divendres, 17 de gener de 2014

Cartografia històrica de Mequinensa. Primera part: segles XIV-XVII

Per Jacinto Bonales

Mequinensa surt als mapes? Evidentment, avui en dia quan tot el globus terraqui està cartografiat sí, però al llarg de la història la "presència" de Mequinensa a la cartografia ha estat molt fluctuant com a resultat de l'evolució econòmica, social i política del nostre poble, de la regió on s'ubica i del conjunt de la Península Ibérica. Quan va aparèixer per primera volta en un mapa? Per què va aparèixer i desaparèixer als mapes posteriors? A aquestes preguntes volem donar resposta, ja que aquesta ens ajuda a comprendre les transformacions que ha patit Mequinensa al llarg dels segles, i per començar ens centrarem en els inicis, és a dir, entre els segles XIV i XVII.
La cartografia medieval s'inicia de mans del món àrab, restant l'occident cristià poc observat pels geògrafs. Hi ha alguna excepció com l'extraordinàriament bell mapa d'al-Idrisi, de l'any 1154, conegut com la "Tabula Rogeriana", on el nostre poble apareix sota el nom de Kanâsa, a la confluència de l'Ebre i el Segre.
"Tabula Rogeriana", al-Idrisi, 1154. Gràcies a ALf, que ens ha proporcionat la informació.
Per veure el mapa complert, cliqueu AQUI
Aquesta 'absència' va durar fins que, al segle XIII esclatà el comerç de les ciutats italianes, franceses i de la Corona d'Aragó per tota la Mediterrània. És per això que a finals del segle XIII i al XIV apareixen diferents escoles o tallers de cartografia que es dedicaven a confeccionar portolans, és a dir, cartes nàutiques on es detallaven les costes de la Mediterrània i l'Atlàntic, així com els diferents ports construïts en elles. Van destacar geògrafs com el mallorquí Angelí Dulcert (a les dècades de 1330 i 1340), els venecians Domenico i Francesco Pizzigano (a la dècada de 1360) i el mallorquí cristià Guillem Soler (a la dècada de 1370), si bé cap d'aquests inclourà Mequinensa en les seves cartes nàutiques.
Mapa d'Angelí Dulcert, Mallorca, 1330.
Carta de Dulcert, Mallorca, 1339, Biblioteca Nacional de França (BNF).
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
Carta de Pizzigano, Venècia, 1367.
Mapa complert AQUI.
Carta de Guillem Soler, Mallorca, 1370.
Però al darrer terç del segle XIV, i dins el taller mallorquí d'Abraham Cresques, es van començar a elaborar unes cartes nàutiques força decorades, veritables joies d'art, on apareix Mequinensa per primer cop. La causa sembla lògica. L'escola mallorquina coneixia molt bé el territori de la Corona d'Aragó, i la plaça de Mequinensa apareix com a estratègica dins la ruta de navegació fluvial de l'Ebre i del seu afluent, el Segre.
Mequinensa a l'Atles català d'Abraham Cresques, 1375. BNF
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
L'Atles català de Cresques va tenir una continuïtat en forma de simples cartes nàutiques on continua apareixent el nostre poble, de forma continuada, fins la segona dècada del segle XV.
 
Portolà anònim de factura catalana, principis del segle XV. BNF.
El mapa complert AQUI.
Carta Nàutica de Mecià de Viladestes, Mallorca, 1413. BNF.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
Una altra carta nàutica de l'escola mallorquina de l'any 1413.
Però el segle XV fou un període especialment negre per la Corona d'Aragó; de crisi, de pèrdua de flotes i de mercats mediterranis; una època de decadència que també va afectar directament el nostre poble i tota la contrada a través de les onades epidèmiques de la pesta. En termes generals, Mequinensa desapareixerà de la cartografia europea i peninsular, i tan sols retornarà a finals de segle de mans de C. Ptolemeu, L. Holle, Nicolaus Germanus, Berlinghieri i Todescho, en el seu mapa general de la península ibèrica. Aquest era de caire totalment diferent a les cartes nàutiques ja que contenia informació geogràfica (encara que molt rudimentària) de l'interior peninsular.
"Hispania nova tabvula", de Ptolemeu, Holle i altres, 1482.
Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
De caire modern, al segle XVI, es comencen a elaborar de forma massiva mapes geogràfics propis de les monarquies autoritàries, però tan sols hem documentat dos mapes hispànics on apareix el poble de Mequinensa. El primer és el mapa de Dominicus Zenoni de 1560, i el segon fou editat l'any 1586 per Abraham Ortelii, apareixent Mequinensa com Octogesa en tractar-se d'una reconstrucció de la península Ibèrica en època romana.
"Hispaniae descriptiu" de Dominicus Zenoni, 1560. BNF.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
"Hispaniae veteris descriptiu" d'Abraham Ortelli, 1586. BNF.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
El segle XVII es correspon a una nova era en la cartografia territorial d'Europa. La impremta va facilitar la difusió de mapes a l'abast de més gent (encara que de forma encara molt restringida), tant en format de làmines com en mapes impresos com a il·lustracions de llibres. Això, juntament amb la consolidació dels descobriments colonials i als conflictes i interessos dels estats moderns, va ajudar a multiplicar l'interès pels mapes i la multiplicació d'edicions. Apareixeran, doncs, nombrosos mapes, còpies amb petites modificacions, que repeteixen una i altra vegada els errors inicials; i noves confeccions cartogràfiques que aniran perfeccionant la ubicació d'elements geogràfics (bàsicament els rius) i de les poblacions. Mequinensa apareixerà de nou de forma continuada en la cartografia gràcies al seu paper, no ja econòmic per la ruta de l'Ebre, sinó estratègic en la política militar de les monarquies. De poble passarà a ser fortificació i castell.
Exemples de tot això en trobem força; així el mapa de J. B. Vrients, de 1608, situava Faió i la confluència del riu Matarranya amb l'Ebre a l'oest de Mequinensa, és a dir, abans de la confluència amb el Segre, repetint-se l'error als mapes de Mercator (1619), Keere (1632), Sparke (1635), Hondius (1638), Blaeu (1642) i Janssonius (1652), veritables còpies de l'original de Vrients.
"Cataloniae Principatus novíssima et accurata descriptiu" de J.B. Vrients, 1608. ICC
Per veure el mapa complet cliqueu AQUI.
"Cataloniae Principatus descriptiu nova" de Gerard Mercator, 1619, ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
"Catalonia" de P. Kaerius, P. Keere, G. Mercator, J. van Cloppenburg, 1632. ICC
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
Un altre mapa amb importants errors i repetit en noves edicions al llarg del segle fou el de Gerard Mercator i Jodocus Hondius de 1609, d'Aragó i Catalunya, reiterat en noves edicions de 1619, 1628 i 1630, i amb algunes variacions un de nou aquest darrer any. En ells Mequinensa estava situada a la confluència dels rius Cinca i Segre, mentre que a l'embocadura del Segre i de l'Ebre situaven Flix.
"Arragonia et Catalonia" de Gerard Mercator i Jodocus Hondius, 1609. ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
"Aragonia et Catalonia" de Janssonius, Hondius i Mercator, 1630. ICC
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
"Aragonia et Catalonia" de Gerard Mercator, 1630. ICC.
Per veure el mapa sencer cliqueu AQUI.
Però no tots van tenir el mateix caràcter; cal destacar els treballs de Juan Bautista Labaña, concretament els seus mapes de 1622 i 1633 que situen correctament, i amb gran qualitat de disseny, els diferents rius i poblacions, destacant la presència ja permanent de Mequinensa.
"Aragon" de Juan Bautista Labaña, 1622. BNF.
Per veure el mapa sencer cliqueu AQUI.
"Novíssima Arragoniae regni tabula" de Juan Bautista Labaña, 1633. BNF
Per veure el mapa sencer cliqueu AQUI.
Per acabar amb aquest primer article sobre cartografia històrica, destacar la presència de Mequinensa en alguns dels mapes del conjunt de la península Ibèrica, com el de Sanson i Winter de 1648.
"Espagne" de N. Sanson fill i A. de Winter, 1648. ICC
Per veure el mapa sencer cliqueu AQUI.
La finalització de la guerra de Secessió, altrament coneguda com a guerra dels Segadors, l'any 1652, va suposar un canvi transcendental per a Mequinensa. La plaça es fortificaria i es convertiria en una de les principals places militars de Catalunya i Aragó, nus de comunicacions entre el mar i l'interior i entre el Reialme i el Principat, formarà part de l'eix de defenses de la Corona hispànica davant la seva rival França. A nivell cartogràfic es produirà un revulsiu, i Mequinensa serà objecte d'observació per part dels cartògrafs i geògrafs militars... però això ja ho veurem en una altra entrada.
 

dijous, 2 de gener de 2014

El motí mequinensà de 1861. En els orígens de Monts Comuns.

Per: Jacinto Bonales.

Els crits d'homes i dones es van escampar per tota la vila. Aquell dia de tradicional visita al cementiri, aquell dia de Tots Sants de 1861, seria recordat durant dècades. La gent recorria els carrers del poble vell en diferents grups, dirigint-se cap a la plaça de l'Ajuntament, mentre maleïen a unes quantes famílies. L'alcalde, en Mariano Vallés, advertit per l'immens clam, manà avisar al comandant militar del castell, que no va tenir temps d'arribar a la plaça abans que ho fessin els enfurismats veïns. Els crits ho omplien tot, i no es van apagar quan l'alcalde sortí de la casa de la vila i, aixecant els braços, demanà tranquil·litat a tothom. Paraules de serenor, el típic "tot s'arreglarà", manant a les gents que tornessin a ca seua ja que, tot plegat, havia de ser un malentès. Paraules fútils que no es deixaven sentir ja que els veïns van baladrejar no sols contra algunes famílies del poble sinó també contra el govern a Madrid i contra el propi alcalde, que era vist per molts com un polític corrupte davant la "desaparició" de 6.000 reals extrapressupostaris que l'empresa de la canalització de l'Ebre havia "regalat" a l'ajuntament per tal de distribuir entre els pobres de la vila.(1)
 
Mequinensa el 1928.
Arxiu Nacional de Catalunya 203359_412012.
L'arribada del comandant a la plaça, acompanyat del petit destacament del castell, va asserenar una mica l'esvalot, i molts veïns van marxar cap a casa amb la imatge de les baionetes muntades en els obsolets fusells d'espurna del 36. Encara caldrien unes quantes amenaces de les autoritats per tal que els més reticents abandonessin la plaça. Però la serenor de les amenaces i de les armes no va durar gaire. Negra nit, cap a les deu, els descontents van tornar a sortir al carrer formant un gran esvalot, una "gran rondalla" com diu la premsa d'aquell moment, carregats de bastons, forques i torxes, en una veritable revolta que ara no va poder ser aturada per l'alcalde. Van baixar al riu i van calar foc al llaüt de Pedro Antonio Alonso Pérez, una llanxa del saragossà Alejandro Sagristán, i van tallar la comunicació amb el cap del partit en barrinar la barca de pas sobre l'Ebre. El consistori municipal, custodiat pels soldats del castell, va quedar tancat a Ca la Vila esperant reforços.
 
Al dia següent, diferents "vecinos honrados y de orden" van acudir a l'ajuntament per tal d'intervenir com a mediadors i trobar una solució, situació que no s'assoliria fins l'arribada al poble d'un destacament de la Guàrdia Civil procedent de Saragossa acompanyat del jutge de Casp. La premsa nacional de seguida es va fer ressò dels esdeveniments; així el periòdic del Partit Liberal, "El Clamor Público" va demanar, en to irònic, que s'establís a Mequinensa un Consell de Guerra durant uns mesos per fer "neteja" com s'estava duent a terme a Màlaga; iniciativa a la que sense cap sarcasme també s'apuntava el diari "La Correspondencia de España" (2), que dies després demanarà que "esperamos que la accion de la ley se dejará sentir pronto, y que los revoltosos, cualquiera que sea su número, sufrirán el castigo á que se han hecho acreedores" (3); opinió que contrastava amb la d'altres diaris que el que demanaven era transparència sobre l'esdevingut (4).
 
La causa del motí no era política; era la desamortització, és a dir, la desaparició dels monts comuns. Per tal d'entendre el que va succeir cal que anem una mica enrere en el temps. A l'Espanya de mitjans de segle XIX ja s'havia produït una autèntica reforma agrària liberal a partir de diverses mesures: l'abolició del règim senyorial, la supressió dels privilegis ramaders i dels municipis de l'Antic Règim, la llibertat de tancaments i de conreu, la modificació dels contractes agraris, la llibertat de preus i salaris, l'abolició del delme, la reforma fiscal i el nou codi de la propietat de la terra, la desvinculació i la desamortització eclesiàstica. Amb la llei de desamortització civil del 1 de maig de 1855, coneguda com la "desamortització de Madoz", l'Estat va nacionalitzar tots els béns immobles dels ajuntaments i dels pobles, coneguts com a béns de propis (els que generaven renda per l'ajuntament) i béns comunals (els utilitzats pels veïns sense cap pagament al municipi). Les causes bàsiques eren dos, una de teòrica i una altra de pràctica; la primera, que es considerava que els béns col·lectius (com les muntanyes comunals o monts comuns) eren arcaics i havien de desaparèixer per tal que el capitalisme entrés al camp en forma de "propietat perfecta"; la pràctica era solucionar la situació de la Hisenda Pública de l'Estat en pràctica fallida, aportant molts diners per als pressupostos de l'Estat mitjançant la venda de les terres comunals. Si en un principi els comunals pròpiament dits quedaven exceptuats de la venda, a la pràctica es vendria la majoria d'aquests, ja que caldria demostrar el seu caràcter d'interès públic quedant la gestió dels terrenys en mà de l'ajuntament i la tutela de l'administració perifèrica de l'Estat, que establiria els Plans d'Aprofitament anuals, concedint llicències d'explotació als veïns (de llenya per a foc, pastures pel bestiar i terra per conrear) previ acord de Foment (i d'Hisenda) i sota pagament d'una taxa.
 
A Mequinensa, si la desamortització eclesiàstica no va tenir cap efecte, en no posseir l'església pràcticament cap terra (5), el caire de la desamortització civil de 1855 va prendre un caire dramàtic. La major part de la terra del terme era comunal i aprofitada directament pels veïns a través d'un conjunt de normes consuetudinàries que van ser ben estudiades dins el context aragonès pel cèlebre Joaquin Costa (6), i que es concretaven en la lliure pastura veïnal (amb normes d'explotació), la lliure recol·lecció de llenya per a foc, i el sistema de presura o aprisio de terra per conrear amb retorn al comú en cas de deixar el sòl sense treballar. La Hisenda Pública faria el seu "agost" al nostre poble. L'any 1855 entra en funcionament la llei fins l'any següent, quan es va suspendre amb el canvi de govern. Però el 1858 torna a aplicar-se i en 1859 es fa un inventari de monts comuns existents a tota Espanya. A Mequinensa Hisenda localitza la xifra de 40.800 hectàrees de terrenys comunals, una xifra del tot absurda ja que la superfície total del terme municipal era i és de 30.720 hectàrees.
 
Zona de la mina Andresita l'any 1934.
Les primeres privatitzacions de terres es van produir ja l'any 1859, i consistien en petites parcel·les d'horta propietat de l'Estat procedents de la fortificació de la vila, i diverses edificacions del poble que pertanyien a l'ajuntament. Però les vendes importants, les de les muntanyes comunals, van començar l'any 1860 quan José Poblador, veí de Casp, a través dels seus intermediaris a Madrid, en Anselmo Sanz i en Valentín Tenorio, va comprar les muntanyes de Matarranya (396,09 hectàrees) i lo Moro (826,59 hectàrees) pel preu conjunt de 154.000 reals. Venda que es sumava a la realitzada per José Maria Andreu del terreny conegut com "Valls" (les Deses), de 565,1 hectàrees pel preu de 70.200 reals. La reacció de l'ajuntament i de la població no es va fer esperar. El primer va intentar aturar les subhastes de les terres comunals demanant ser exceptuades de la desamortització com a comunals, però fou infructuós. Els veïns però, van veure que la única solució per evitar perdre aquests terrenys comunals era aplicar allò que s'estava fent a molts pobles de tot Aragó, part de Castella i a Catalunya: crear societats veïnals per comprar els comunals i poder, així, mantenir-los sota els criteris d'ús tradicionals. Dit i fet, es va formar una "societat" que va pactar la compra col·lectiva de les muntanyes, per tots els veïns que volguessin (o poguessin, ja que s'havien de pagar fortes quantitats de diners i no tots els veïns podien fer-ho) participar. Així, l'any 1861 es van anunciar a Saragossa i a Madrid la subhasta de diferents muntanyes i deveses del municipi de Mequinensa, i van ser adquirides per diferents particulars: Raimundo Fàbregas les muntanyes Riber Alt (218 HA per 6.660 reals), Campells (232 HA per 6.396 reals) i Tapioles (159 HA per 5.010 reals); Domingo Grañén de Mequinensa la serra de la Porxina (172,07 HA per 7.200 reals), el Barranc de Mat (372 HA per 11.000 reals), Roda (536 HA per 20.500 reals) i les Carrasques (211 HA per 6.300 reals); Cosme Jarauta la serra de Monegre (572 HA per 18.000 reals); Pedro Rodés de Mequinensa la serra de Verp (571 HA per 17.500 reals); els Molinars (407 HA per 15.000 reals), Dellà Segre (466 HA per 17.500 reals) i Vesecrí (495 HA per 17.100 reals); José Soro de Mequinensa el mont Llosa (289 HA per 8.000 reals) i Ramon Tormo també de Mequinensa el mont Agudet (o Audet, 194 HA per 5.700 reals) i els Auts (186 HA per 6.000 reals)(7). Així Mequinensa va ser el poble amb més vendes de muntanyes comunals del partit judicial de Casp i el tercer en importància de tota la província de Saragossa, sumant la privatització de 7.440 hectàrees (el 24,22% de la superfície del municipi). El principal comprador va ser el mequinensà Pedro Rodés en adquirir 1.939 hectàrees i pagar 70.059 reals, encara que no era un dels principals contribuents del municipi, ja que ni tan sols tenia dret de vot al cens electoral de 1864 (només tenien dret de vot els majors contribuents de la vila). Encara quedarien terres comunals sense privatitzar, i l'any 1877 la delegació d'Hisenda de Saragossa provaria de vendre "Verp i Plana" (els plans de Dins i Defora?) sense èxit.
 
Confluència de l'Ebre i el Segre, a Mequinensa, l'any 1928.
Al centre de la imatge la Plana i Monegre.
Muntanyes, o més ben dit, terrenys de secà privatitzats? Evidentment sí, ara rebien un nou estatus jurídic en deixar de ser comunals i municipals; però no tots els compradors eren els destinataris finals dels terrenys, ja que alguns d'ells, com els adquirits per Pedro Rodés, van ser escripturats a nom d'una nova societat, de caire veïnal però basada en accions hereditàries. Naixia la Societat de Monts Comuns de Mequinensa.
 
I és aquí que ens trobem al mes de novembre de 1861 quan, després de les subhastes, alguns dels terrenys es van escripturar a nom dels compradors a títol personal. La resta de veïns del poble va reclamar en diverses ocasions que s'escripturessin a nom de la societat, però no es va dur a terme fins que, tement perdre els diners que havien dipositat per comprar les muntanyes, i de perdre el dret d'aprofitar-se dels antics comunals, es van amotinar. Tal i com deia el periòdic "La Correspondencia de España" la revolta era motivada "por algunos que se consideran como socios de los compradores de dichos montes comunes, y á cuyo favor querian que se estendiese la correspondiente escritura".
 
L'espoli de la Hisenda Pública al conjunt de mequinensans va desembocar en la creació d'una societat restringida. Els usos sobre els terrenys es van mantenir inalterats, però els comunals que es venien gaudint per tots els homes i dones de Mequinensa d'ençà que l'any 1362 els Montcada, senyors del terme, va donar les muntanyes a tots els habitants, ara desapareixien i eren la propietat d'uns socis amb caire hereditari, restant els nouvinguts i part de la població al marge dels drets d'ús. S'iniciava una nova era per al món agrari mequinensà...
 
Notes:
(1) Al respecte estem preparant una nova entrada al bloc sobre aquesta qüestió.
(2) "El Clamor Público" del 9 de novembre de 1861; i "La Correspondencia de España" de la mateixa data.
(3) "La Correspondencia de España" del 11 de novembre de 1861.
(4) "El Contemporaneo" del 8 de novembre de 1861.
(5) P. Marteles: La desamortización de Mendizábal en la provincia de Zaragoza (1836-1851). Tesi doctoral, 1990. A: http://www.biopsychology.org/tesis_pascual/index.htm.
(6) Entre d'altres: Derecho consuetudinario y economia popular de España, o Oligarquia y caciquismo. Colectivismo agrario y otros escritos.
(7) Encarna Moreno del Rincón: La desamortización de Madoz en la provincia de Zaragoza (1855-1875). Tesi doctoral, 1991. A: http://www.biopsychology.org/tesis_encarna/tesis_encarna_ind.htm