dissabte, 20 de juliol de 2013

Un patrimoni de més de 2000 anys a Mequinensa.


Per Jacinto Bonales

Molt sovint convivim, sense adonar-nos, amb el que podem anomenar com patrimoni discret. Béns patrimonials d’un alt valor cultural, històric o etnogràfic que no valorem per quant s’han convertit en objectes quotidians, que els hem vist “tota la vida”. Sí, sempre han estat allà. Alguns més nous que altres, però que representen el valor etnològic i la contínua funcionalitat d’aquests al llarg dels segles. En aquest article parlarem d’un d’aquests tipus de béns, quotidià, proper, i que ha perdut ja el seu paper, restant en l’oblit de la modernitat. En podem trobar al llarg i ample del secà de Mequinensa, però ens centrarem ara només en els múltiples que encara existeixen a Monegre. De què estem parlant? Anem primer a fer un repàs de la seva història...
Bassa del Jordi de la Solera. Segle XX

Fa uns tres mil anys, les comunitats humanes del Bronze de la vall de l’Ebre gaudien ja d’una important xarxa de camins per a la circulació del bestiar transhumant. Aquestes xarxes comunicaven zones de pastura de llarg abast, però al seu pas per les terres planes de secà els camins es van confeccionar unint punts naturals d’abeurada -basses- (la mateixa paraula és d’origen preromà) per als ramats. Aquesta xarxa serà aprofitada i perfeccionada segles després per la cultura ibera, aportant la base sobre la que s’establiria la xarxa viària romana fa dos mil anys.
Accés amb escales a la bassa de Angel de la Roja

De tots són conegudes les importants vies romanes i les seves característiques constructives. Junt a les famoses calçades que unien les diferents províncies, es van crear tota una sèrie de vies que estructuraven el territori de les ciutats formant una trama regular (juntament al parcel·lari) anomenada “centuriació”. Ara bé, aquestes s’establien sobre les àrees de conreu i colònies, però les vies del “saltus” o espai de pastures seguien altres lògiques: orogràfiques i de connexió d’àrees. Igual succeïa amb les vies secundàries que unien diferents ciutats i els seus ramals cap als municipis i diferents entitats de població (com els vicus). Així, en les grans calçades havia establiments per al descans de viatgers i les seves cavalleries, però en les petites rutes gairebé no hi havia altra infrastructura que algunes cases (vil·lae), alguns poblets (vicus) i algun que altre hostal aïllat. Si per aquestes passaven cavalleries i ramats, com podien sobreviure sense aigua en les llargues jornades de les terres de secà de la vall de l’Ebre?
Bassa del Ros de Massalcoreig

Els romans (o ibero-romans), van aprofitar el coneixement heretat a les nostres terres: van adequar les basses naturals que existien en els antics camins i van construir altres d’artificials. Exemple d’això ens ho proporciona la via prerromana –renovada i aprofitada en època romana– que unia Azuara (Beligio), Belchite, Albalate del Arzobispo, Massalió, Calaceit, Gandesa i Tarragona, flanquejada entre Belchite i Massalió de nombroses basses d’aigua. Aquest sistema es va estendre per tota la vall i es va donar també a Mequinensa per tal d’abastar d’aigua als ramats quan peixien pel secà, no havent de baixar a l’Ebre o al Segre més que en els períodes més durs de l’estiu.
Bassa pràcticament destruïda

Hem dit que les basses naturals es van adequar, al temps que es creaven altres de noves, de caire artificial. Les primeres van ser protegides amb pedres tallades, donant forma circular a la bassa, per tal que els ramats no les malmetessin, i havent d’extraure manualment l’aigua. Les segones van ser resultat d’una ingeniosa obra constructiva: situades en paratges adequats, gairebé sempre circulars i en pedra tallada, recollien l’aigua canalitzada pels desguassos del propi camí. Així, en dies de pluja, l’aigua d’un tram del camí anava directament a la bassa. Un cop plena, comptava amb un sobreixidor que retornava l’aigua de nou a la part baixa del camí. Evidentment, en aquestes bases l’aigua també havia de ser extreta manualment, vessant-se sobre piques de pedra tallada per tal que beguessin els animals.
 
Entrada d'aigua i accés amb escales.
El fet que els veïns poguessin disposar de reserves d’aigua per als seus ramats va fer que proliferessin les basses construïdes a mans de particulars. Però el fet que un particular fes una bassa no implicava la seva absoluta propietat: procedint l’aigua del camí, tots els ciutadans tenien l’ús “uti singuli” de l’aigua de les basses. El seu ús era un dret públic.

En època islàmica l’ús de les basses no només va continuar sinó que va ser potenciat per les autoritats: durant segles les nostres terres van ser frontera entre l’islam i la cristiandat, i els camins eren recorreguts per genets que havien de fer abeurar les seves cavalleries a les basses...

Bassa del Garrut
Al llarg del darrer mil·leni les basses han tingut un paper fonamental com a punt d’abeurada dels ramats ja senyorials (bàsicament dels ramats dels Montcada o els seus arrendataris), ja dels habitants. La seva funcionalitat ha estat tan important que s’han mantingut i construït de noves fins a mitjans del segle XX. I sempre amb la mateixa característica jurídica: les basses poden ser privades, però tots els veïns tenien dret a treure aigua i vessar-la en les piques per tal que begués el bestiar.

Actualment pràcticament cap bassa d’aquest tipus està en ús. Ja per la modernització dels camins que ha portat en molts casos a situar-los per sota del nivell de la bassa; ja per haver d’extreure l’aigua manualment, no podent-se amorrar les bèsties; ja per l’abandó de la pràctica i l’erosió; ja per haver estat cegades per tal d’evitar accidents, les nostres bassetes pateixen un procés de ràpida desaparició. Veritables obres d’enginy, joies etnogràfiques i històriques, són poques les que conserven el seu encant.
 
Bassa de Rafeliste
Potser alguna quedarà, com a mostra d’un passat d’agermanament de l’home amb l’hostil secà, com a pràctica de superació de l’advers Monegre, com a ús racional d’aprofitament de l’aigua, com a símbol de la riquesa del patrimoni cultural de Mequinensa... en tot cas, tot sovint mirant el cel me’n recordo d’elles i d’aquella dita local “cel de petxinetes, aigua a les bassetes”.


...

Exemples dels camins com a sistemes de drenatge
a Monegre. L'aigua baixava cap a les basses.
Fotos: Manolo Arbiol "Rafelista"
 
Agraïm a Rogelio Arbiol, que va créixer a Monegre i que tant bé el coneix, la informació proporcionada per confeccionar aquest article.

dimarts, 9 de juliol de 2013

Un riu de riqueses: notes sobre el comerç fluvial al segle XVIII


Per Jacinto Bonales

Aquell juny de l’any 1773, en Josef va tornar a Mequinensa. Els llaüts atracaven al moll ja buits, car els fardells de rics teixits s’havien descarregat Ebre amunt, i de ben segur que bona part de la esplèndida roba de cotó que abans duien ja s’havia venut a les botigues de Saragossa. Al moll, en Raimundo Ibars l’esperava neguitós, amb aquells moviments que el delataven quan les coses anaven mal donades. En Josef el va tranquil·litzar tot dient-li que ja estava tot en ordre i que no calia patir. Junts, van anar a la plaça de la vila on, a la casa del Comú, esperarien protocol·làriament que en Pedro Aguilar, l’Alcalde primer de Mequinensa, es dignés a fer acte de presència.

Llaüts amarrats a Mequinensa

En Josef estava ja molt avesat a les traves burocràtiques d’aquests reialmes. Ell, en Josef Bugeia Attard, amb només vint anys acabats de complir, havia après ràpidament del seu pare, en Benito Bugeia, i era el primer valedor de la riquesa creixent d’aquesta família de comerciants. Ell, com els seus pares (en Benito i la Maria), era nascut a Zejtun, a la llunyana illa de Malta, i quan a l’illa les coses es van tornar insuportables, es van traslladar a la península Ibèrica, tot muntant un petit taller de cotó a Xàtiva (València), igual que molts altres dels seus compatriotes. Allí van veure que les condicions no eren com les de Malta, i que aquí sí, podien deslliurar-se del poder de les grans famílies de comerciants i provar de fer riquesa com a intermediaris, tot comprant i venent els teixits que es continuaven elaborant a l’illa mediterrània.

Llaüt navegant al terme de Faió
I fou així com el maltès va conèixer la nostra vila de Mequinensa. La forma més ràpida i barata per vendre teixits maltesos al reialme d’Aragó era, sens dubte, fent pujant els fardells de roba riu amunt... i qui millor que els patrons mequinensans per fer-ho? La seva valia estava més que demostrada, i la seva fama anava més enllà del mateix riu. Així doncs, els navegants mequinensans van començar a treballar amb el Josef, o el senyor Bugeia, com vulgueu, fent pujar des de Tortosa fins a prop de Saragossa els fins teixits que arribaven al port de València. Però el comerciant maltès de naixement i xativí d’adopció, no tornaria pas amb la bossa plena de monedes. Quina pèrdua de diners i de temps! Si havia de fer tractes amb les mequinensans per pujar mercaderies, els mantindria també per baixar-les! Fou en la primera estada al poble que en Josef conegué al Raimundo Ibars. Propietari i acaparador de fruits, també va veure oportunitat de negoci. Aviat van arribar a un tracte: Raimundo compraria tot el sobrant de les collites d’oli del poble i comarca, i les concentraria a Mequinensa, on embarcarien en llaüts riu avall de mans de Josef Bugeia. Aquest pagaria l’oli amb l’or obtingut a les vendes de teixits a Saragossa, i vendria l’oli per tota la Mediterrània ajudat pels comerciants maltesos.
Llaüt, Ebre avall...

Però l’alcalde de “Miquenenza” es va negar: estava prohibit treure del reialme l’oli, car segons les ordres del Corregidor, primer s’havia d’abastar Saragossa d’aquest producte. Aquell 12 de juny de 1773, el somrient Josef Bugeia, acompanyat pel ja més tranquil Raimundo Ibars, van ser rebuts per l’alcalde, al qui van lliurar –davant de notari, per si de cas– el tan valuós paper: un despatx del Reial Acord signat a Saragossa autoritzant a Josef a comprar, vendre i transportar pel riu tant d’oli com pogués. S’obria la porta que convertia l’Ebre en un riu d’oli, en un riu d’or... (1)

Sí, no es pot pas negar. Els mequinensans eren bons patrons i bons navegants. I per això estaven presents en les principals companyies o societats comercials que solcaven l’Ebre. Encara que en aquella segona meitat del segle XVIII les coses no es posaven fàcils per als navegants. En aquells anys que la població creixia, els erms es començaven a conrear, i les necessitats i anhels dels pobles anaven en augment. I si la riquesa augmentava, el Reial Patrimoni també ho feia: els pobles volien acabar amb l’esclavitud del secà i van començar a demanar al Rei que els hi donés autorització per fer noves xarxes de rec. I els més rics –i els senyors també– demanaven també prendre aigua de l’Ebre per construir molins i batans. Així, d’aigua cada vegada baixava menys –si bé n’hi havia per a tothom!-, i parades i assuts es van aixecar, reconstruir i reparar per tot el riu.
Pla d'obra del nou assut de Flix, de l'any 1748.

Fou a la vila de Flix on es van produir més problemes. La reparació de l’assut, concretament al “Raiget” -que va ser eixamplat- originà problemes a la societat formada pels patrons mequinensans Miquel Joan Oliver i Melcior Oliver, amb el riba-rojà Andreu Arbolí i el saragossà Antoni Garcia: el pas dels llaüts per Flix es va complicar de tal manera, i les discussions amb l’arrendatari del baró va arribar a tal grau, que un dia els navegants van arrencar tota una filera de pedres de l’assut, en ple dia, i amb mig poble present. El cas, com és evident, va arribar als tribunals que manaren la reparació de la destrossa, però les parts ja havien arribat a un acord... i és que, com deia Quevedo, pagant sant Pere canta... (2).

....
(1) Arxiu Històric de Lleida, Protocols notarials, Llibre 1170, sense numerar, 12 de juny de 1773.
(2) Arxiu Històric de Lleida, Protocols notarials, Llibre 1302, foli 141 i següents.