dimecres, 20 d’agost de 2014

Mequinensa, escola de sindicalistes

Per: Jacinto Bonales
 
Des del darrer terç del segle XIX i fins la Guerra Civil, el nostre poble ha estat el bressol de diferents personatges que han tingut un paper més o menys rellevant en la història del moviment obrer d'Aragó i de Catalunya. Exemples clars són les figures per tots coneguts de Tomás Germinal Gracia Ibars, altrament dit "Víctor García" o "Germen", o la d'Edmon Vallés. Darrera d'aquests grans personatges, però, existeixen d'altres, fins avui dia gairebé anònims, que amb el seu gra de sorra van lluitar per millorar les condicions dels treballadors en una època força dura per la majoria de la població (el primer terç del segle XX). Uns van participar en el moviment que va aconseguir que la jornada laboral es reduís des de les 14 a les 8 hores diàries; d'altres van lluitar contra l'especulació immobiliària i la corrupció política; més ho van fer en favor de l'increment de salaris en consonància amb la inflació, contra la guerra del Marroc, o per aconseguir la implantació d'una educació gratuïta, universal i racionalista.
 
Van néixer o van viure a Mequinensa, sí, però van marxar obrint camí fonamentalment a la industriosa Barcelona. L'èxode rural al nostre poble s'inclou dintre del gran moviment migratori del nord d'Espanya a la segona meitat del segle XIX. El creixement econòmic i demogràfic continu, i fonamentalment la globalització del mercat de productes agraris, van portar, des de la dècada de 1860, a una caiguda dels preus del sector primari agreujada per la pèrdua de la vinya a les darreres dècades d'aquell segle (per la plaga de la fil·loxera), sumint el camp en la coneguda com a "crisi finisecular". La pèrdua de població fou contínua, però a Mequinensa es va aturar a la darrera dècada d'aquell segle degut a l'auge de la mineria. La segona fase d'èxode a Mequinensa, la més dura, es produeix a partir de 1918, especialment als primers anys de la dècada de 1920, quan moltes mines tancaran per la caiguda de la demanda de carbó, i altres acceleraran els comiats dels obrers més implicats en les reivindicacions sindicals, arribant fins i tot a tancar mines temporalment per contractar nou personal en obrir de nou (el "locaut dels patrons"). De Mequinensa van sortir algunes famílies i molts joves que portaven amb ells una tradició reivindicativa covada a la mineria local. Veiem alguns exemples tot recordant que les seves biografies són provisionals i que resten obertes a l'espera de trobar més documentació.
 
La "Baraque" a Lyon, on es reunien
els sindicalistes de la CNT exiliats
en aquesta ciutat.
Un dels primers mequinensans que van destacar fou Agustín García; nascut al voltant de 1885, de ben jove es va traslladar a viure a Barcelona on, amb només 17 anys va començar a destacar en cercles anarquistes i en contra de les campanyes polítiques del demagog Lerroux. Va formar part de l'equip de Francesc Ferrer i Guàrdia pel desenvolupament de l'Escuela Moderna i, per aquesta raó, va ser un dels encartats en el procés contra aquest (1909), però es va exiliar a França, on va romandre fins l'aixecament militar de 1936. Amb l'inici de la Guerra Civil Agustín va tornar a Espanya posant-se a disposició d'Ascaso i de Durruti. Durant la guerra va exercir diferents càrrecs de responsabilitat, i amb l'enfonsament del front de Catalunya va tornar a França. Acabada la guerra va participar en la reorganització de la CNT a l'exili, formant part de la Federació Local de Lyon. Va morir en aquesta ciutat l'any 1956. (1)
Una imatge habitual a la Barcelona de 1910.
Guàrdies civils armats per aturar qualsevol incident.
 
Menys rellevant fou, però, el paper d'Antonio Moret Aguiló (o Aguilá), mequinensà nascut al voltant de 1884, també instal·lat a Barcelona, que a la dècada de 1910 era un sindicalista implicat en la resistència contra la guerra del Marroc, fet pel qual fou ferit per un cop de sable de la Guàrdia Civil en un míting a la ciutat comtal l'any 1913. Continuà, però, en el moviment sindicalista, arribant a ser secretari de la junta directiva del Centro y Unión Mutua de Cobradores y Mozos de Barcelona l'any 1928. (2)
 
Va ser la següent generació, la dels emigrats a partir de 1920 que recollien ja una llarga tradició reivindicativa a Mequinensa, la que va donar més destacats dirigents sindicalistes. Exemple clar fou Ramón Abella Algueró, nascut al poble i que es va instal·lar a Barcelona, on treballaria en el sector fariner. Sindicat a la UGT, l'any 1929 va ser un dels membres fundadors del Sindicato de Obreros Harineros de Barcelona y su Radio, adscrita a la UGT, exercint el càrrec de secretari general des de l'assemblea constituent. (3)

Bitllet emès per Viladecans mentre Mariano Sanjuan
era regidor de finances. A l'esquerra, a baix, la seva signatura.
Un altre dels impulsors sindicals, en aquest cas anarquista, fou el mequinensà Mariano Sanjuan Cuchí (o Cueto). Nascut al poble el 1905, amb 22 anys va emigrar a Catalunya, instal·lant-se a Gavà. Va ser cofundador del Sindicato Único de Oficios Diversos de Gavà, adherit a la CNT, fent de comptador del comitè local des de 1930. Durant els fets de la Revolució d'Octubre de 1934 va ser detingut, sent reclòs al vaixell "Argentina". Amb l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936, va ser escollit president del Comitè Antifeixista de Viladecans, com a representant de la CNT, organitzant les col·lectivitzacions. Va formar part de l'ajuntament, essent regidor de finances i, temporalment, alcalde. Trencat el front i entrades les tropes nacionals a Catalunya, es va exiliar a França. Acabada la II Guerra Mundial es va instal·lar a Bédarieux (Gironde), on va militar a la FL-CNT fins la seva mort l'abril de 1987. Cal destacar que en record al seu paper a Viladecans, un carrer d'aquella vila porta el seu nom (c/ Marià San Juan). (4)
Manuel Bolufer Francés (5)
 
L'emigració massiva de famílies i solters a Barcelona va fer esclatar l'especulació i la corrupció política amanida pel caciquisme imperant. Un dels majors escàndols (amagats a l'època) fou el de les cases barates de Prat Vermell (Can Tunis): l'emigració havia creat un barri de barraques a Montjuïc, un barri força molest per la classe dirigent espanyola de la dècada de 1920, especialment perquè al mateix costat s'havia d'aixecar el nou aparador d'Espanya al món: l'exposició universal de Barcelona de 1929. Amb diners públics es va formar un patronat per la construcció de tot un barri de cases barates a Can Tunis (en aquella època dit Prat Vermell) on es va "reubicar" a tota aquella població "marginal". Però en realitat va ser una operació especulativa on van desaparèixer milions de pessetes d'aquella època. Per reblar el clau, a la dècada de 1930 el Patronat va iniciar una política d'increment del preu del lloguer en plena crisi econòmica, duent a terme desnonaments massius, especialment contra aquells que destacaven en el sindicalisme local. I és aquí que trobem a un altre mequinensà, Manuel Bolufer Francés, nascut al poble l'any 1901 i que també va emigrar a Barcelona, instal·lant-se a les cases barates de Prat Vermell. Activista sindical, va intervenir en diversos mítings en representació de la Comissió de Barri, recolzant i encoratjant la vaga de pagament de lloguers. Membre de la CNT, amb l'esclat de la Guerra Civil va formar part del Comitè Agrícola, i apareix entre els oradors en un míting organitzat per la Federació Local del sindicat al novembre de 1936. Ocupada Catalunya, es va exiliar a França, on va continuar el seu calvari: va quedar reclòs als camps de refugiats i va ser fet presoner pels alemanys. Aquests el van internar en diferents camps d'extermini nazis com Mauthausen, Treblinka, i un tercer fins que va ser alliberat per l'exèrcit soviètic l'any 1945. Però sent un destacat anarquista, va ser enviat a la URSS on va romandre empresonat a diferents "gulags" fins l'any 1948. Un cop "reciclat", es va instal·lar a Simferopol (Ucraïna), on va residir fins la seva mort l'any 1969. (5)
 
L'exili fou el destí de nombrosos mequinensans, com Antonio Asín, nascut al poble l'any 1906, que va emigrar de molt jove a Barcelona on va treballar d'obrer de la construcció. Allí va ser un destacat militant del sindicat de la construcció de la CNT del barri de Gràcia; actiu sindicalista tant en períodes de clandestinitat (dictadura de Primo de Rivera) com durant la II República. Amb l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936 es va allistar a les milícies, combatent al Front d'Aragó, on va ser ferit en diverses ocasions. Amb la caiguda de Catalunya es va exiliar a França, on va passar pels camps de refugiats fins que va ser detingut per les SS i va ser torturat. Va sobreviure la II Guerra Mundial i va morir a l'hospital d'Aix-en-Provence l'any 1960. (6)
Espanyols a la resistència francesa,
al Departament de Gard.
 
Molts d'aquests exiliats mequinensans van continuar participant en la vida política o sindicalista a França. En tenim un bon exemple amb Joaquín Coso Ibars ("Osoc Srabi"), nascut al poble al voltant de 1911, va emigrar a Barcelona de molt jove, instal·lant-se al barri de Poble Nou. Allí es va adherir al moviment llibertari i es va afiliar a la CNT. Durant la guerra va combatre com a milicià a la 153 Brigada. Acabada la guerra es va exiliar a França, on visqué l'ocupació Nazi. Va formar part de la resistència, sent secretari del Comitè Departamental del Gard de la CNT a l'exili, i delegat per aquest al primer congrés de la CNT a l'exili a París, el maig de 1945, on fou nomenat membre de la Comissió encarregada d'elaborar les mocions del Congrés. Degut al seu activisme i implicació, va ser delegat a la primera Conferència Anarquista Europea (1948). Durant la dècada de 1960 va ser el secretari de la comissió de relacions interdepartamentals de la CNT de l'Hérault, el Gard i Lozère; i durant molt de temps secretari de la Federació Local de la CNT d'Alès. Va morir en aquesta vila del Gard l'any 1973. (7)
 
Aquesta és una petita mostra de la importància del moviment obrer mequinensà; un moviment sobre el qual el silenci encara impera, 75 anys després de la Guerra Civil, i que amaga un aspecte crucial de la nostra història. I sobretot, un silenci que enterra la memòria de centenars de vides dels nostres veïns, igual que l'aigua i les excavadores han sepultat el passat tangible escrit sobre les pedres de cases i carrers del poble vell.
 
 
Notes:
 
(1) "Boletín Escuela Moderna" de l'1 d'abril de 1909. "El Obrero Moderno" del 16 de maig de 1909, i "Solidaridad Obrera", núm. 576 del 5 d'abril de 1956.
(2) "La Publicidad", núm. 12.297 del 22 de juny de 1913; "La Vanguardia" del 6 de març de 1928.
(3) Centre Documental per la Memòria Històrica, Fons Político - Social de Barcelona, 397, 7, 2; i "La Vanguardia" del 11 d'agost de 1929.
(4) Maria Teresa Martínez de Sas i Pelai Pagès i Blanc (coord.). Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Barcelona, Edicions de la Universitat de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2000; per Maria Pilar Molina Javierre, p. 1267.
(5) Pere López Sánchez: Rastros y rostros en un prado rojo (y negro). Barcelona: Virus editorial.
(6)  Maria Teresa Martínez de Sas i Pelai Pagès i Blanc (coord.). Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Barcelona, Edicions de la Universitat de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2000; per Maria Pilar Molina Javierre, p. 134.
(7) "Combat Syndicaliste" del 6 de desembre de 1973, i "Espoir" del 13 de gener de 1974.