diumenge, 28 de desembre de 2014

La vella sèquia del marge esquerra del Segre i el seu molí

Per: Francesc Aran, amb la col·laboració de Maria Jesús Llavero.

Sabem que a l'any 1213, quan es va fundar el Monestir de Santa Maria d'Escarp, entre altres bens se'l va dotar amb el molí fariner de la Granja, amb la seva sèquia, caixers i marges, per tant el tram de la sèquia de la Granja d'Escarp ja existia.
 
Aquella sèquia començava una mica més amunt del pont vell de Seròs, creuava per l'antic sot de Vilaseca, arribava al molí fariner, passava llindant les cases de la Granja d'Escarp on la seva població s'abastia d'aigua, i continuava cap al barranc de Sant Jaume on desaiguava novament al Segre.

Croquis del tram final de la sèquia. 1922. IGN
No en tenim notícia de quan la sèquia es va perllongar fins a l'Ebre, però sí en tenim constància que a començaments del segle XIX continuava cap al molí de Mequinensa, i que aquest molí era el titular d'aquest nou tram que recollia l'aigua del final de la sèquia del molí de la Granja, d'allà on abans desaiguava al riu, prop del barranc de Sant Jaume de la Granja d'Escarp. Aquest nou tram que donava força motriu al molí de Mequinensa, també regava les hortes de Campells i Dellà Segre, just davant de l'actual poble de Mequinensa, i acabava a l'Ebre. Per la documentació es pot percebre els patiments dels usuaris mequinensans, usuaris d'un tram d'una sèquia que prenia l'aigua gairebé a 17 quilòmetres Segre amunt. També són patents els esforços per garantir un cabal suficient per assegurar els cultius d'unes hortes que, tot i ser fèrtils, eren difícils de conrear, des de finals del segle XIX i fins a mitjans del XX. Cal recordar que en aquella època no hi havia pont sobre el Segre, per la qual cosa l'accés des de Mequinensa a les partides del marge esquerra no era senzill i s'havia de fer mitjançant la barca ubicada al costat de l'anomenada Horta Vella, tal i com en aquest mateix bloc s'explica en una altra entrada.

Aiguabarreig del Segre i l'Ebre des del Castell.
A l'esquerra, espai irrigat per la sèquia poc abans
de desaiguar a l'Ebre. ICC.
L'argument per defensar l'aprofitament de l'aigua es va presentar com un dret immemorial i així es va exposar quan la Llei d'Aigües de 13 de juny de 1879 va regular els usos i aprofitaments dels cursos de les aigües, recollint-se el fet que era un dret ja reconegut i un costum immemorial, determinant que la sèquia, els seus caixers i marges, des de la boquera al Segre, en el terme de Seròs, fins la Carrerada i els trams del barranc de la Grallera i la bassa molinal, eren propietat del molí de la Granja d'Escarp; la resta de la sèquia, fins a l'antic desguàs al Segre, era dels regants granjolins, llevat dels ponts, abeuradors i camins que eren propietat de l'Ajuntament de la Granja. A partir de l'antic desguàs, fins al seu acabament a l'Ebre, en el transcurs de les hortes de Campells i Dellà Segre, eren propietat del molí de Mequinensa.
 
Primera pàgina de l'aprovació del
reglament de regants
Les despeses generals de la comunitat de regants es pagaven per tots els usuaris en proporció a la quantitat de terra que regaven, però les despeses de conservació, neteja i manteniment les havien de pagar els propietaris de la sèquia, cada un en el seu tram, llevat de les que pertanyien a l'Ajuntament de La Granja, que es pagaven pel comú dels propietaris afectats.
 
El propietari del molí de Mequinensa havia d'abonar al de la Granja la meitat de les despeses ocasionades en el tram de la seva propietat, des de la boquera fins a l'esmentat molí, atès que la nova sèquia de Mequinensa aprofitava l'aigua d'aquell molí. Alhora, el molí mequinensà, com a propietari de la sèquia que regava les hortes de Campells i Dellà Segre, era lliure de cobrar aquesta aigua.
 
El cabal d'aigua de tota la sèquia molinal es va veure afectat per les importants obres hidràuliques de l'empresa "Fuerzas y Riegos del Ebro SA" (RFESA), associada a la "Barcelona Traction, Light and Power Companyi limited" més coneguda com "la Canadiense", que en posar en funcionament la central hidroelèctrica d'Utxesa el primer d'abril de 1914, va modificar el cabal natural del Segre, regulant-lo segons les seves necessitats de producció, cosa que afectava l'entrada natural d'aigua a la sèquia.
 
Segona pàgina de l'aprovació del
reglament de regants.
Aquesta circumstància va generar reclamacions per part de tots els usuaris de la sèquia, especialment del titular del molí de la Granja, arribant als tribunals. El litigi es va finalitzar amb una resolució que determinava un cabal constant de 800 libres per segon, que eren els que es consideraven suficients per la força motriu del Molí de la Granja, del que era propietari en aquell moment Wenceslao Albareda Font; i pel Molí de Mequinensa, propietat aleshores de Francisco Adell Casal. També es van tenir en compte per determinar aquest cabal els regadius de les respectives hortes. La resolució va ser dictada pel Governador Civil de la província de Lleida el 26 de desembre de 1918 i obligava a "Fuerzas y Riegos del Ebro SA" a garantir el cabal a la sèquia, però no va ser fins el 9 de desembre que es converteix en Reial Ordre i per tant d'obligat compliment sense possibilitats de recurs.
 
Les ordenances de la Comunitat de Regants de la sèquia de la Granja d'Escarp, que comprenien també els molins i els regs de Campells i Dellà Segre, es van aprovar per Reial Ordre de 5 de gener de 1923 i recollien els drets immemorials de tots i els nous cabals determinats, regulant el funcionament de la Comunitat més de tres anys abans que el Reial Decret de 5 de març de 1926 regulés la constitució de les Confederacions Hidrogràfiques que havien de coordinar els recursos hídrics de les conques dels grans rius, la primera va ser la de l'Ebre.
 
Ordenances de la Sèquia
Sembla ser que les obligacions i el cabal fixat en la Reial Ordre generalment no s'acomplien, i van haver nombroses reclamacions per part dels moliners, dels regants, i de l'Ajuntament de La Granja, moltes van acabar en les altes instàncies, amb poques resolucions definitives.
 
Atesos els continus requeriments, l'any 1933, la Companyia "Fuerzas y Riegos del Ebro SA" va acabar per fer un projecte d'estació elevadora per l'adequada dotació de la sèquia en origen. Aquesta estació es va construir durant el 1934 una mica més avall del pont de Seròs, és a dir, més avall de la boquera que alimentava la sèquia per gravetat, i després de diversos retards en l'arribada dels materials i màquines necessàries, es va posar en funcionament el 1935 amb dos grups de bombes amb motors de 20 cv cadascun que havien de complementar el cabal quan l'entrada natural era insuficient pel descens del nivell del riu.
 
Els conflictes van continuar de ben segur, ateses les constants reclamacions, especialment dels dos molins i dels regants de Campells i Dellà Segre per intentar abastir-se amb la dotació que els corresponia. Els regants de La Granja imputaven la manca de cabal a l'empresa "Fuerzas y Riegos del Ebro SA" que, segons ells, no acomplien els cabals fixats, però la Companyia es defensava al·legant la manca del manteniment adequat de la sèquia que, segons ells, provocava una pèrdua important del cabal per l'acumulació de llots en alguns punts que impedien el decurs normal de l'aigua.
 
Durant bona part de la guerra civil es va interrompre el subministrament regular per bombeig i sols es va disposar del que entrava per gravetat.
 
Passada la guerra civil no va millorar la situació, ans al contrari, els regants de Mequinensa no podien veure garantit l'aforament d'aigua per poder regar els seus horts, ja que sovint no els arribava ni el cabal mínim necessari i reclamaven solucions. Per solucionar-lo, al 1939 es substitueixen els motors de les bombes per uns altres de 25 cv, cosa que havia de permetre que cada bomba elevés un cabal de 400 litres per segon, és a dir, suposant que no entrés res per gravetat, però aquesta mesura tampoc va resoldre els problemes d'insuficiència de subministrament, especialment a la cua de la sèquia. El aquell moment, segons les estimacions de la Companyia, el 25% del cabal en còmput anual entrava per gravetat i el 75% era subministrat per l'estació elevadora, però al 1944 ja es bombejava gairebé el 100% del cabal, ja que el nivell del riu mai no arribava a la boca d'entrada.
 
Durant la dècada dels anys 40, el bombeig es veia afectat sovint per restriccions de subministrament elèctric, reparacions, desplaçaments del riu, aterraments i acumulació de graves a la zona d'embocadura de les bombes al pont de Seròs, que la Companyia atribuïa a riuades i avingudes. Les diferents explicacions de l'empresa que teòricament havia de garantir el cabal a la sèquia i la reiteració dels incidents i manca de subministrament, van provocar diverses queixes dels usuaris de l'aigua a les autoritats.

Les reclamacions per manca d'aigua continuen, per aquesta raó "Fuerzas y Riegos del Ebro SA" va fer comprovacions del cabal que subministrava a la sèquia en l'embocadura, que sembla que eren força ajustats als 800 litres per segon, i més i tot en alguns moments, segons manifestà l'empresa, però això no va satisfer als usuaris i les queixes van continuar per part de l'Ajuntament de La Granja i, sobretot, dels regants de Campells on l'aigua que arribava era clarament insuficient.

Primer sindicat de regants de l'any 1923
Finalment va ser la Confederació Hidrogràfica del Ebro la que va atendre les reclamacions de l'anomenada "Associació de Regants de les hortes de Campells i Dellà Segre de Mequinenesa", i estimant les seves peticions, dictà l'Ordre Ministerial del 7 de juny de 1947 on es disposava la separació de les comunitats i dels cabals del Molí i l'horta de la Granja per una banda, i de Campells i Dellà Segre per una altra. El cabal de dotació per a les hortes de Campells i Dellà Segre, que aleshores eren unes 55 hectàrees, es va fixar en 210 litres per segon que "Fuerzas y Riegos del Ebro SA" havia d'elevar des d'una nova estació que s'havia de construir a l'inici d'aquest tram de sèquia. També s'establí que l'estació de bombeig havia de funcionar 8 hores diàries. La mateixa resolució deixava a la sèquia de La Granja una dotació total de 560 libres per segon, dels quals 420 eren pel Molí en cabal constant i la resta per al reg de les 97 hectàrees que hi havia des de la boquera fins al Molí, i les 53 hectàrees des d'aquesta indústria fins al barranc de Sant Jaume ja aprofitaven la dotació del Molí per regar. En aquestes consideracions, ja no hi ha cap referència al Molí de Mequinensa. Aquesta Ordre Ministerial, però, va ser recorreguda per la Companyia "Fuerzas y Riegos del Ebro SA", que considerava que mantenir dos estacions de bombeig era una càrrega sobrevinguda que no se li podia imposar, i mentre es tramitava el litigi les decisions de la Ordre Ministerial van quedar en suspens.

Els regants de Campells i Dellà Segre continuaven patint la manca d'aigua i la situació es va agreujar especialment per que la Companyia suspenia el subministrament d'aigua a les nits, circumstància aquesta última que afectava de manera greu als regants de Mequinensa, atès que era quan podien intentar regar amb més garanties, ja que durant el dia i en èpoques de reg intents, no els arribava casi aigua. Això provocà una nova queixa dels regants mequinensans a la Companyia que no va ser atesa perquè poc temps després van haver de presentar-la al Governador Civil de Zaragoza. El molí de la Granja, i l'Ajuntament també van presentar queixes al Governador Civil de Lleida per la mateixa circumstància. També aleshores la Confederació va sortir en defensa del regants i els 28 de desembre de 1949 va ordenar a "Fuerzas y Riegos del Ebro SA" que mantingués la dotació en origen "independentment si s'aprofitava o no l'aigua elevada".

Finalment el 8 de maig de 1953, el Tribunal Suprem va dictar sentència acollint les pretensions de la Companyia, i els hi va revocar definitivament l'Orde Ministerial que aprovava la separació de les comunitats i fixava dotacions independents, El subministrament havia de ser únic i en origen, per la qual cosa, la sèquia i els seus usuaris continuaven com una unitat.

El principi del final... la construcció del nou pont
sobre el Segre
La situació no es va solucionar al persistir els problemes de sempre i la dotació de 3.9 litres per hectàrea en conjunt que atorgava els 900 litres de cabal unificat, que havia de resultar més que suficients per al reg, no ho era ja que a l'entrada de la sèquia al terme de Mequinensa no arribava el cabal per garantir el reg normal de les hortes de Campells i Dellà Segre i, per descomptat, no es podien ni plantejar la possibilitat d'intensificar els regadius d'aquestes zones.

Aquests regants, però, no van defallir i el 4 de novembre de 1963 es va publicar al "Boletín Oficial de la Província de Zaragoza" les Ordenances i el Reglament de la Comunitat de Regants de Mequinensa, que es sotmetia a informació pública. L'empresa FECSA, que des de 1952 havia adquirit els drets de "Fuerzas y Riegos del Ebro SA", va presentar al·legacions en contra d'aquesta constitució de la Comunitat. No sabem com va acabar aquest últim intent de donar una solució al reg de Campells i Dellà Segre. Al 1969, es van acabar les obre de la presa de Ribarroja la qual cosa implicava el consegüent ofegament del poble vell de Mequinensa, però també la inundació de les hortes històriques de Campells i Dellà Segre. La darrera part de la sèquia va quedar sota el nivell de l'aigua de l'embassament, i amb això es van acabar definitivament les reclamacions que legítimament havien reivindicat diverses generacions de petits propietaris de les hortes de Mequinensa, del marge esquerra del Segre.
 

dimecres, 19 de novembre de 2014

Tres flors per la llibertat. Història de les dones Veleta.

Per: Rosa Toran i Pilar Arbiol.

L'onze de novembre de 1891 va néixer a Mequinensa l'Elvira. Desconeixem qui eren els seus pares, per tant no sabem quin va ser el seu cognom de soltera. Sabem, però, que es va casar amb el Jaume Veleta (potser un miner foraster?) i van tenir una filla, la Maria Conchita Veleta (coneguda com a Maria Ferrer pel seu marit).
Com molts altres mequinensans, que van marxar durant la dècada dels anys vint, l'any 1925 l'Elvira, el Jaume i la seva filla Maria van marxar del poble, buscant un lloc que assegurés el benestar de la seva família en aquells temps de crisi.  Aquest lloc  el van trobar a Toulouse on es van instal·lar.
Ben aviat la família Veleta acolliria a un membre més. El 1927 arriba a Toulouse, amb només dos anys, la seva neboda Conchita, filla de Josep Grangé, i Maria Veleta (germana de Jaume). Va néixer el 6 d'agost de 1925 a La Torre de Cabdella (Pallars Jussà-Lleida) en una família de 8 germans. L'any 1927, a causa de la malaltia de la seva mare, va ser portada a Toulouse, amb els oncles, que a partir d'aquell moment la van educar i criar com una filla més.
La família Veleta, tot i estar allunyats del seu país no van deixar mai d'interessar-se per la situació crítica que vivia Espanya durant aquells anys, de manera que, quan va esclatar la Guerra Civil, es van implicar activament en la defensa de la República i l'any 1936 tota la família es va traslladar a Catalunya per lluitar en el bàndol republicà. El Jaume Veleta, va treballar fortificant petits camps d'aviació que la República tenia a Lleida i Girona. El 17 de maig de 1938 va entrar a formar part de l'Arma de Aviación com a sergent mobilitzat, igual que tots els capatassos i zeladors d´obra que portaven més de 6 mesos de servei a l'Armada de Aviación.[1]

Jaume Veleta
Un cop acabada la guerra van tornar a França, on van continuar la lluita. Tota la família Veleta es va bolcar en ajudar als refugiats espanyols, col·laborant en la seva fugida del camp de Vernet. Ja en plena segona guerra mundial, sota el domini Alemany de França, la família Veleta va formar part activa de la resistència francesa, col·laborant amb la xarxa d'evasió de Francisco Ponzan Vidal, formada al 1941 en connexió amb els serveis secrets aliats i amb centre d'operacions a Toulouse. Jaume Veleta també va organitzar grups de "maquis" a la zona de l'Ariège i el marit de Maria Veleta ( ja Maria Ferrer) treballava a la prefectura i es dedicava a confeccionar documents d'identitat falsos.
 
"Yo todavía era menor de edad, pero ya entonces, tal como estaban las cosas, mi tío me mostró un lugar donde había armamento escondido para los maquis. Yo no sabia entonces que existía la resistencia y, además, en casa de mis tíos no se hablaba de esto, era secreto. Mi prima María comenzaba a saberlo, pero ella ya estaba casada, era unos años mayor que yo, su marido era oficial de la armada francesa y estaba preso. Luego los propios maquis vieron que yo era jovencita y delgadita, como frágil, que podía pasar muy bien desapercibida".[2]

L'any 1942, la família Veleta s'instal·la a  Penny, a l'Ariege, on havien muntat una explotació forestal. En aquella zona hi havia diversos grups de "maquis" organitzats, a Rieu de Pelle-Port, i a  Varhiles on Jaume Veleta va coordinar un grup amb l'ajuda del tinent coronel Caustedoit. Buscat per la Gestapo, el Jaume va haver de amagar-se, i finalment passa la frontera i es refugia a Andorra.
Es en aquell moment, quan les tres dones Veleta es posen al capdavant, continuant la feina que havia començat el Jaume. Rebien a casa seva els "partes", la propaganda, les cartes i ordres de missions que havien de distribuir als diferents responsables de grups "maquis"; actuaven de correu i d'enllaç de la resistència.  Per tot això, a l'abril de 1943, les "dones Veleta", l´Elvira, la Maria i la Conchita ( "Nebudo"-neboda- ó "Nina"-la nena-) van ser integrades oficialment a la 3ª Brigada de guerrillers.
Però un dia, la vida de les dones Veleta va canviar radicalment...
Eren les nou del matí del dimecres 24 de maig de 1944. A casa de les dones Veleta estaven amagats dos aviadors britànics, i Jesús Rios Garcia "Mario Martín", aragonès i dirigent del XIV Cuerpo de Guerrilleros Españoles, que tenia la missió d'ajudar a passar la frontera als dos aviadors per tal de repatriar-los. En un obrir i tancar els ulls, la casa de les Veleta va ser envoltada per milicians de la policia de Petain que buscaven a Rios, i tot d'una va començar el tiroteig.... Un milicià de la policia va morir allí mateix a conseqüència del foc creuat, els aviadors, ferits,  van aconseguir escapar, però una ràfega de metralladora va ferir greument a Rios que, juntament amb les tres dones Veleta van ser detinguts i traslladats a la presó de Foix. (En aquesta casa de Penny es conserva una placa en memòria de les dones Veleta i de Jesús Rios, per la seva labor en la Resistència).
Placa memorial de la casa dels Veleta a Penny
Al centre de milícies de Foix, les dones Veleta i Rios van ser tancats a la mateixa sala. Degut a la gravetat de les ferides de Rios les tres dones van demanar als seus carcellers que portessin a l'home a un hospital, cosa que no van fer fins a les tres de la tarde quan el van portar a l'hospital de Foix (on moriria poc després).
La milícia de Petain va retenir un parell de dies a les dones Veleta a Foix per interrogar-les, però lo pitjor encara havia d'arribar. Van ser entregades a  la Gestapo i allí van rebre els primers cops.
La petita Conchita tenia només 18 anys, i no tenia altre propòsit que mantenir-se ferma i no parlar. La Gestapo tenia coneixement de dos grups maquis, però desconeixien el grup de Col du Puy, així que la seva única preocupació era no donar cap informació sobre aquests.

" He visto como les arrancaban las uñas de los pies y las manos a hombres y mujeres y otros fueron torturados duramente. Tenia miedo de hablar, pero no lo hice"[2]

Els alemanys els pegaven cops de bastó per fer-les parlar i com així no ho aconseguien els pegaven amb un fuet. Però tampoc ho van aconsegir d'aquesta manera. El jefe del centre de la Gestapo de Foix, emprenyat, els hi va dir:"Nosotros no os hicimos hablar, pero hay quien sabrá hacerlo mejor que nosotros"[3]
La família Veleta, entre interrogatoris i amenaces de tortura, va estar presa a la central de la Gestapo a Foix, fins al  06 de juny de 1944 ( día D hora H) quan les tropes aliades van desembarcar amb més de 150.000 soldats a les platges de Normandia. El que semblava podria ser el començament de l'alliberament, per la família Veleta i tants d'altres, va ser el començament de l'infern.  Aquell dia, el pànic sobre els invasors alemanys va ser general i van fer evacuar a tots els presoners a la presó de Saint Michele i després a la caserna Cafarelli de Toulouse. Allí les van barrejar amb altres detinguts que venien dels camp de Vernet i Noé (entre ells uns 220 republicans espanyols), ja que els alemanys estaven evacuant a tots els presos per tal que no fossin alliberats pels aliats. L'objectiu dels alemanys era la seva deportació.
A la caserna de Cafarelli van conèixer a altres detingudes espanyoles, Nicolasa, la "madrileña", Oliva, Antonia Rubio y María Santos. Estaven totes juntes en un dormitori al primer pis, amb millors condicions que les de la presó de Foix. Els homes estaven al pis de sota, en un altre dormitori. Des d'aquesta caserna es va organitzar el comboi que els havia de portar als camps de concentració. L'anomenat "Train Fantôme, o Tren Fantasma".
Les dones Veleta, junt amb els altres detinguts , van ser traslladades a l'estació Beimal de Toulouse i allí les van fer  pujar a un vagó de mercaderies d'un tren que trigaria més de dos mesos en arribar al seu destí.

"Aquel tren desaparecía y volvía a aparecer. Lo ametrallaron los norteamericanos y también fue atacado por los maquis. Hacían saltar las vías de ferrocarril para liberar el tren, para que no llegara a Alemania, pero no lo consiguieron. A veces nos hacían andar unos kilómetros para reanudar el transporte. Todos nos decían: - No llegaréis, no llegaréis...-. A veces pasábamos ocho días en una estación porque no se podía avanzar, pues las vías estaban cortadas. Tuvimos varios heridos, incluso hubo muertos"[2]

El comboi havia de pujar a París, passant per Burdeos, on havien d'incorporar-se més presoners a l'expedició. Un cop feta la parada de Burdeos, el tren es va detenir a Angoulême, retrocedint de nou cap a Burdeos, a causa dels bombardejos aliats i als atacs dels maquis, que volien evitar que el tren arribés al seu destí i alliberar als presoners.
Trajecte del "Tren Fantasma"
A Burdeos van estar parats vàries setmanes, durant les quals van ser traslladats al Fort du Hâ, antic castell rehabilitat com a presó. Els reclusos d'aquesta presó, tots ells membres de la Resistència, van ser també traslladats al comboi en el qual van arribar a viatjar 576 persones, entre ells 31 aragonesos, 28 homes i les tres dones Veleta: Elvira, Maria i Conchita que va complir els 19 anys en un d'aquestos vagons
El 9 d'agost de 1944, finalment, el tren tornà a reprendre el seu viatge en direcció cap a Toulouse, però els aliats havien tallat les línies i van haver d'agafar la via del Ródano cap a Sarrebruck.
És molt difícil per nosaltres imaginar-nos les condicions en què la família Veleta i quasi un miler de presoners més, van fer aquest viatge. Estaven en ple més d'agost, els vagons eren forns amb rodes,  amb gairebé un centenar de persones apilades en un mateix vagó, sense cap mena de ventilació. Dretes, sense poder seure i sense espai per cobrir les mínimes necessitats. Sense menjar, sense beure. La deshumanització era total.
El 2 de setembre de 1944, finalment, el tren fantasma amb tots els passatgers que van sobreviure a tan penós viatge,  va creuar la frontera i va arribar a Alemanya. Quan ja tota França havia estat alliberada...
La primera "parada" alemana va ser a Dachau, on van estar 8 dies. A la nit, els portaven a dormir a les dutxes, sobre un terra humit i llefiscós, i durant el dia els feien estar en el menjador dels oficials. Allí  van deixar a tots els homes, però a les dones no les van voler, així que la família Veleta va continuar el seu camí.
El 9 de setembre, van arribar al seu destí: Ravensbrück

"Al llegar, la impresión del campo de Ravensbrück fue terrible; lo contrario que el campo de Dachau, que era un poco más alegre. Bien seguro que yo no vi el interior del campo, sólo vi la entrada y el comedor de los oficiales, pero en Ravensbrück todo era siniestro. El camino de piedras, el campo negro, el águila enorme, llegamos cerca de las 6 de la tarde. Al bajar del tren, dos filas de SS con los perros. Fuimos a dormir a las duchas; antes nos hicieron que nos desnudásemos y desfilar ante un oficial de las SS, sentado en un sillón de mimbre, mirándonos a todas. Total, nos miraron los dientes, dos o tres veces nos hicieron el mismo examen, a pelo todo el mundo."[2]

Els barracons de Ravensbrück
"Al llegar al campo me quitaron los pendientes y todas las alhajas que llevaba. Me desnudaron. La alianza no me la podían sacar y me dijo la alemana: -sáquesela con un poco de jabón, porque si no le cortarán el dedo". Me dieron un poco de jabón y pude sacarla, y ya no la he visto más."[4]

Una vegada al camp, es produeix la primera selecció. Les joves, fortes i aptes per treballar, viuen; totes les altres seràn passades per la càmera de gas. Les dones Veleta, tenen la sort de passar aquesta primera selecció i de no ser separades, ja que no coincidien els cognoms de les tres, i per tant no hi havia constància de què fossin família. Les famílies, eren separades a priori.
En un primer moment la família Veleta va treballar fent diverses feines als boscos del voltant de camp, apilant els arbres que altres preses tallaven. Però de seguida les van passar al comando de Auberchevaide, en un barri de Berlín i les van posar a treballar en una fàbrica de material d'aviació, una barraca de fusta de dos pisos, a la riba del riu Espré, on treballaven unes 500 dones. Allí van establir-se com a objectiu boicotejar al màxim les peces fabricades, per exemple,  no fent els controls de qualitat pertinents tot i ser conscients del perill que això tenia.

"Yo debía controlar las piezas, que estuvieran bien ensambladas, pero hacía sabotaje. Lo hacíamos todas. Pero una guardiana me vio y me acusó de sabotaje. Me dieron muchos bastonazos, me apalearon y me cortaron el pelo al rape. Podía haber sido peor, aún tuve suerte porque había bombardeos"[2]

Però la feina no era el pitjor. Darrere dels filats del camp, la maquinaria de deshumanització estava en marxa, sota la supervisió de les Aufseherinnen, les cruels vigilants de les SS, que impartien disciplina amb sadisme. Donaven fuetades per qualsevol cosa, a dones grans, a nens, fins que perdien l'esme. Per passar "llista", les feien estar-se dretes e immòbils durant hores, sota un fred horrorós, mal vestides i sense menjar. Algunes, debilitades a l'extrem, queien extenuades, pero no les podien ajudar, ni tant sols mirar-se-les, o els tiraven els gossos a sobre.
Treballant a Ravensbrück
El 5 de gener de 1945 la Maria,  filla de l'Elvira i cosina de Conchita va tenir un fill, Jannie Ferrer. Però l'entorn mortal d'aquell camp, la falta d'aliment i l'absoluta falta d'higiene feien molt difícil la supervivència dels nadons (de més de 522 naixements al camp, només unes desenes de nadons van aconseguir sobreviure fins a l'alliberament). El petit, i la Maria, debilitats, van agafar el tifus i van ser traslladats al camp de Bergen-Belsen on portaven als moribunds. En aquell moment, el destí de les tres dones Veleta es separa.
Mentre, en aquells primers mesos de 1945, els aliats s'acostaven cada vegada més a Berlín.. Ravensbrück va ser bombardejat, i el 14 d'abril Elvira i Conchita, amb la resta de presoneres, van ser conduïdes en una barca pel riu Spree, creuant Berlín, fins a Sachsenhausen, el camp on havia estat pres Francisco Largo Caballero. Allí les feien sortir cada dia a peu fins a un camp de la vora, a cavar trinxeres i fortins d'artilleria per defensar Berlín.

"De repente, un día que estábamos cavando llegó un camión repleto de verduras podridas y las tiraron en este agujero. Teníamos tanta hambre, que nos lanzamos a comer alguna cosa sin pensar. Los alemanes nos vieron y nos dispararon con saña. !Madre mía!, oía las balas pasar rozándome, sentía el viento de la bala, pero no me tocaron. Fue horroroso verlas muertas a causa del hambre."[2]

Veient el final del seu imperi, els alemanys van ordenar l'evacuació dels camps de presoners i van començar les "marxes de la mort". L'Elvira i la Conchita, escortades per soldats i vigilants del camp van sortir a la carretera, cap a la línia dels americans que avançaven cap a Berlín.

"Era el final. Nos hicieron salir a todas por las carreteras, nos íbamos juntando hombres y mujeres, nos hacían huir de los rusos. Durante el camino dormíamos siempre al borde de la carretera, encima de la nieve, a la intemperie. Y a los que caían de fatiga los mataban. De ochenta y cinco mujeres que salimos del campo, quedamos veintidós."[2]

En l'últim moment, Elvira i Conchita van salvar la vida de miracle. Una nit van arribar a un petit bosc de pins. Els arbres eren joves i les branques tan baixes que gairebé tocaven el terra. Es van refugiar sota els arbres com van poder, per dormir al recer. Aquella mateixa nit els SS, abans de fugir, van disparar amb les metralladores  matant a tots aquells de la columna  que quedaven dormint a la carretera; Tots,  homes, dones i nens. Sense pietat. Al despertar-se al matí i veure tota aquella carnisseria, Elvira i Conchita van fugir camp a través, sense una direcció determinada  evitant les carreteres i les columnes de deportats. En un moment donat,  al passar per un camp acabat de llaurar, van veure uns tancs que avançaven disparant amb les metralladores. Es van tirar a terra i van començar a moure els braços amb els mocadors blancs que portaven al cap. Eren tancs russos. Eren lliures...
Aquella situació de llibertat els resultava estranya. Després d'haver passat el que havien passat, estaven acostumades a ser presoneres. Estaven en estat de xoc per la vida que havien portat aquells últims mesos.  No es volien moure i els havien de recordar a cada moment que eren lliures, que podien anar on volguessin.
La Maria, va ser alliberada del camp de Bergen-Belsen pels americans, i des d'allí la van portar a París a l'hotel Lutecia, amb uns trens especials i poc després va tornar a Toulouse, on es va assabentar de la mort del seu marit.

"Cuando los americanos liberaron el campo....Yo les esperaba todos los días. Los alemanes se fueron todos. Entonces pusimos un trapo blanco. Los americanos nos trataron muy bien. Yo les pedía pan. Pan, porque teníamos mucha hambre"[4]

Elvira i Conchita van travessar amb camions els camps florits de tulipes d'Holanda fins a Brusel·les. Des d'allí van agafar un tren que les va portar a Lille on els van fer una primera revisió mèdica i els van donar de menjar costella amb fideus! Després, a l'igual que tots els altres deportats, les van portar a l'hotel Lutecia, on es van trobar en molts altres camarades. I d'allí a casa.... a Toulouse.
Quan van arribar a l'estació de Matabiau de Toulouse, es van trobar amb una sorpresa. Pels altaveus de l'estació es sentien els noms de Elvira Veleta i Conchita Ramos! Elvira no va poder més i es va abraçar a la Conchita, plorant: "Els han matat a tots, Conchita. A tots!. Ens hem quedat soles. Soles!" Per sort no va ser així. Els noms de les dones pels altaveus era una maniobra del cunyat de la Maria, cap de l'estació, que els feia  cridar per megafonia cada cop que entrava un tren de deportarts a l'estació , amb l'esperança de retrobar-les.
Imatge de la casa dels Veleta el dia de l'homenatge
A poc a poc l'alegria tornava a les cares de les dues dones. Els tres fills de la Maria, i nets de l'Elvira, estaven sans i estalvis. El Jaume, el marit de l'Elvira, fins aleshores refugiat a Andorra, tornava per fi a casa. Però encara no tenien notícies de la Maria, així que es van decidir a tornar a Varhiles, des d'on havien estat agafades presoneres, per tal d'esbrinar el seu destí.
Pocs dies després, la sogra de Maria va rebre un telegrama: "Maria llegada hospital Salpetrière París" Així que Elvira i Conchita van deixar-ho tot per anar corrents a París. Però la Maria que es van trobar no tenia res a veure amb la seva Maria. Estava totalment desconeguda. Només era un sac d'ossos envoltats de pell. Havia estat enverinada per les aigües putrefactes de Berguen-Belsen a conseqüència dels cadàvers que suraven en elles . No es va poder fer res, i al cap de pocs dies la Maria moria en aquell hospital.
La vida va continuar per les dues supervivents Veleta, intentant sobreposar-se, no sense dificultat, a tots els patiments viscuts i a la mort de la Maria. Van necessitar molt de temps, i sobretot molt d'afecte per part de la família, per poder readaptar-se a una societat que els resultava estranya.
La Conchita va tenir també el recolzament del Josep Ramos, un guerriller de Sabadell que havia conegut abans de ser detinguda i amb el que es va casar els Nadals de 1946. Amb ell va començar una nova vida, mirant cap al futur, i cercant l'equilibri perdut.
Conxita Ramos
"En memòria de totes les dones víctimes de la violència política"

video
 
Notes:
[1] Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional. 20 de mayo de 1938 núm.120, p. 610 y Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional. 4 de mayo de 1938 núm. 106, p. 403
[2] Declaracions de Conchita Veleta en el llibre de Montserrat Llor "Vivos en el averno Nazi" Ed. Planeta
[3] Neus Català "De la resistencia y la deportación. 50 testimonios de mujeres españolas" Ed.ADGENA SL
[4] Testimoni de Maria Veleta en el llibre de Neus Català "De la resistencia y la deportación. 50 testimonios de mujeres españolas" Ed. ADGENA SL

dimecres, 29 d’octubre de 2014

Aproximació a la toponímia rural de Mequinensa

Per Hèctor Moret

A mon pare, Mariano Moret Betrià.

El terme municipal de Mequinensa, enclavat en l'extrem oriental de la província de Saragossa, té una extensió de 299'90 km2 i compta amb una població pròxima als 2.700 h. (1993). El terme s'estén a les dues vores del Segre i de l'Ebre, en l'aiguabarreig d'aquests dos rius, i el municipi està vinculat econòmicament i social a la comarca del Baix Cinca, una de les que configuren l'Aragó catalanòfon. Limita al nord amb els Térmens de Torrent de Cinca i Fraga, a l'est amb els de La Granja d'Escarp, Seròs i Almatret, al sud amb els de Faió, Favara i Nonasp, i a l'oest amb el de Casp, única d'aquestes poblacions veïnes de Mequinensa que no és de llengua catalana.
La metodologia emprada en la redacció d'aquesta breu aproximació s'ha basat en la comunicació directa -recollida oral- amb mequinensans d'edat avançada i bona memòria que per ofici -pagesos, algutzir i pastors- o per afeccions -caçadors- tenen un bon coneixement del terme de Mequinensa. En el cas dels noms de les mines, important camp toponímic a Mequinensa -tot i que és de creació molt recent (a partir de 1875 [1]) i, en general, fruit de la voluntat onomàstica dels propietaris de les mines- hem consultat miners jubilats [2]. Hem fet, per tant, un treball més sincrònic que diacrònic; tanmateix hem contrastat les dades recollides amb algunes fonts escrites (cadastre municipal i els mapes del Servei Cartogràfic Nacional).
No ha estat la nostra intenció, en general, fer toponomàstica, o sia intentar d'explicar l'etimologia dels topònims, perquè, com indica Joan Coromines [3], l'abstenció és sovint l'actitud més assenyada quan no hi ha certesa en l'etimologia del topònim presentat. Tanmateix no ens hem pogut estar, en nombrosos casos, d'indicar algunes pistes i de fer comentaris a partir de l'etimologia popular -en l'entrada del topònim o bé en nota a peu de pàgina- per facilitar, per una banda, una possible futura lectura interpretativa d'aquests topònims i, per una altra, recollir un aspecte de la cultura popular que si es pren com el que és -reflexió dels parlants sobre el perquè del nom de les coses- té un indubtable interès lingüístic.
En el cas que el topònim fos transparent del tot, és a dir, que tinga l'origen en un mot del lèxic viu i recollit en els diccionaris generals de la llengua catalana, ens estalviem de fer-me la descripció etimològica (Abeurador, Assut, Horta Vella, etc.). Només en el cas d'una possible confusió assenyalem a quin ètim fa referència directa el topònim (Boga).
També ens hem estalviat, en general, de recollir els topònims de les petites heretats que s'anomenen d'acord amb els noms o malnoms dels propietaris actuals, perquè pensem que això té més a veure amb l'antroponímia que no pas amb la toponímia stricto sensu; a més, per tractar-se de topònims que canvien, molt sovint, amb el canvi de propietaris, no podem dir que siguen topònims consolidats. Només en el cas de topònims consolidats que tenen l'origen en antropònims -que en general fan referència a finques o partides extenses- els hem recollit perquè en aquests casos ja formen part del coneixement general dels habitants de Mequinensa, fins al punt que sovint s'ha perdut el record de les persones que li daren nom.
Com cal esperar s'observa una important densitat toponímica en les terres més properes al nucli urbà de Mequinensa i que, alhora, són les més freqüentades. En canvi, degut a la gran extensió del terme de Mequinensa, hi ha partides, en especial les més allunyades del nucli urbà, pobres en vegetació i en activitat humana, que tenen una densitat toponímica molt baixa. Aquestes partides per trobar-se, sovint, més a prop dels nuclis urbans de municipis veïns (Casp, Nonasp, Favara i Faió) que no pas del de Mequinensa, són més conegudes pels habitants d'aquests pobles veïns, que amb freqüència en són els propietaris. Això últim ens fa pensar que alguns topònims que apareixen en els mapes del Servei Cartogràfic Nacional han estat facilitats per informadors d'aquests municipis veïns ja que, en molts casos, són desconeguts del tot pels mequinensans, o almenys pels mequinensans que hem consultat.
Hem fet, quant l'hem feta, una breu descripció sobre la ubicació aproximada de les partides, valls, barrancs i basses de més anomenada perquè reproduïm al final d'aquest treball un mapa on es poden localitzar aquests topònims.
Fragment de pergamí de l'any 1331 sobre els
límits de Mequinensa amb Favara, molt ric en toponímia.
Ajuntament de Mequinensa, pergamí núm. 5
Per últim hem de dir que hem decidit deixar fora d'aquesta aproximació els topònims urbans de Mequinensa perquè hem cregut més convenient fer-ne un estudi específic en un altre moment [4]. Sobre la transcripció dels topònims s'ha de dir que hem seguit les normes ortogràfiques del català, col·locant entre () les lletres que no són pronunciades en el parlar de Mequinensa, i que només en alguna ocasió hem acompanyat la forma del topònim de la corresponent transcripció fonètica perquè hem cregut que això millorava el coneixement d'aquest topònim.
 
Topònims rurals de Mequinensa

Abeurado(r), Barranc de l'. A la dreta del Segre, al sud del barranc de Teuleria, al nord l'actual nucli urbà de Mequinensa. La part superior d'aquest barranc enllaça amb el de Vall d'Ufandes.

A(g)udet, Bassa, Partida de l'. Entre la vall de Migueló i la Creveta

A(g)uts, Els. Vasta partida, en bona part coberta per grans i esclarissades extensions de pins i carrasques, que s'estén per las capçaleres de les valls del Metge, de Carners i de la Vila i el barranc de Mat.
En el topònim Aüts -com en l'anterior d'aquesta mateixa llista- s'observa l'assimilació de la -g- per la -u-, tret prou corrent en el parlar de Mequinensa[5]. Un altre cas on trobem reflectit aquest tret del parlar de Mequinensa, en aquesta ocasió d'origen antroponòmic, és en Ferraüt < Ferragut.
El topònim Aüts  sembla evident que fa referència a les muntanyes acabades en punta que caracteritzen aquesta partida.

Aiguamoll, Barranc d'. A la boga del terme d'Almatret, més conegut com la vall de la Canota. El llit argilós d'aquesta vall es caracteritza, quan ha plogut prou, per la presencia d'un seguit de patamolls.

Aigüeres, Barranc de les. A la dreta de l'Ebre, a prop del barranc de l'infern. Una aigüera és un còrrec o sequieta en un coster que mena l'aigua de pluja a un lloc concret (basses, bancals, dipòsits d'aigua en general, etc.)

Alcanyís, Barranc d'. A l'esquerra de l'Ebre després de l'aigua-barreig amb el Segre. També conegut com el barranc de l'Arquet. Diu l'etimologia popular que aquest barranc es troba orientat cap a la población aragones d'alcanyís i que d'aquest fet li ve el nom. No hem sabut trobar cap referència a una posible basílica, església cristiana que, a través de l'àrab kanîsa, està en la base d'aquest topònim.

Amagadi(r), Bassa l'. A la partida de Vallaserra.

(A)mat, Barranc de. Extensa partida entre Vessecrí i vall de Granada.

Amplassa, La bassa. A Vallasserra, a la vora de la carretera. Les finques que envolten aquesta bassa comunal pertanyen, en la majoria dels casos, a veïns de Nonasp. Amplassa possiblement prové del pronom personal en més l'antropònim Plassa/Plaça.

Anafora, l'. Era el nom de la sínia que hi havia a Veriu, al costat d'un assut, i que servia també per designar el conjunt de parcel·les més properes a la sínia o anáfora. Tant l'assut, l'anafora i bona part de Veriu, han desaparegut sota les aigues de l'embassament de Mequinensa.
En tractar-se d'un topònim singular, únic, és posible pensar en transcriure'l com nafora, tal com fan a la  Gran Enciclopèdia Catalana i en altre publicacions cinculades a aquesta magna obra.

Arnes, Lo d'. A la partida de les Boqueretes. Arnes és el nom que reben en el parlar de Mequinensa, els habitacles de les comunitats d'abelles.

Arquet, L' (fem). Hi havia dues assuts al llarg de l'Ebre, l'una tocant a l'Anafora i l'altra, la més coneguda i important, entre el Port i l'Horta Vella. Servien per a regar les hortes dels voltants i com a encluses per fer pujar i baixar els llaüts.

Asgarrapun(t)s, Lo d'. A les Deses, tocant al terme de Favara. Esgarrapunts deu d'ésser un malnom de Favara, si més no la majoria de propietaris d'aquesta petita partida són d'aquesta població de Baix Matarranya.

Astralet, Bassa de l'. A la partida de Verp. Astral és el nom de gènere femení que rep l'eina per tallar fusta coneguda en altres localitats de domini lingüístic per destral. Astralet era el nom rebien els llenyataires a Mequinensa.

Astret, L'. En aquest indret, abans bancals d'oliveres i atmellers, a la vora dreta del Segre, s'ha edificat la nova vila de Meqinensa.

Atalaia, Punta l'. A la vall de Freixes. És un punt d'aiguait per als caçadors

Àube(r), Bassa l'. A peu de Vallansoro. És prou general en el parlar de Mequinensa la vocalització de la -l- precedida de -a- i seguida de bilabial: Àuber < Àlber.

Aubera[6], La serra, l'horta d'. A la dera de l'Ebre i de la vall de la Vila. Hi ha una etimología popular que fa venir aquest topònim d'uvaluvera "perqué fa tem(p)s ny'havie mol(t)s ceps en aquesta partida". Evidement l'etimologia té origen en Albera "bosc o arbrera d'àube(r)s".

Aumatret, Camí d'. És el camí que segueix la ribera esquerra de l'Ebre des de l'aiguabarreig d'aquest riu amb el Segre fins la vall de la Canota. Aumatret és la forma amb vocalització de la -l-, amb què és coneguda la población d'Almatret, al Segriá.

Avançada, L'. És una punta de terra que s'endinsa cap a l'Ebre, a damunt de Veriu.

Blanes, Coll de, Tossal de. Punt de la partició del Pla de Dins i el Pla Defora.

Bocs, La roca els, Barrancs dels. A la dreta de la vall de la Vila, cap a la serra d'Aubera. Diu l'etimologia popular que el nom li ve perquè va haver-hi un combat entre dos bocs dalt d'aquesta roca i tots dos acabaren estimbats al fons del barranc.

Boga, Barranc de la. Fa de límit entre els térmens de Mequinensa i el de Torrent de Cinca i d'aquest fet li ve el nom de boga (=fita).

Bolo,  Punta el. Entre les Carrasques, los Molinars i la vall de Mussots. És un turonet coronat amb una gran roca, un bolo.

Bomba, La. A l'Horta Vella. La bomba era un aparell que servia per fer pujar l'aigua del riu i regar l'Horta Vella. Donava nom a una petita partida dins l'Horta Vella. Va desaparèixer, com gairebé tota l'Horta Vella, amb la contrucció dels embassaments de Mequinensa i Riba-roja.

Bonica, La pedra. Costa de la pedra. A la vall de la Vila. Era una pedra treballada per picapedrers. Avui aquesta pedra ha desaparegut i sembla -si més no així s'assegura a Mequinensa- que ha fet cap a una finca particular de Lleida.
Hi ha una breu llegenda que explica que si es tombava aquesta pedra es trobaria un gran tresor o una gran veritat. Algú ho va fer i el que trobà a l'altre costat va ser una inscripció que deia: "Ara que m'has girat estic de l'altre costat".

Boqueretes, Partida de les, Pedret de les. Mina de les. Eren les tres desembocadures de tres barrancs, a l'Ebre, al final dels quals hi havia un pedret, o sia una acumulació de grans roques arrossegades per l'aigua de les tronades. Dóna nom a una partida a la vora dreta d'aquest riu que en bona part ha desaparegut sota les aigües de la coa del l'embassament de Riba-roja.

Camarasa, La bassa. A la partida de les Deses, a prop de la bassa Amplassa. Camarasa és un cognom vigent a Favara.

Camila, Punta. Als Aüts, entre les capçaleres de la vall del Metge i la vall de Carners.
La Vall de Canelles

Camp de la vila, Partida de. A la riba Esquerra del l'Ebre, entre vall Porquera i la vall de Canelles. Bona part d'aquesta partida ha estat inundada per les aigües de l'embassament de Mequinensa.

Campells, Partida de. A la riba Esquerra del Segre, entre Dellà Segre i la boga de la Granja d'Escarp. A la part superior hi ha la Picarda. Bona part d'aquesta partida ha estat inundada per les aigües del Segre a causa de l'embassament de Riba-roja.

Canelles, La vall de. A la riba dreta de l'Ebre, aigües amunt de l'embassament de Mequinensa, al peu dels Colomars. A la part inferior d'aquesta vall hi havia unes petites fonts d'aigua molla -bona per al bestiar però dolenta per a les persones- que creiem que donà nom a aquesta vall. Fins la meitat dels anys vuitanta hi havia també una gran cadolla.

Canero, La vall de, Mina de. A la partida de Campells, Canero és un malnom vigent a Mequinensa.

Canota, La vall de la. És la vall que fa de boga entre els térmens d'Almatret, Seròs i Mequinensa. També és coneguda com el barranc d'Aiguamoll perquè al llit d'aquesta vall hi ha patamolls on creixen les canyotes.

Capella, La. A Vallasserra. Només resten els solaments d'una antiga ermita, molt allunyada del nucli urbà de Mequinensa, que servia per oir missa alguns diumenges als masovers que vivien permanentment en aquells allunyats paratges. La población diseminada ha estat escasa a Mequinensa, no existien gaires masos habitats tot l'any i els pocs que hi havia ho deixaren d'estar a partir de la dècada dels anya trenta.

Carbone(r)s, Barranc dels. A l'esquerra de la vall del Pla. L'activitat de fer carboneres era molt habitual entre els mequinensans de generacions passades (mon besavi i mon avi matern foren carboners, per exemple), cosa que ha deixat un terme ben pobre d'arbres.

Carne(r)s, La vall de. Aquesta vall, a l'inici de la carretera de Mequinensa a Maella, fa cap als Aüts. Diuen que el nom li ve perquè en aquesta vall s'instal·laven, per pasar-hi  la nit, els pastors i els ramats de bestiar que des de les muntanyes baixaven camí de les deses, i una nit els llops van fer una gran mortaldat en els ramats de bestiar. Possiblement, l'origen d'aquest topònim cal buscar-lo en carner = lloc on són llençats els ossos o els cossos morts dels animals. De fet, en l'actualitat a la vall de Carners està ubicat l'abocador municipal de Mequinensa.

Carrasques, Partida de les. Entre Punta Plana, el Pla Defora i Vallasserra.

Cassimira, Aumet de la. Entre l'Horta Vella i Valldabó. El mot aumet s'aplicava a un pas estret de l'ebre envoltat de cingles. L'aumet de la Cassimira ha desaparegut sota les aigües de la coa de la resclosa de Riba-roja.

Casp[7], Camí de. Camí dels traginers convertit recentment en carretera asfaltada.

Castanyet, Barranc del. Entre Roda i la Porxina.

Castell, Serra del. Aquesta serra, coronada per un Castell d'origen medieval (245 m. alt.) reconstruït fantasiosament a finals de la dècada dels cinquanta, dominava la vila vella de Mequinensa, que s'estenia a la riba Esquerra de l'Ebre, i ara domina la vila nova, que s'estén a la vora dreta del Segre[8].

Castellets, Los. Entre la Picarda  i la Cova Plana. Són les restes d'un antic poblament, provablement ibèric[9], situades dalt d'un turonet que domina bona part de les aigües d'aquest tram de l'Ebre.
 

Castelo, Les cadolles de. A la partida de Vessecrí. Una cadolla és un clot a la roca ple d'aigua. Les cadolles de Castelo són freqüentades pels caçadors.

Cavaller(r), Lo de[10], Riber de. Entre Vallmajor i el barranc de l'Infern. Caballé és un llinatge vigent a Mequinensa.

Coloma(r)s, Partida dels. Entre els Racons, Monegre i la boga de Torrent de Cinca. També se sent, sense article, Alscoloma(r)s < als Colomars, en que trobem fossilitzada la contracció dialectal de l'article plural els.

Copons, Lo de. Extensa finca totalment inundada al Camp de la Vila, a prop de vall Porquera. Copons és un cognom vigent a Mequinensa. També se sent la forma Capons per analogía amb la contracció -plenament vigent al parlar de Mequinensa- ca del mot de casa i el cognom Pons, també vigent a Mequinensa.

Coronado, El.  La forma el, en posición inicial absoluta, és desconeguda en el parlar de Mequinensa, cosa que ens fa pensar en un possible origen castellà, en especial si es té en compte que el Coronado és un indret molt proper al Castell de Mequinensa on, fins ben entrada la segona meitat del segle passat, hi havia de manera permanent un destacament militar.

Cotxó, La vall de. Vall que fa de boga entre els térmens de Mequinensa i Favara, seguint amunt Vallcomuna. El mot Cotxó a Mequinensa, i sembla que també a Fraga, Saidí, Tarragona, té el significat de "vulva, vagina" en llenguatge vulgar. Aquesta vall, sens dubte és la més allunyada del nucli urbà de Mequinensa.

Cova Plana. Petita partida a la boga dels térmens de Mequinensa, la Granja d'Escarp i Seròs, entre la Picarda i la vall de la Canota.

Cremada, Punta. A la Porxina, entre la serra de les Boqueretes i la vall de Cotema.

Creveta, Partida de la, Patamolls de la. Diu l'etimologia popular que el nom li ve perquè és el punt de trobada de dues valls (vall de Mussots i Vallansoro) que fan com una creu.

Della Segre, Partida de. Dellà com a preposició i adverbi ha desaparegut gairebé del tot del parlar de Mequinensa. En aquesta partida, situada gairebé davant per davant de l'actual vila de Mequinensa, a l'altre costat del riu Segre, s'ha fet bona part de la nova horta. Quan encara no existía el pont d'Ebre i s'havia de travessar aquest riu amb la barca al costat del l'Horta Vella, davant per davant de la vila de Mequinensa, era conegut com dellà de la barca.

Deses, Partida de les. És el nom genèric que dóna nom a una partida molt allunyada del nucli urbà de Mequinensa. Aquestes deses =(deveses) están dividides per diferents noms que corresponen a persones, que són els propietaris, de poblacions veïnes (Casp, Faió i Nonasp). En aquesta partida passaven l'hivern ramats de bestiar menats per pastors majoritàriament no mequinensans.

Ditxosa, Mina la. A la Serra Aubera.

Donís, Lo de. Extensa finca de la partida de Riols. Donís és un malnom vigent a Mequinensa.

Ebre, L'. La majoria de mequinensans anomenen Ebre el riu més cabalós de la península Ibérica -que a Mequinensa reb el Segre, el seu afluent més cabalós- encara que també se sent en boca d'uns pocs mequinensans el mot Ebro. Sembla que Mequinensa deu d'ésser l'única población catalanoparlant riberenca d'aquest riu en què Ebre és el mot emprat per anomenar aquest riu[11]. S'ha de tenir en compte que si bé  l'Ebre és el riu per antonomàsia a Mequinensa, en exisitir el  Segre, hom ha de distinguir amb freqüència entre un riu i l'altre.

(E)ugènia, Mina la. Mina a prop de l'embassament de Mequinensa, a l'esquerra de l'Ebre.

Faió, Drecera de. Els camins que comuniquen partides i poblacions veïenes reben, en general, el nom de la partida o la población que travessen o comuniquen. En alguna ocasíó, com en el cas de la drecera Faió, donen nom a una petita partida.

Faions, Lo dels. Tocant als térmens de Faió i Nonasp. El gentilici emprat en l'actualitat a Mequinensa per referir-se als naturals de Faió és faionets. Aquesta partida del terme de Mequinensa es trova més a prop del nucli urbà de Faió que no pas de Mequinensa i la majoria de les persones que hi tenen propietats són naturals d'aquesta población del Baix Matarranya.

Fatallanes. Tots els propietaris són de fora de Mequinensa. Cap dels informadors mequinensans ens ha sabut dir res d'aquest topònim que només hem trobat registrat al cadastre municipal.

Fernis, Lo de . Indret molt allunyat del nucli urbà de Mequinensa, entre el barranc de Mat i lo dels Faions. També hem recollit el topònim Canyes Fernes en relació amb aquesta petita partida. Possiblement entre els mequinensans que hem consultat aquest topònim es conega a través dels mapes del Servei Cartogràfic Nacional ja que, en les poques ocasions que hem recollit aquest topònim, ha estat tant amb l'accent en la primera sil·laba (Férnis) com en la segona (Fernís).

Ferra(g)ut, Barranc de. A la partida de Riols. Ferragut és un  llinatge vigent a Mequinensa.

Fidaue(r), Cabana del. A la capçalera del la vall de l'Om.

Flix,  La mina. A la serra d'Aubera, a prop de la Vall d'Urrera. Pertenyia a l'empresa Electroquímica de Flix S.A.,  la qual s'abastia del lignit d'aquesta mina per a les seues empreses. Aquesta mina també és coneguda com l'Andressita.

Freixes, La vall de. Entre Verp i Llosa. Freixes era,  fins fa poc, un llinatge vigent a Mequinensa. També hem recollit la forma Fleixes en relació amb aquest topònim.

Fustigueres, Lo de. Al Pla de Dins. Fustigueres era un cognom vigent a Mequinensa fins fa poc. Correspon a una de les famílies que tenien més propietats a Mequinensa. També hem recollit aquest topònim amb canvi de la -u- de primera sil·laba, per -o- (Fostiqueres), fenomen prou corrent en el parlar de Mequinensa.

Gallo, Barranc  del. Barranc a l'esquerra de la vall de Mussots, a prop de Tapioles. Hem recollit aquesta forma aparentment d'origen castellà. Tantmateix un informant ens assegurava que el nom és Barranc del Gall, que gallo és un  nom que empren només els caçadors jóvens (de menys de 60 anys) perquè el coneixen només a partir del cadastre municipal on està registrat en la forma castellana. És un barranc erm, només freqüentat per pastors i, sobretot, caçadors.

Garrit, Plana. Petita partida entre Llosa i Vallassierva Salida.

Glera, La. Encara que glera és un mot del lèxic general de Mequinensa, la glera per antonomasia era la part del llit del Segre que s'estenia entre Campells i Della Segre. La glera ha desaparegut sota les aigües de la coa de l'embassament de Riba-roja.

Gostans, La mina. A la serra d'Aubera, davant per davant de Dellà Segre. També  és coneguda pel nom de mina Previsíó/Privisió.

Gran de llosa, Lo barranc. Divideix Llosa de la Volta.

Grande, Cova del, Lo del. A la vall de Tapioles. Grande és un malnom mequinensà.

Gragori, Barranc de. Divideix Veriu de Valldabó, a la dreta de l'Ebre. Gragori és el Gregori del català general.

Grinyó, Corral de. A Monegre. Griñó és un llinatge vigent a Mequinensa.

Horta Vella, Partida de l'. Era l'horta familiar més extensa de Mequinensa i més propera al vell nucli urbà, a la dreta de l'Ebre. Sembla que ja era activa en l'època àrab, si més no això asseguren els mequinensas actuals basant-se en  l'aparent antiguitat del sistema de rec emprat a l'Horta Vella.

Infern, Barranc de l'. A la riba dreta de l'Ebre, entre Vallmajor i Verp.

Jolivert, Costa del, Bassa el. A la cruïlla del desbarrador de Faió. També hem recollit la forma Gilavert en referencia a aquesta bassa. Com en el cas de Fustigueres/Fostigueres observem el canvi de -u- per -o- en la sil·laba pre-tònica.

Lena, Lo de. Als Aüts. Lena és un malnom de Mequinensa.

Llop, La bassa el. A la partida de les Deses, al Moro. L'origen d'aquest topònim tant pot trovar-se en el substantiu llop "Canis lupus" com en l'antropònim Llop, prou freqüent entre els habitatns de Mequinensa i, sobretot, de Faió.

Llosa, Partida de. A la riba dreta de l'Ebre, entre Verp i la Volta. Bona part d'aquesta partida ha desaparegut sota les aigües de l'ambassament de Mequinensa.

Mamells, La vall de. A les planentes, entre Vallcomuna i Vall-major, tocant ja als térmens de Favara i Nonasp. Les finques d'aquesta vall són, en general, de propietaris d'aquestes dues poblacions del Baix Matarranya.

Maneta, Pou de la. Avenc a la serra del Castell. La llegenda diu que aquest avenc comunicava amb l'interior del Castell. També hem recollit, amb menys freqüència, el topònim Pou de la Moneta referit a aquest avenc, en aquest últim cas acompanyat d'etimologies populars, a partir de moneta = petit simi, de fácil creació.

Mangela, Lo de. A la Porxina. Mangela és un malnom vigent a Mequinensa. En aquesta heretat hi havia el Pi de la Pita.

Mangrane(r) La vall del. A la dreta del Segre, a l'esquerra de la carretera de Mequinensa a Torrent-Fraga, al límit sud de la partida de Riols.

Manolos, Lo dels. Extensa finca, que ha desaparegut sota les aigües de l'embassament de Mequinensa, a la vall de Canelles. Los Manolos era el malnom de la familia Justribó, una de les que tenien més propietats a Mequinensa.

Marcelino, Lo de. A la Porxina

Marió, Lo de la. Petita partida entre Veriu i Valldabó.

Mataco, Lo de. A  la riba Esquerra del Segre, al camí d'Aumatret. Bona part d'aquesta finca ha desaparegut sota les aigües de la coa de l'embassament de Riba-roja.

Mequinensa. Els mequinensans, per referir-se a la seua vila, entre ells, l'anomenen sempre, lo poble. És tant fort aquest costum que els naturals de Mequinensa són coneguts, en especial entre el jovent de les poblacions veïnes i amb to marcadament irònic, com los del Poble, procurant reproduir, a Torrent i a Fraga, la pronúncia no palatal del grup consonàntic [Ѣl] de poble[12]. Els mequinensans, si han d'esmentar el nom de la seua vila a un foraster, vacilen entre Mequinensa/Miquinensa i Miquerensa/Miquirensa -però sempre amb la [e] tònica-, essent més general  les primeres entre els joves i les segones entre la gent gran[13]. Fins temps recents, segles XVIII-XIX, la forma més freqüent que trobem a la documentació és Miquinensa/Miquinença (i en documentació en llatí Miquinencia/Michinessa), encara que no són estranyes del tot les formes Mequinensa/Mequinença/Mequinenza.

Metge,  La vall del. A la dreta de l'Ebre, entre la presa de Mequinensa i el pont d'Ebre que fa cap als Aüts. En aquesta vall hi ha la torre del Metge, també coneguda com la Vaqueria.

Migueló, La vall de. Entre Vallansoro i la vall de Mussots.

Mirado(r), Lo. És una petita plataforma de ciment i pedra construïda per a què des d'allí es puga veure la presa de Mequinensa. Es contruí arran d'una visita que efectua a Mequinensa el general Franco el 1966.
Els Molina(r)s

Mitjanes, Les. Mitjana  és el nom que rep les illes d'un riu[14], oer les Mitjanes per antonomàsia eren les que hi havia al Segre, a prop de l'Astret i la Glera.

Molina(r)s, Partida dels. Entre Vessecrí i la vall de Mussots. També se sent dir, sense article Asmolina(r)s < els Molinars[15]

Monegre, Partida de. Extensa meseta entre els cañons d'Ebre i Segre, separada de la partida de la Plana per la Cantera i la Costa de Monegre. Lo del Casale(r), lo del Rafeliste, lo del Patriciet, lo del Borrull (malnoms mequinensans) són algunes de les finques més conegudes d'aquesta extensa partida. En lo del Borrull hi ha un pi que fa de punt geodèsic.

Mon(t)sarrat,  Mina. A la partida de Riols. La vocal neutra dels dialectes orientals és  interpretada, en general, com a a pels parlants mequinensans.

Moro, Partida del. Partida molt allunyada del nucli urbà de Mequinensa, a la dreta de l'Ebre, tocant als térmens de Favara i Casp. Els propietaris de les heretats d'aquesta partida són, en general, de Favara, Nonasp i Casp. Els terrenys erms són de la societat de monts comuns de Favara.

Mort, Punta del. Al Pla de Dins.

Mussots, Vall de. Extensa partida travessada per la carretera de Mequinensa a Casp, entre la Creveta  i les Carrasques. L'antropònim àrab Muçot[16] era molt freqüent entre els moriscos de la veïna població de Fraga[17] i, cal suposar entre els de Mequinensa.

Nova, La bassa. A la partida de Monegre.

O, la. La carretera de Mequinensa a Faió feia un revolt molt tancat que des de dalt dibuixava una O. Amb la reforma d'aquesta carretera el revolt ha desaparegut.

Om, La vall de l'. A la partida de Verp.

Orleans, Lo d'. Petita partida, a les Deses, molt allunyada del nucli urbà de Mequinensa i molt desconeguda dels mequinensans.

Parret, La bassa el. A la partida de la Plana. També coneguda com la bassa del Pavet.

Pas, Barranc del, Mina del. A la partida d'Aubera a la riba dreta de l'Ebre, davant per davant dels Castellets, entre vall d'Urrea i lo Peranso. Existia un pas de barca per travessar l'Ebre en aquesta vall.

Patriciet, Lo del. És una de les heretats més importants de Vallasserra. Patriciet és un malnom vigent a Mequinensa.

Pauet, Lo de. Als Aüts. Pauet es troba recollit al cadastre municipal sota la forma castellana de Pablón[18]

Pavet, Lo de. A Vallasserra, tocant a lo de Cavaller. Pavet és un malnom vigent a Mequinensa.

Pellon, Les deses de. En Pellón, domiciliat a Casp, era el propietari d'una bona part d'aquesta partida molt allunyada del nucli urbà de Mequinensa. També hem sentit, referit a aquesta partida, la forma Penyon.

Pepa, Lo de la. A la partida de les Boqueretes. Bona part d'aquesta finca ha desaparegut sota les aigües de la coa de l'embassament de riba-roja.

Pepet, Tossal, Lo de. Als Aüts, a prop de la carretera de Mequinensa a Faió, abans d'arribar al desbarrador de Faió.

Peranso, Lo de. Mina de. A la vora dreta de l'Ebre, a la partida d'Aubera. Bona part d'aquesta finca ha desaparegut sota les aigües de la coa de l'embassament de Riba-roja.

Perera, Vall. Aquesta vall fa de boga entre els térmens de Mequinensa i Nonasp.

Perdiu, Barranc de la, Camí de la. Entre Camp de la Vila i els Colomars.

Picarda, Serra de la. A l'esquerra del Segre, a l'aiguabarreig d'aquest riu amb l'Ebre, al  llevant de l'actual vila de Mequinensa, entre Campells i Dellà Segre[19]

Pilar(r), La mina. A l'esquerra del Segre, entre Cova Plana i la vall de la Canota.

Pilatos, La vall de. A Vallasserra, entre Vallmajor i la vall de Mamells.

Pio, La Cova, Lo de. Al Camp de la Vila. hi havia un corral de bestiar que aprofitava una balma. Aquesta heretat ha desaparegut sota les aigües de l'embassament de Mequinensa.

Pita, Pi de la. Era el pi més esponerós del terme de Mequinensa i estaba protegit per la llei per èsser un punt geodèsic. Ja fa anys que un raig el va fer caure però el seu record encara continua viu i dóna nom a una petita partida. Estava a la Porxina, al de Mangela, prop del de Marcelino. Sembla que Pita té l'origen en fita.

Pla, Lo. Entre la carretera de Mequinensa a Casp i les partides riberenques de la vora dreta de l'Ebre (Veriu, La Volta, Llosa, Verp, etc.). Aquesta partida, que té fama de ser la més extensa de Mequinensa, es divideix , a grans trets, en Pla de Dins, Pla de Fora i la Vall del Pla. Altres punts singulars són els tossals de la Ferro, de la Cuca i de Conilla, els dos últims situats, respectivament, a les propietats lo de la Cuca i lo de Conilla, ambdós malnoms mequinensans.

Plana, La. Partida al peu de la cantera de Monegre i de la serra del Castell, molt a prop de l'actual nucli urbà de Mequinensa, que des de fa pocs anys ha passat d'ésser de secà a ésser de rec i s'ha dividit en horts familiars.

Planetes, Partida de les. A la vora dreta de l'ebre, entre Vallcomuna i la vall de Mamells.

Pobla, Bassa de la. A prop de la senda que menava, i mena, a la pobla de Massaluca.

Poble Vell, Lo. Al peu de la serra del Castell, en l'aiguabarreig del Segre i l'Ebre, a l'esquerra del Segre i a la dreta de l'Ebre.

Port, Barranc i cases del. A l'esquerra de l'Ebre, entre el Riber i el Camp de la Vila.

Porxina, Partida de la. Extensa partida entre Aubera i el barranc de Mat.
La Plana

Povet, Bassa el. A la partida dels Aüts.

Puntal, Serra del. Entre les Carrasques i la vall de Mussots.

Punta Plana. Partida entre Vessecrí i Vallasserra, entre lo de Cavaller, cognom mequinensà, i els racons de Potra, malnom mequinensà.

Quelo, La bassa el. A la partida de Vessecrí.

Quixalets, La basseta dels. A Monegre. Situada en una finca coneguda pel malnom del seu propietari, l'oncle Quixalets.

Racons, Partida dels. Racons és un nom genèric que serveix a Mequinensa per designar els fons de les valls i valletes, just quan aquestes depressions geogràfiques suavitzen els pendents, i, per extensió i en ocasions, les mateixes valls. Existeix la partida dels Racons per antonomàsia, situada a l'esquerra de l'Ebre, entre el barranc del Port i el barranc de la Perdiu.

Redó, Tossal. A dalt de Vall d'Urrea.

Ribe(r), Roquissals, camí i partida del. A la riba Esquerra de l'Ebre, davant per davant de l'Horta Vella, just a l'inici de l'embassament de Mequinensa. Tota aquesta partida, tret dels roquissals, ha desaparegut sota les aigües. En el riber de Cavaller (cognom ben viu a Mequinensa sota la forma de Caballé), a l'esquerra de l'Ebre, s'alça la resclosa de l'embassament de Mequinensa.

Riols, Partida de. A la dreat del Segre, al límit dels térmens de Mequinensa i Torrent. Bona part d'aquesta partida ha desaparegut sota les aigües del Segre. Sembla que en aquesta partida existía un nucli habitat, si més no, durant l'època musulmana Al-Riols.[20].

Roda, Finca de. A la  dreta de l'Ebre, entre Vall de Cotema i Vall de Granada. Aquesta finca ha desaparegut, en bona part, sota les aigües de la coa de l'embassament de Riba-roja.

Roig, Camí. Camí que puja per la costa de Monegre de del barranc de l'Abeurador, a la vora del Segre, en l'extrem nord de l'actual nucli urbà de Mequinensa. La terrra rogenca que travessa li dóna el nom.

Roja, Collada. Entre la vall de Tamariu i la vall del Metge.

Safareig, Plana el. A Vallasserra, cap al Pla, a lo de Fustigueres.

Santaulàlia, Desa de. A la partida de les Deses. Santaulàlia és un llinatge amb plena vigencia a Mequinensa i en poblacions veïnes.

San(t)s,  Costera dels. Diu l'etimologia popular que el nom li ve perquè és una costa amb fort desnivell i els traginers havien d'esforçar-se, renegant contra tots els sants del cel, per tal que els bagatges la pugessen. El fort desnivell d'aquesta costa ha estat rebaixat amb la construcción molt recent de la carretera que va de Mequinensa a Casp seguint, a grans trets, aquest camí dels traginers.

Satué, Tossals de, Lo de, La bassa. Entre les Deses i Vallasserra. Satué és un llinatge vigent a Mequinensa i, sobretot, a la veïna población de Favara.

Seca, La bassa. Al bell mig del Pla de Defora.

Senyo(r)/Sinyo(r),  La bassa del. Entre els Aüts i la Porxina, a prop de la carretera de Mequinensa a Faió.

Serero,  Lo de. Extensa finca de Veriu en bona part sota les aigües de l'embassament de Mequinensa. Serero és un malnom ben vigent a Mequinensa.

Sisalls,  La valleta dels, La cova dels. El sisall és una planta semblant al salat que abunda en aquesta valleta de la partida de Vallasserra.

Tamariu, La vall de, Pedret de. És la primera vall que es trova a sobre de la presa de Mequinensa, a la dreta de l'Ebre, pujant a mà Esquerra. El pedret de Tamariu, com la resta de pedrets, ha desaparegut sota les aigües dels embassaments de Riba-roja i Mequinensa.

Tapioles, Partida de, La vall de. A la part inferior de la vall del Pla, entre la vall del Pla i la Creveta.

Teuleria,  Barranc de la. A la dreta del Segre a prop de la carretera de Mequinensa a Torrent. Al peu d'aquesta vall hi havia una bòbila.

Tirolet, Racons del. A Tapioles.

Tres Fites,  Les. És el punt on coincideixen els térmens de Mequinensa, la Granja d'Escarp i Seròs.

Vallansoro,  Partida de, Patamolls, Vall de. Entre la vall de Mussots i Vessecrí. En aquest topònim hi trobem, com possiblement en el de la bassa Amplassa, fosilitzat el pronom personal en sota la forma an, d'acord amb el parlar de Mequinensa que fa que tota en- inicial esdevinga an-. També cal dir que en aquesta partida, com la resta de les començades per Vall-,  els nostres informants distingueixen entre la vall propiament dita i la partida, així diran Vallansoro, Vallaserra, etc. per a referir-se a un conjunt de finques, i la vall de Vallansoro, la vall de Vallasserra, etc. per a referir-se a la vall més important, la que dóna nom a la partida.

Vallarmà, La vall de. A l'esquerra de l'Ebre, a la dreta de la vall del Port. En aquest cas també hi trobem fossilitzat la forma Vall-.

Vallasserra, Partida de, La vall de. A la dreta de l'Ebre, entre les Carrasques, Punta Plana i les Planetes.

Vallasierva, Partida de, La vall de. Entre el Pla de Dins i Veriu. Aquest topònim, i en especial el que ve a continuació, presenta una morfología gairebé del tot castellana entre tots els informants consultats, cosa realment estranya però ben certa.

Vallasierva Salida,  Partida de. Entre la Volta, l'Anafora i el Pla de Dins.

Vallcomuna, Partida de, Coves de. A la vora dreta de l'Ebre. El nom li ve, sembla, per fer de boga  entre els térmens de Casp i Mequinensa.

Valldabó, Partida de, Lo barranc de. A la riba dreta de l'Ebre, entre l'Horta Vella i Veriu. Bona part d'aquesta partida ha desaparegut sota les aigües de l'embassament de Mequinensa. Aldabó és un  cognom ben viu a Mequinensa.

Vall de Conills, Partida de. Entre la vall de Mussots i Punta Plana, Aquest topònim gairebé sempre l'hem recollit, oralment, en castellà (Val de Conejos). Potser perqué només és freqüentada per caçadors, els quals es fien massa dels noms del cadastre municipal on  sovint es recullen topònims castellanitzats.

Vall de Cotema,  Partida de. A la vora dreta de l'Ebre, entre les Boqueretes i la Vall de Granada, aigües avall de l'aiguabarreig de l'Ebre i el Segre.

Vall de Granada,  Partida de. Fa de boga entre els térmens de Mequinena i Faió, a la dreta de l'Ebre.

Vall d'Ufandes, Barranc de. En aquest barranc acaba, seguint la carretera de Mequinensa a Torrent, l'actual vila de Mequinensa. A dalt d'aquest barranc s'exten el barranc de l'Abeurador.

Vall d'Urrera, Partida de. A la vora dreat de l'Ebre, a la partida d'Aubera.

Vallfera, La. Entre els térmens de la Granja d'Escarp i Mequinensa.

Vallmajor, Partida, Les valls de. A la dreta de l'Ebre, entre Vallasserra i el Pla Defora. La carretera de Mequiensa a Casp segueix bona part d'aquesta vall.

Vallporquera,  Partida de. És la vall que fa de boga entre els térmens de Fraga i Mequinensa, a l'esquerra de l'Ebre. Aquest topònim ja es trova documentat en la Carta de partilla feyta dels termens entrels homens de Fraga e de Miquinença del 1246[21], on també hi trobem una bassam porchi (=bassa dels porcs), cosa que ve a confirmar l'etimologia d'aquest topònim.

Valls, Deses de les. A la partida de les Deses.

Vell, [bḽ], La bassa el. Entre la Punta Plana i Vessecrí, a prop de la carretera de Mequinensa a Maella. Vell és un malnom vigent a Mequinensa.

Veriu, Partida de. A la riba dreta de l'Ebre, entre Vallassierva i Valldabó, aigües amunt de l'embassament de Mequinensa. Aquesta partida ha desaparegut en bona part sota les aigües de l'embassament de Mequinensa, tret dels secanets (=heretat de secà amb un maset) de Veriu.

Verp [bérp], Partida de. A la riba dreta de l'Ebre, entre la vall de Freixes i la vall de l'Om. Bona part d'aquesta partida ha desaparegut sota les aigües de l'embassament de Mequinensa.

Vessecrí, Partida de. Entre Punta Plana i els Aüts. També hem recollit la pronúncia [bisikrí]. Com desconeixem l'etimologia cal pensar que es podría escriure, com en dos anteriors casos, amb b-; si ho fem amb v- és per seguir la tradició del cadastre municipal.

Vila, Vall de la. A la vora dreta de l'Ebre, just davant per davant de l'antiga vila de Mequinensa. En aquesta vall s'inicia la carretera de Mequinensa a Faió-Nonasp-Favara-Maella.

Volta, La. A la riba dreta de l'Ebre, entre el barranc Gran de Llosa i Vallassierva Salida, just davant per davant de la vall fragatina de la Lliberola. Bona part d'aquesta partida ha desaparegut sota les aigües de l'embassament de Mequinensa.

Xarco, Barranc del. A la dreta del Segre, a prop de la carretera de Mequinensa a Torrent-Fraga.

Xolina, Barranc de. A la dreta del Segre, entre el barranc del Xarco i el barranc de l'Abeurador. Xolina era un malnom mequinensà.
 
Notes:
[1] Santiago Baselga Aladrén, "Minas aragonesas", Zaragoza, 20 (1964), pp. 216-217.
[2] Els principals informants han estat: Mariano Moret Betrià, Idelfonso Gimeno Roca, Manuel Gòdia, Jacinto Rodes Montull, Raimundo Catalan Cabistañ, Joaquín Riau Arbiol, Francisco Copons i Fèlix Ibarz, tots ells nascuts a Mequinensa i als quals agraisco ben cordialment la seua col·laboració.
[3] Joan Coromines "Introducció a l'estudi de la toponímia catalana", dins Estudis de Toponímia Catalana, I, Barcelona, editorial Barcino, 1965, pp. 20-21.
[4] Héctor Moret, "Aproximacíó la la toponímia urbana de Mequinensa" dins Actes del XVII Col·loqui General de la Societat d' Onomàstica (Universitat de Barcelona, 27-29 de febrer de 1992) i Societat d'Onomàstica. Butlletí Interior, LIV-LV (setembre-desembre 1993), pp. 373-381.
[5] Sobre el parlar de Mequinensa vegeu: Héctor Moret, "Aproximació al parlar de Mequinensa". Alazet. Revista de Filología (Huesca, Instituto de Estudios Altoaragoneses), 2 (1990), pp. 83-112.
[6] Aquest  topònim -com Campells, Canota, Dellasegre, Llosa, Monegre, Pla, Riols, Tamariu, Tapioles, Valldabó, Vallmajor i Veriu, és a dir noms de grans partides del terme de Mequinensa- l'empra l'escriptor mequinensà Jesús Moncada en les seues obres narratives per nominar diversos personatges. En ocasions aquest mateix escriptor mequinensà se val de noms de poblacions veïnes -Maials, d'Escarp i Soses- o de noms de partides de poblacions veïnes -Vallcorna- amb el mateix propòsit nominalitzador. Per contra empra  topònims mequinensans per posar nom a algunes de les poblacions que apareixen en les seues obres: Llosa i Vallperdiu. En ocasions Moncada, senzillament, per nominar poblacions crea topònims ex professo a partir de la llengua general: Cantalaigua, Masos del Cinca, Torrelloba, Vilacorba.
Moncada també recull nombrosos topònims urbans (veg. nota 4), antropònims -llinatges i malnoms- i, naturalment, topònims rurals -Cova Plana, Mas de Vidallet, Camí del Riber, Vall de la Canota, (lo) Pla, Serra del Castell, Aüts, Punta de Borrull, Montnegre (=Monegre), etc.- propis de Mequinensa en les seues obres narratives. En alguna ocasió, tanmateix, Jesús Moncada presenta com si fossen mequinensans topònims que en realitat són fruit de la seva voluntat literaria: La Plana dels Voltors, Pla de la Dama, mina Valls, mina del Sol, etc. En tots aquest casos aquest narrador mequinensà combina topònims vius amb d'altres de creació propia. Així entre els antropònims presents en l'obra de Jesús Moncada hi troben llinatges ben freqüents a Mequinensa, però francament rars en altres regions del domini lingüístic -Arbiol, Gòdia, Ibars (=Ibarz), Montull, Sansa, Vidallet, etc.- al costat de llinatges no gaire corrents, o gens corrents, a tot el domini lingüístic, inclosa Mequinensa -els quals sovint tenen com a referents topònims majors: Sarroca, Fenolleda, Ulldecona, Vilaplana, Pei, Corbera, Noguera, Romaguera, Cardona, Figueres, Coloma, Borges, Planelles, Vilanova, Garrigues, Vidal, Salleres, Riells, Albaida, Llançà, Móra, Anglesola- o llinatges prou freqüents en tot el domini -els quals també sovint tenen per referència noms geogràfics comuns: Castells, Camps, Mestre, Prats, Ribes, Serra, Torrens, Rius, Sants, Valls, etc.- alguns dels quals també son freqüents a Mequinensa: Beltran, Berenguer, Castelló, Esteve, Moles, Molina, Oliver, Quintana, Roca, Segarra/Sagarra, Soler, Torres, Vinyes, etc. Finalment també trobem que Jesús Moncada empra antropònims que si bé podrien ésser mequinensans del tot perquè tenen com a referència mots ben vius a Mequinensa, i en alguna ocasió responen a malnoms mequinensans -Botes, Canyes, Cirera, Cistella, Costera, Clots, Forques, Glera, Granera, Metges, Pedret, Rodera, Sabata, Savina, Santapiga, Sapera, Teula, d'Atura, de Tastaboires, etc- sembla que en aquest cas la nominació dels personatges respon , en general, més a la voluntat literaria d'aquest important escriptor mequinensà que no pas a l'onomàstica actual de Mequinensa. Jesús Moncada vol fer, evidenment, una obra literaria -i prou bé  que ho fa- i no reculls onomàstics, pero no volia deixar pasar l'ocasió per intentar fer veure de quina manera l'onomàstica mequinensana és present en la seua obra.
[7] En general els topònims que no pertanyen al terme municipal de Mequinensa presenten una morfología d'acord amb el parlar de Mequinensa, així se sent: Amazones, Astúries, Argentina, Bélgica, Japó, Mèxic, Estats Units, Cadis, etc. També hi trobem topònims sota les formes tradicionals catalanes prou allunyades de les castellanes: França, Girona, Lleida, Saragossa, Castelló, Alicant, etc. al costat d'uns altres que només trobem amb les formes castellanes: Teruel, Huesca, Inglaterra, Alemania, etc.
Els topònims de poblacions pròximes a Mequinensa els trobem en les formes catalanes: Casp, Escatró, Nonasp, Torrent, Saidí, La Granja d'Escarp, Seròs, Massa(l)coreig -entre la gent també se sent la metàtesi Samalcoreig- Aumatret, etc.
[8] J. Vallés y Pujals, Mequinenza y su castillo, Barcelona, 1959.
[9] S'han publicat diversos articles amb els resultats de les campanyes anuals d'investigació que un equip d'arqueòlegs de la Universitat de Saragossa fa des dels primers anys de la década dels vuitanta sobre les restes d'aquest jaciment arqueològic, així com d'altres jaciments arqueològics del terme municipal de Mequinensa (la Vallfera, Riols, Vallmajor, etc.). Aquest articles es poden consultar, a partir de 1983, al Boletín del Museo de Zaragoza i, a partir de 1984, a la revista Arqueología Aragonesa del Departament de Cultura i Educació de la Diputació General d'Aragó.
[10] Les propietats rústiques, tant les més grans com les més petites, van precedides, en el moment d'esmentar-les, de la combinació Lo de, combinació que pren el paper de neutre substantiu amb un significat de "la heretat de ", "açò de", combinació que recollim en el nostre recull.
[11] Jesís Massip, "La toponímia de Tortosa i el Delta de l'Ebre", Butlletí Interior de la Societat d'Onomàstica, 5 (1981),  p. 11: "Si bé a les nostres terres ningú diu més que riu, lo riu, el riu per antonomàsia"; [...] "Si algú es creu obligat a esmentar-lo (rarament) a Benissanet, a Móra, a Miravet, Gandesa, Ascó, etc. hom diu Ebro. Altrament, en la conversa corrent, és lo riu", p. 8.
Joan Coromines, Lleures i converses d'un filòleg, Barcelona, 1971, p. 204: "El mateix nom local del riu, que allí [=Baix Ebre] és Ebro i no Ebre, com a la resta de Catalunya"
En el cas de Mequinensa no sabriem dir si l'alternança entre Ebre, àmpliament majoritari entre els parlants mequinensans, i Ebro, francament minoritari entre eixos mateixos parlants, respon, en el cas d'Ebro, a un possible mossarabisme, tal com apunta Joan Coromines, en recessió o simplement, en el cas de tractar-se d'un fet només observable en unes poques famílies, d'una infuència de parlars veïns.
[12] Una anécdota, que si no é vera é ben trobata, pot il·lustrar millor que res el costum que tenen els mequinensans amb un simple lo Poble per referir-se a la seua vila. Diuen que quan l'encarregat lleidatà de vendre el bitllet de la línea d'autobusos que enllaça la capital del Segriá i Mequinensa es va jubilar li va dir al seu successor: "Alguns vindran dient que volen un bitllet  pal poble. Això vol dir que són mequinensans i que volen un bitllet per a Mequinensa. No se t'acorreixi preguntar-li per a quin poble (en l'estació d'autobusos de Lleida es destpatxen bitllets per ben bé un centener de poblacions). Lo poble només és Mequinensa.
Un altre exemple d'aquest afany exclusivista dels mequinensans (inclòs qui signa aquestes pàgines) és el fet que en els mocadors de coll, llibre de festes, etc. de la festa major de Mequinensa (17 de setembre) en  els últims anys el lema identificador és "Lo Poble 87" (o 88, 89, 90, etc.) o bé "La Santa 87" (o 88, 89, 90, etc.), que tant és, ja que en un cas com en l'altre de poble només n'hi ha un, d'important: Mequinensa; i de santa també només n'hi ha una: Santa Agatòquia, filla i patrona de Mequinensa per decisió popular.
[13] Joan Coromines, "Noms de la Catalunya aragonesa", Estudis de toponímia catalana,II, Barcelona 1970, pp. 106-107, escriu, després de fer una descripció etimológica del topònim Mequinensa indicant-ne l'origen àrab, que recollí com a pronúncies populars de Mequinensa les de "Mikerènsa (3  vegades), mikerénsa (2), mikenènsa(3) i mikelènsa(1)". A l'Atlas Lingüístico de la Península Ibérica, I, Madrid, 1962, hi trobem la forma [miquernsa] i el gentilici [mikerensáns] i al primer volum de l'Atlas Lingüístic Català, Barcelona, 1923, de mossèn Antoni Griera, la forma documentada és [mekinénsa] i el gentilici [mikenensáns].
[14] "Edmon Vallés (...) a la nota del traductor que posà al final de la seva versió catalana de Crist s'ha aturat a Éboli declarava que "el meu origen riberenc s'evidencia només en la utilització de l'adverbi ací, que enyoro en el català parlat a Barcelona i en la introducció d'un mot que el lector trobarà al Diccionari general de la llengua catalana,  el mot mitjana, viu a les terres de l'Ebre, i que designa l'illa d'un riu". Artur Quintana, Els Marges, 30 (gener de 1984), p. 124.
[15] Vegeu l'entrada de Colomars.
[16] Míkel de Epalza, "Topònims d'origen antroponímic àrabs de temps de la conquista (Cid, Busot, Benimassot, Massoda, Benissoda, Benisaudet)" Butlletí Interior de la Societat d'Onomàstica, 44 (març de 1991), pp. 619-627.
[17] José Salarrullana de Dios, "La aljama de moros de Fraga", dins  Estudios históricos acerca de la ciudad de Fraga, II, Fraga 1990, pp. 107-311; Juan F. Utrilla Utrilla, Libro de monedaje de 1397. Zona del Cinca y de la Litera, Zaragoza, 1986, pp. 55-56; Francesc Tejero i Costa, Una aproximació a la Demografía Fragatina (segles XIV-XX), Fraga, AFRAGA-Institut d'Estudis Fragatins, s.d.
[18] En general els noms de font dels mequinensans, fins fa poc, eren els tradicionals catalans: Pau, Carme, Pere, Josep, Antoni, etc. però en forma de diminutius: Pauet, Carmeta, Peret, Jusopet, Pepet, Antoniet, (I)sabeleta, Doloretes, etc.  diminutius que fins i tot trobàvem en noms d'origen castellà: Andresset, Manolet, Francisquet.
En la actualitat els noms de font dels nous mequinensans s'abasteixen d'exotismes (Ainoa, Víctor, Elisabet, Rubèn, Marc, Mireia, Héctor, etc.) -que en general no es diferencien gaire les formes catalanes de les castellanes-, de formes castellanes (Fernando, Gonçalo/Gonzalo, José, etc.) que en alguns casos conviuen en les formes catalanes (Jorge/Jordi, Jaime/Jaume) o amb noms que només tenen formes catalanes (Montserrat, Cinta, Núria, etc.)
[19] Picarda, segons el Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular d'Antoni Griera (Barcelona 1935-1947), és l'esquella qué té el badall fermat amb un correig que té un tros de fusta lligat al cap.
[20] Rodrigo Pita Mercé, Lérida árabe, Lérida, 1974, p. 85.
[21] José Salarrullana de Dios, "La aljama de moros de Fraga", Estudios históricos de la ciudad de Fraga, II, Fraga, Ajuntament de Fraga, pp. 123-126.

Trasllat realitzat per Pilar Arbiol.