat)
Sentbetrià, Joan (cristià, 1331, jurat)
Sentbetrià, Joan (cristià, 1362)
Serabiu, Juce (sarraí, 1363)
Seró, Bernat (cristià, 1363)
Soes, Guillemona vídua de Pere de (cristiana, 1388)
Sograna, Guillem (cristià, 1388)
Sorela, Sayt (sarraí, 1370)
Soro, Domènec (cristià, 1388)
Soro, Joan (cristià, 1388)
Soro, Pere (cristià, 1340, jurat)
Soro, Pere de (cristià, 1388, jurat)
Sota, Ferraget del (sarraí, 1362)
Spres, Domènec (cristià, 1340, jurat)
Steller, Domènec (cristià, 1363, conseller)
Steller, Llorenç (cristià, 1363, jurat)
Talart, Jaume (cristià, 1362)
Tallada, Bartomeu (cristià, 1388)
Talpitho, Juce (sarraí, 1388)
Tamen (a) Calderot, Mahoma (sarraí, 1388)
Tixoneda, Nicolasa vídua de Pericot (cristiana, 1388)
Tixoneda, Pericot (cristià, 1362)
Tixoneda, Ponç (cristià, 1363)
Torres, Bartomeu de (cristià, 1388)
Torres, Berenguer de (cristià, 1362)
Torres, Jaume (cristià, 1362)
Torres, Jaume de (cristià, 1388)
Torres, Lluís de (cristià, 1388)
Tous, Maria vídua d'Esteve de (cristiana, 1388)
Tremps, Nicolau de (cristià, 1388)
Urgellés, Appicio (cristià, 1388)
Vager, Bernat (cristià, 1388)
Valls, Berenguer (cristià, 1388)
Vilanova major, Domènec de (cristià, 1388)
Vilanova menor, Domènec de (cristià, 1388)
Vinaixa, Domènec (cristià, 1388)
Viota, Bartomeu (cristià, 1362)
Vippal (?), Bernat de (cristià, 1331)
Vitrimus, Arnau (cristià, 1388, síndic)
Voyra, Domènec (cristià, 1362)
Xancadies (a) Barriga, Ebraffim (sarraí, 1388)
Yvars, Bernat (cristià, 1388)
Yvars, Domènec (cristià, 1388)
Yvars, Guillem (cristià, 1388)
[?] Ramon de (cristià, 1331)

Notes:
(1) Marta Monjo: Sarraïns sota el domini feudal. La Baronia d’Aitona al segle XV. Publicacions de la Universitat de Lleida, 2004