diumenge, 6 de gener de 2013

Filla meva, t’has de casar!


Per Jacinto Bonales.
 
“De bodas que los padres a sus fijos farán” aquest és un dels capítols que es repeteixen als diferents fueros medievals, conservats en ús al llarg dels segles moderns. I és que l’amor de parella, l’amor romàntic, és un concepte relativament nou. En el transcurs dels segles XVI al XVIII –i gran part del XIX– la major part dels matrimonis responien a un “pacte” entre dues famílies. Els nuvis no es casaven, eren els pares els que casaven als nuvis tot decidint –sempre que podien– quina era la parella idònia per al seu descendent, establint al mateix temps una aliança entre dues cases. 

Evidentment no sempre era així; sovintejaven les parelles que “feien pasqua abans de rams” i que acabaven engendrant un infant, havent de córrer els respectius pares a oficialitzar la relació amb una boda a corre-cuita... i ull que l’home es negués a casar-se o a “reparar” la donzella amb una bona indemnització, ja que queia en un delicte greu i severament castigat. També la passió aplegava parelles sense necessitat de realitzar capítols, però sempre amb el vist-i-plau patern, donant-se això entre els més humils del poble. Però en la majoria dels matrimonis, com deien en aquells temps, l’amor “ja arribarà” a base de conviure i patir la quotidinitat d’aquells anys tan durs i calamitosos... i si no arribava, sempre sorgien algunes aventures passionals, temporals i esporàdiques que duien a casats a acabar amb persones de l’altre sexe en algun llit o alguna pallisa.

Com venim diem, els matrimonis eren aliances, i quan es convenia un, es signaven els Capítols Matrimonials: un contracte amb nombroses clàusules on s’indicava allò que cada part aportava a la nova família, i es solucionaven les possibles vicissituds futures de la nova parella. Per explicar-ho, res millor que un exemple (1).

Les famílies Ibarz de Mequinensa i de Seròs tenien molt bona relació, tanta, que el mequinensà Josep Ibarz i Gil proposà casar el seu fill amb la filla de Miquel Ibarz de Seròs. Desprès de xerrar un parell de cops, ambdós Ibarz van acordar les condicions, i ja veieu a en Josep pujar riu amunt per fer oficial a Seròs les estipulacions contretes. Això sí, no eren temps de grans despeses, així que van estalviar-se d’anar a cal notari: van cridar a dos veïns, en Anton Roca i en Miquel Joan Teixidor, i al batxiller en medicina Josep Costa, un dels pocs del poble que sabien d’escriure i van redactar els pactes en un simple paper. Fou d’aquesta manera que es segellà el futur de la nova parella, en Francisco Ibarz i l’Antònia Ibarz i Teixidor. A ell, son pare el nomenà hereu universal de tots els béns que tenia a Mequinensa i a qualsevol altre lloc, això sí, només seria titular a la mort de son pare, i reservant-se el pare i la mare un total de 50 lliures jaqueses per a testar a les seves lliures voluntats (sempre calia salvar l’ànima i reparar algun mal fet en vida). A més, s’obligava al nuvi a “col·locar” al seu germà amb una bona llegítima com corresponia a tot fill de la casa. 

Ara bé, que passaria si els nuvis morissin sense fills? En aquell cas el pacte quedava trencat, ja que no es podien perdre els béns de la casa. Als capítols matrimonials s’inclouen les clàusules per tal d’evitar aquesta pèrdua: en cas de morir Francisco sense fills, deixava de ser l’hereu universal –passarien els béns a son germà–, i en cas que ell morís, son pare li deixava 30 lliures per poder fer testament en favor de la núvia. En aquest cas ella podria continuar vivint a casa dels sogres, essent mantinguda “en salud ÿ enfermetat, calçada i vestida” sempre que es mantingués vídua. Si es tornava a casar, però, hauria de deixar la casa.

Però no totes les obligacions requeien a cal nuvi; ni molt menys! La núvia havia de ser dotada, per son pare i son germà, que li van concedir un total de 90 lliures barceloneses, quaranta en roba (part feta a casa i part comprada a la botiga), i cinquanta en moneda pagades en dos terminis, un primer de 25 lliures del dia del matrimoni en dos anys, i la resta el tercer any. Però, si la núvia moria sense tenir fills, aquesta dot s’hauria de retornar, excepte en 35 lliures que la núvia podria deixar en testament a qui volgués.

Davant la virginitat d’Antònia, el nuvi li va concedir un escreix o “augment d’adot” de 30 lliures, les mateixes que son pare li havia concedit per a testar. Una quantitat però que només podria emprar en cas de morir el nuvi abans que ella.

Tota precaució era poca, i més en aquells terribles anys quan la mort trucava cada dia a la porta dels veïns. No havien transcorregut dos anys que, el 1767, Antònia moria, però amb almenys un fill; i el pare d’ella, en Miquel Ibarz, també. Francisco, veient perillar el cobro de la dot (que ara l’havia de pagar son cunyat Miquel), anà corrents a Seròs amb el paper que havien signat son pare i son sogre. Buscà als dos testimonis que dos anys abans havien estat presents, i amb ells acudí a cal notari: aquest, amb el jurament dels testimonis, aixecà acta. Ara sí, ara, amb totes les de la llei el mequinensà Francisco Ibarz, vidu, podia reclamar les 90 lliures de la dot, tornar-se a maridar, i aixecar com Déu mana al petit fill dels Ibarz de la ribera del Segre.

 (1) Arxiu Històric de Lleida, Protocols Notarials, Llibre 1168, s/n, 1767.