dimecres, 29 d’octubre de 2014

Aproximació a la toponímia rural de Mequinensa

Per Hèctor Moret

A mon pare, Mariano Moret Betrià.

El terme municipal de Mequinensa, enclavat en l'extrem oriental de la província de Saragossa, té una extensió de 299'90 km2 i compta amb una població pròxima als 2.700 h. (1993). El terme s'estén a les dues vores del Segre i de l'Ebre, en l'aiguabarreig d'aquests dos rius, i el municipi està vinculat econòmicament i social a la comarca del Baix Cinca, una de les que configuren l'Aragó catalanòfon. Limita al nord amb els Térmens de Torrent de Cinca i Fraga, a l'est amb els de La Granja d'Escarp, Seròs i Almatret, al sud amb els de Faió, Favara i Nonasp, i a l'oest amb el de Casp, única d'aquestes poblacions veïnes de Mequinensa que no és de llengua catalana.
La metodologia emprada en la redacció d'aquesta breu aproximació s'ha basat en la comunicació directa -recollida oral- amb mequinensans d'edat avançada i bona memòria que per ofici -pagesos, algutzir i pastors- o per afeccions -caçadors- tenen un bon coneixement del terme de Mequinensa. En el cas dels noms de les mines, important camp toponímic a Mequinensa -tot i que és de creació molt recent (a partir de 1875 [1]) i, en general, fruit de la voluntat onomàstica dels propietaris de les mines- hem consultat miners jubilats [2]. Hem fet, per tant, un treball més sincrònic que diacrònic; tanmateix hem contrastat les dades recollides amb algunes fonts escrites (cadastre municipal i els mapes del Servei Cartogràfic Nacional).
No ha estat la nostra intenció, en general, fer toponomàstica, o sia intentar d'explicar l'etimologia dels topònims, perquè, com indica Joan Coromines [3], l'abstenció és sovint l'actitud més assenyada quan no hi ha certesa en l'etimologia del topònim presentat. Tanmateix no ens hem pogut estar, en nombrosos casos, d'indicar algunes pistes i de fer comentaris a partir de l'etimologia popular -en l'entrada del topònim o bé en nota a peu de pàgina- per facilitar, per una banda, una possible futura lectura interpretativa d'aquests topònims i, per una altra, recollir un aspecte de la cultura popular que si es pren com el que és -reflexió dels parlants sobre el perquè del nom de les coses- té un indubtable interès lingüístic.
En el cas que el topònim fos transparent del tot, és a dir, que tinga l'origen en un mot del lèxic viu i recollit en els diccionaris generals de la llengua catalana, ens estalviem de fer-me la descripció etimològica (Abeurador, Assut, Horta Vella, etc.). Només en el cas d'una possible confusió assenyalem a quin ètim fa referència directa el topònim (Boga).
També ens hem estalviat, en general, de recollir els topònims de les petites heretats que s'anomenen d'acord amb els noms o malnoms dels propietaris actuals, perquè pensem que això té més a veure amb l'antroponímia que no pas amb la toponímia stricto sensu; a més, per tractar-se de topònims que canvien, molt sovint, amb el canvi de propietaris, no podem dir que siguen topònims consolidats. Només en el cas de topònims consolidats que tenen l'origen en antropònims -que en general fan referència a finques o partides extenses- els hem recollit perquè en aquests casos ja formen part del coneixement general dels habitants de Mequinensa, fins al punt que sovint s'ha perdut el record de les persones que li daren nom.
Com cal esperar s'observa una important densitat toponímica en les terres més properes al nucli urbà de Mequinensa i que, alhora, són les més freqüentades. En canvi, degut a la gran extensió del terme de Mequinensa, hi ha partides, en especial les més allunyades del nucli urbà, pobres en vegetació i en activitat humana, que tenen una densitat toponímica molt baixa. Aquestes partides per trobar-se, sovint, més a prop dels nuclis urbans de municipis veïns (Casp, Nonasp, Favara i Faió) que no pas del de Mequinensa, són més conegudes pels habitants d'aquests pobles veïns, que amb freqüència en són els propietaris. Això últim ens fa pensar que alguns topònims que apareixen en els mapes del Servei Cartogràfic Nacional han estat facilitats per informadors d'aquests municipis veïns ja que, en molts casos, són desconeguts del tot pels mequinensans, o almenys pels mequinensans que hem consultat.
Hem fet, quant l'hem feta, una breu descripció sobre la ubicació aproximada de les partides, valls, barrancs i basses de més anomenada perquè reproduïm al final d'aquest treball un mapa on es poden localitzar aquests topònims.
Fragment de pergamí de l'any 1331 sobre els
límits de Mequinensa amb Favara, molt ric en toponímia.
Ajuntament de Mequinensa, pergamí núm. 5
Per últim hem de dir que hem decidit deixar fora d'aquesta aproximació els topònims urbans de Mequinensa perquè hem cregut més convenient fer-ne un estudi específic en un altre moment [4]. Sobre la transcripció dels topònims s'ha de dir que hem seguit les normes ortogràfiques del català, col·locant entre () les lletres que no són pronunciades en el parlar de Mequinensa, i que només en alguna ocasió hem acompanyat la forma del topònim de la corresponent transcripció fonètica perquè hem cregut que això millorava el coneixement d'aquest topònim.
 
Topònims rurals de Mequinensa

Abeurado(r), Barranc de l'. A la dreta del Segre, al sud del barranc de Teuleria, al nord l'actual nucli urbà de Mequinensa. La part superior d'aquest barranc enllaça amb el de Vall d'Ufandes.

A(g)udet, Bassa, Partida de l'. Entre la vall de Migueló i la Creveta

A(g)uts, Els. Vasta partida, en bona part coberta per grans i esclarissades extensions de pins i carrasques, que s'estén per las capçaleres de les valls del Metge, de Carners i de la Vila i el barranc de Mat.
En el topònim Aüts -com en l'anterior d'aquesta mateixa llista- s'observa l'assimilació de la -g- per la -u-, tret prou corrent en el parlar de Mequinensa[5]. Un altre cas on trobem reflectit aquest tret del parlar de Mequinensa, en aquesta ocasió d'origen antroponòmic, és en Ferraüt < Ferragut.
El topònim Aüts  sembla evident que fa referència a les muntanyes acabades en punta que caracteritzen aquesta partida.

Aiguamoll, Barranc d'. A la boga del terme d'Almatret, més conegut com la vall de la Canota. El llit argilós d'aquesta vall es caracteritza, quan ha plogut prou, per la presencia d'un seguit de patamolls.

Aigüeres, Barranc de les. A la dreta de l'Ebre, a prop del barranc de l'infern. Una aigüera és un còrrec o sequieta en un coster que mena l'aigua de pluja a un lloc concret (basses, bancals, dipòsits d'aigua en general, etc.)

Alcanyís, Barranc d'. A l'esquerra de l'Ebre després de l'aigua-barreig amb el Segre. També conegut com el barranc de l'Arquet. Diu l'etimologia popular que aquest barranc es troba orientat cap a la población aragones d'alcanyís i que d'aquest fet li ve el nom. No hem sabut trobar cap referència a una posible basílica, església cristiana que, a través de l'àrab kanîsa, està en la base d'aquest topònim.

Amagadi(r), Bassa l'. A la partida de Vallaserra.

(A)mat, Barranc de. Extensa partida entre Vessecrí i vall de Granada.

Amplassa, La bassa. A Vallasserra, a la vora de la carretera. Les finques que envolten aquesta bassa comunal pertanyen, en la majoria dels casos, a veïns de Nonasp. Amplassa possiblement prové del pronom personal en més l'antropònim Plassa/Plaça.

Anafora, l'. Era el nom de la sínia que hi havia a Veriu, al costat d'un assut, i que servia també per designar el conjunt de parcel·les més properes a la sínia o anáfora. Tant l'assut, l'anafora i bona part de Veriu, han desaparegut sota les aigues de l'embassament de Mequinensa.
En tractar-se d'un topònim singular, únic, és posible pensar en transcriure'l com nafora, tal com fan a la  Gran Enciclopèdia Catalana i en altre publicacions cinculades a aquesta magna obra.

Arnes, Lo d'. A la partida de les Boqueretes. Arnes és el nom que reben en el parlar de Mequinensa, els habitacles de les comunitats d'abelles.

Arquet, L' (fem). Hi havia dues assuts al llarg de l'Ebre, l'una tocant a l'Anafora i l'altra, la més coneguda i important, entre el Port i l'Horta Vella. Servien per a regar les hortes dels voltants i com a encluses per fer pujar i baixar els llaüts.

Asgarrapun(t)s, Lo d'. A les Deses, tocant al terme de Favara. Esgarrapunts deu d'ésser un malnom de Favara, si més no la majoria de propietaris d'aquesta petita partida són d'aquesta població de Baix Matarranya.

Astralet, Bassa de l'. A la partida de Verp. Astral és el nom de gènere femení que rep l'eina per tallar fusta coneguda en altres localitats de domini lingüístic per destral. Astralet era el nom rebien els llenyataires a Mequinensa.

Astret, L'. En aquest indret, abans bancals d'oliveres i atmellers, a la vora dreta del Segre, s'ha edificat la nova vila de Meqinensa.

Atalaia, Punta l'. A la vall de Freixes. És un punt d'aiguait per als caçadors

Àube(r), Bassa l'. A peu de Vallansoro. És prou general en el parlar de Mequinensa la vocalització de la -l- precedida de -a- i seguida de bilabial: Àuber < Àlber.

Aubera[6], La serra, l'horta d'. A la dera de l'Ebre i de la vall de la Vila. Hi ha una etimología popular que fa venir aquest topònim d'uvaluvera "perqué fa tem(p)s ny'havie mol(t)s ceps en aquesta partida". Evidement l'etimologia té origen en Albera "bosc o arbrera d'àube(r)s".

Aumatret, Camí d'. És el camí que segueix la ribera esquerra de l'Ebre des de l'aiguabarreig d'aquest riu amb el Segre fins la vall de la Canota. Aumatret és la forma amb vocalització de la -l-, amb què és coneguda la población d'Almatret, al Segriá.

Avançada, L'. És una punta de terra que s'endinsa cap a l'Ebre, a damunt de Veriu.

Blanes, Coll de, Tossal de. Punt de la partició del Pla de Dins i el Pla Defora.

Bocs, La roca els, Barrancs dels. A la dreta de la vall de la Vila, cap a la serra d'Aubera. Diu l'etimologia popular que el nom li ve perquè va haver-hi un combat entre dos bocs dalt d'aquesta roca i tots dos acabaren estimbats al fons del barranc.

Boga, Barranc de la. Fa de límit entre els térmens de Mequinensa i el de Torrent de Cinca i d'aquest fet li ve el nom de boga (=fita).

Bolo,  Punta el. Entre les Carrasques, los Molinars i la vall de Mussots. És un turonet coronat amb una gran roca, un bolo.

Bomba, La. A l'Horta Vella. La bomba era un aparell que servia per fer pujar l'aigua del riu i regar l'Horta Vella. Donava nom a una petita partida dins l'Horta Vella. Va desaparèixer, com gairebé tota l'Horta Vella, amb la contrucció dels embassaments de Mequinensa i Riba-roja.

Bonica, La pedra. Costa de la pedra. A la vall de la Vila. Era una pedra treballada per picapedrers. Avui aquesta pedra ha desaparegut i sembla -si més no així s'assegura a Mequinensa- que ha fet cap a una finca particular de Lleida.
Hi ha una breu llegenda que explica que si es tombava aquesta pedra es trobaria un gran tresor o una gran veritat. Algú ho va fer i el que trobà a l'altre costat va ser una inscripció que deia: "Ara que m'has girat estic de l'altre costat".

Boqueretes, Partida de les, Pedret de les. Mina de les. Eren les tres desembocadures de tres barrancs, a l'Ebre, al final dels quals hi havia un pedret, o sia una acumulació de grans roques arrossegades per l'aigua de les tronades. Dóna nom a una partida a la vora dreta d'aquest riu que en bona part ha desaparegut sota les aigües de la coa del l'embassament de Riba-roja.

Camarasa, La bassa. A la partida de les Deses, a prop de la bassa Amplassa. Camarasa és un cognom vigent a Favara.

Camila, Punta. Als Aüts, entre les capçaleres de la vall del Metge i la vall de Carners.
La Vall de Canelles

Camp de la vila, Partida de. A la riba Esquerra del l'Ebre, entre vall Porquera i la vall de Canelles. Bona part d'aquesta partida ha estat inundada per les aigües de l'embassament de Mequinensa.

Campells, Partida de. A la riba Esquerra del Segre, entre Dellà Segre i la boga de la Granja d'Escarp. A la part superior hi ha la Picarda. Bona part d'aquesta partida ha estat inundada per les aigües del Segre a causa de l'embassament de Riba-roja.

Canelles, La vall de. A la riba dreta de l'Ebre, aigües amunt de l'embassament de Mequinensa, al peu dels Colomars. A la part inferior d'aquesta vall hi havia unes petites fonts d'aigua molla -bona per al bestiar però dolenta per a les persones- que creiem que donà nom a aquesta vall. Fins la meitat dels anys vuitanta hi havia també una gran cadolla.

Canero, La vall de, Mina de. A la partida de Campells, Canero és un malnom vigent a Mequinensa.

Canota, La vall de la. És la vall que fa de boga entre els térmens d'Almatret, Seròs i Mequinensa. També és coneguda com el barranc d'Aiguamoll perquè al llit d'aquesta vall hi ha patamolls on creixen les canyotes.

Capella, La. A Vallasserra. Només resten els solaments d'una antiga ermita, molt allunyada del nucli urbà de Mequinensa, que servia per oir missa alguns diumenges als masovers que vivien permanentment en aquells allunyats paratges. La población diseminada ha estat escasa a Mequinensa, no existien gaires masos habitats tot l'any i els pocs que hi havia ho deixaren d'estar a partir de la dècada dels anya trenta.

Carbone(r)s, Barranc dels. A l'esquerra de la vall del Pla. L'activitat de fer carboneres era molt habitual entre els mequinensans de generacions passades (mon besavi i mon avi matern foren carboners, per exemple), cosa que ha deixat un terme ben pobre d'arbres.

Carne(r)s, La vall de. Aquesta vall, a l'inici de la carretera de Mequinensa a Maella, fa cap als Aüts. Diuen que el nom li ve perquè en aquesta vall s'instal·laven, per pasar-hi  la nit, els pastors i els ramats de bestiar que des de les muntanyes baixaven camí de les deses, i una nit els llops van fer una gran mortaldat en els ramats de bestiar. Possiblement, l'origen d'aquest topònim cal buscar-lo en carner = lloc on són llençats els ossos o els cossos morts dels animals. De fet, en l'actualitat a la vall de Carners està ubicat l'abocador municipal de Mequinensa.

Carrasques, Partida de les. Entre Punta Plana, el Pla Defora i Vallasserra.

Cassimira, Aumet de la. Entre l'Horta Vella i Valldabó. El mot aumet s'aplicava a un pas estret de l'ebre envoltat de cingles. L'aumet de la Cassimira ha desaparegut sota les aigües de la coa de la resclosa de Riba-roja.

Casp[7], Camí de. Camí dels traginers convertit recentment en carretera asfaltada.

Castanyet, Barranc del. Entre Roda i la Porxina.

Castell, Serra del. Aquesta serra, coronada per un Castell d'origen medieval (245 m. alt.) reconstruït fantasiosament a finals de la dècada dels cinquanta, dominava la vila vella de Mequinensa, que s'estenia a la riba Esquerra de l'Ebre, i ara domina la vila nova, que s'estén a la vora dreta del Segre[8].

Castellets, Los. Entre la Picarda  i la Cova Plana. Són les restes d'un antic poblament, provablement ibèric[9], situades dalt d'un turonet que domina bona part de les aigües d'aquest tram de l'Ebre.
 

Castelo, Les cadolles de. A la partida de Vessecrí. Una cadolla és un clot a la roca ple d'aigua. Les cadolles de Castelo són freqüentades pels caçadors.

Cavaller(r), Lo de[10], Riber de. Entre Vallmajor i el barranc de l'Infern. Caballé és un llinatge vigent a Mequinensa.

Coloma(r)s, Partida dels. Entre els Racons, Monegre i la boga de Torrent de Cinca. També se sent, sense article, Alscoloma(r)s < als Colomars, en que trobem fossilitzada la contracció dialectal de l'article plural els.

Copons, Lo de. Extensa finca totalment inundada al Camp de la Vila, a prop de vall Porquera. Copons és un cognom vigent a Mequinensa. També se sent la forma Capons per analogía amb la contracció -plenament vigent al parlar de Mequinensa- ca del mot de casa i el cognom Pons, també vigent a Mequinensa.

Coronado, El.  La forma el, en posición inicial absoluta, és desconeguda en el parlar de Mequinensa, cosa que ens fa pensar en un possible origen castellà, en especial si es té en compte que el Coronado és un indret molt proper al Castell de Mequinensa on, fins ben entrada la segona meitat del segle passat, hi havia de manera permanent un destacament militar.

Cotxó, La vall de. Vall que fa de boga entre els térmens de Mequinensa i Favara, seguint amunt Vallcomuna. El mot Cotxó a Mequinensa, i sembla que també a Fraga, Saidí, Tarragona, té el significat de "vulva, vagina" en llenguatge vulgar. Aquesta vall, sens dubte és la més allunyada del nucli urbà de Mequinensa.

Cova Plana. Petita partida a la boga dels térmens de Mequinensa, la Granja d'Escarp i Seròs, entre la Picarda i la vall de la Canota.

Cremada, Punta. A la Porxina, entre la serra de les Boqueretes i la vall de Cotema.

Creveta, Partida de la, Patamolls de la. Diu l'etimologia popular que el nom li ve perquè és el punt de trobada de dues valls (vall de Mussots i Vallansoro) que fan com una creu.

Della Segre, Partida de. Dellà com a preposició i adverbi ha desaparegut gairebé del tot del parlar de Mequinensa. En aquesta partida, situada gairebé davant per davant de l'actual vila de Mequinensa, a l'altre costat del riu Segre, s'ha fet bona part de la nova horta. Quan encara no existía el pont d'Ebre i s'havia de travessar aquest riu amb la barca al costat del l'Horta Vella, davant per davant de la vila de Mequinensa, era conegut com dellà de la barca.

Deses, Partida de les. És el nom genèric que dóna nom a una partida molt allunyada del nucli urbà de Mequinensa. Aquestes deses =(deveses) están dividides per diferents noms que corresponen a persones, que són els propietaris, de poblacions veïnes (Casp, Faió i Nonasp). En aquesta partida passaven l'hivern ramats de bestiar menats per pastors majoritàriament no mequinensans.

Ditxosa, Mina la. A la Serra Aubera.

Donís, Lo de. Extensa finca de la partida de Riols. Donís és un malnom vigent a Mequinensa.

Ebre, L'. La majoria de mequinensans anomenen Ebre el riu més cabalós de la península Ibérica -que a Mequinensa reb el Segre, el seu afluent més cabalós- encara que també se sent en boca d'uns pocs mequinensans el mot Ebro. Sembla que Mequinensa deu d'ésser l'única población catalanoparlant riberenca d'aquest riu en què Ebre és el mot emprat per anomenar aquest riu[11]. S'ha de tenir en compte que si bé  l'Ebre és el riu per antonomàsia a Mequinensa, en exisitir el  Segre, hom ha de distinguir amb freqüència entre un riu i l'altre.

(E)ugènia, Mina la. Mina a prop de l'embassament de Mequinensa, a l'esquerra de l'Ebre.

Faió, Drecera de. Els camins que comuniquen partides i poblacions veïenes reben, en general, el nom de la partida o la población que travessen o comuniquen. En alguna ocasíó, com en el cas de la drecera Faió, donen nom a una petita partida.

Faions, Lo dels. Tocant als térmens de Faió i Nonasp. El gentilici emprat en l'actualitat a Mequinensa per referir-se als naturals de Faió és faionets. Aquesta partida del terme de Mequinensa es trova més a prop del nucli urbà de Faió que no pas de Mequinensa i la majoria de les persones que hi tenen propietats són naturals d'aquesta población del Baix Matarranya.

Fatallanes. Tots els propietaris són de fora de Mequinensa. Cap dels informadors mequinensans ens ha sabut dir res d'aquest topònim que només hem trobat registrat al cadastre municipal.

Fernis, Lo de . Indret molt allunyat del nucli urbà de Mequinensa, entre el barranc de Mat i lo dels Faions. També hem recollit el topònim Canyes Fernes en relació amb aquesta petita partida. Possiblement entre els mequinensans que hem consultat aquest topònim es conega a través dels mapes del Servei Cartogràfic Nacional ja que, en les poques ocasions que hem recollit aquest topònim, ha estat tant amb l'accent en la primera sil·laba (Férnis) com en la segona (Fernís).

Ferra(g)ut, Barranc de. A la partida de Riols. Ferragut és un  llinatge vigent a Mequinensa.

Fidaue(r), Cabana del. A la capçalera del la vall de l'Om.

Flix,  La mina. A la serra d'Aubera, a prop de la Vall d'Urrera. Pertenyia a l'empresa Electroquímica de Flix S.A.,  la qual s'abastia del lignit d'aquesta mina per a les seues empreses. Aquesta mina també és coneguda com l'Andressita.

Freixes, La vall de. Entre Verp i Llosa. Freixes era,  fins fa poc, un llinatge vigent a Mequinensa. També hem recollit la forma Fleixes en relació amb aquest topònim.

Fustigueres, Lo de. Al Pla de Dins. Fustigueres era un cognom vigent a Mequinensa fins fa poc. Correspon a una de les famílies que tenien més propietats a Mequinensa. També hem recollit aquest topònim amb canvi de la -u- de primera sil·laba, per -o- (Fostiqueres), fenomen prou corrent en el parlar de Mequinensa.

Gallo, Barranc  del. Barranc a l'esquerra de la vall de Mussots, a prop de Tapioles. Hem recollit aquesta forma aparentment d'origen castellà. Tantmateix un informant ens assegurava que el nom és Barranc del Gall, que gallo és un  nom que empren només els caçadors jóvens (de menys de 60 anys) perquè el coneixen només a partir del cadastre municipal on està registrat en la forma castellana. És un barranc erm, només freqüentat per pastors i, sobretot, caçadors.

Garrit, Plana. Petita partida entre Llosa i Vallassierva Salida.

Glera, La. Encara que glera és un mot del lèxic general de Mequinensa, la glera per antonomasia era la part del llit del Segre que s'estenia entre Campells i Della Segre. La glera ha desaparegut sota les aigües de la coa de l'embassament de Riba-roja.

Gostans, La mina. A la serra d'Aubera, davant per davant de Dellà Segre. També  és coneguda pel nom de mina Previsíó/Privisió.

Gran de llosa, Lo barranc. Divideix Llosa de la Volta.

Grande, Cova del, Lo del. A la vall de Tapioles. Grande és un malnom mequinensà.

Gragori, Barranc de. Divideix Veriu de Valldabó, a la dreta de l'Ebre. Gragori és el Gregori del català general.

Grinyó, Corral de. A Monegre. Griñó és un llinatge vigent a Mequinensa.

Horta Vella, Partida de l'. Era l'horta familiar més extensa de Mequinensa i més propera al vell nucli urbà, a la dreta de l'Ebre. Sembla que ja era activa en l'època àrab, si més no això asseguren els mequinensas actuals basant-se en  l'aparent antiguitat del sistema de rec emprat a l'Horta Vella.

Infern, Barranc de l'. A la riba dreta de l'Ebre, entre Vallmajor i Verp.

Jolivert, Costa del, Bassa el. A la cruïlla del desbarrador de Faió. També hem recollit la forma Gilavert en referencia a aquesta bassa. Com en el cas de Fustigueres/Fostigueres observem el canvi de -u- per -o- en la sil·laba pre-tònica.

Lena, Lo de. Als Aüts. Lena és un malnom de Mequinensa.

Llop, La bassa el. A la partida de les Deses, al Moro. L'origen d'aquest topònim tant pot trovar-se en el substantiu llop "Canis lupus" com en l'antropònim Llop, prou freqüent entre els habitatns de Mequinensa i, sobretot, de Faió.

Llosa, Partida de. A la riba dreta de l'Ebre, entre Verp i la Volta. Bona part d'aquesta partida ha desaparegut sota les aigües de l'ambassament de Mequinensa.

Mamells, La vall de. A les planentes, entre Vallcomuna i Vall-major, tocant ja als térmens de Favara i Nonasp. Les finques d'aquesta vall són, en general, de propietaris d'aquestes dues poblacions del Baix Matarranya.

Maneta, Pou de la. Avenc a la serra del Castell. La llegenda diu que aquest avenc comunicava amb l'interior del Castell. També hem recollit, amb menys freqüència, el topònim Pou de la Moneta referit a aquest avenc, en aquest últim cas acompanyat d'etimologies populars, a partir de moneta = petit simi, de fácil creació.

Mangela, Lo de. A la Porxina. Mangela és un malnom vigent a Mequinensa. En aquesta heretat hi havia el Pi de la Pita.

Mangrane(r) La vall del. A la dreta del Segre, a l'esquerra de la carretera de Mequinensa a Torrent-Fraga, al límit sud de la partida de Riols.

Manolos, Lo dels. Extensa finca, que ha desaparegut sota les aigües de l'embassament de Mequinensa, a la vall de Canelles. Los Manolos era el malnom de la familia Justribó, una de les que tenien més propietats a Mequinensa.

Marcelino, Lo de. A la Porxina

Marió, Lo de la. Petita partida entre Veriu i Valldabó.

Mataco, Lo de. A  la riba Esquerra del Segre, al camí d'Aumatret. Bona part d'aquesta finca ha desaparegut sota les aigües de la coa de l'embassament de Riba-roja.

Mequinensa. Els mequinensans, per referir-se a la seua vila, entre ells, l'anomenen sempre, lo poble. És tant fort aquest costum que els naturals de Mequinensa són coneguts, en especial entre el jovent de les poblacions veïnes i amb to marcadament irònic, com los del Poble, procurant reproduir, a Torrent i a Fraga, la pronúncia no palatal del grup consonàntic [Ѣl] de poble[12]. Els mequinensans, si han d'esmentar el nom de la seua vila a un foraster, vacilen entre Mequinensa/Miquinensa i Miquerensa/Miquirensa -però sempre amb la [e] tònica-, essent més general  les primeres entre els joves i les segones entre la gent gran[13]. Fins temps recents, segles XVIII-XIX, la forma més freqüent que trobem a la documentació és Miquinensa/Miquinença (i en documentació en llatí Miquinencia/Michinessa), encara que no són estranyes del tot les formes Mequinensa/Mequinença/Mequinenza.

Metge,  La vall del. A la dreta de l'Ebre, entre la presa de Mequinensa i el pont d'Ebre que fa cap als Aüts. En aquesta vall hi ha la torre del Metge, també coneguda com la Vaqueria.

Migueló, La vall de. Entre Vallansoro i la vall de Mussots.

Mirado(r), Lo. És una petita plataforma de ciment i pedra construïda per a què des d'allí es puga veure la presa de Mequinensa. Es contruí arran d'una visita que efectua a Mequinensa el general Franco el 1966.
Els Molina(r)s

Mitjanes, Les. Mitjana  és el nom que rep les illes d'un riu[14], oer les Mitjanes per antonomàsia eren les que hi havia al Segre, a prop de l'Astret i la Glera.

Molina(r)s, Partida dels. Entre Vessecrí i la vall de Mussots. També se sent dir, sense article Asmolina(r)s < els Molinars[15]

Monegre, Partida de. Extensa meseta entre els cañons d'Ebre i Segre, separada de la partida de la Plana per la Cantera i la Costa de Monegre. Lo del Casale(r), lo del Rafeliste, lo del Patriciet, lo del Borrull (malnoms mequinensans) són algunes de les finques més conegudes d'aquesta extensa partida. En lo del Borrull hi ha un pi que fa de punt geodèsic.

Mon(t)sarrat,  Mina. A la partida de Riols. La vocal neutra dels dialectes orientals és  interpretada, en general, com a a pels parlants mequinensans.

Moro, Partida del. Partida molt allunyada del nucli urbà de Mequinensa, a la dreta de l'Ebre, tocant als térmens de Favara i Casp. Els propietaris de les heretats d'aquesta partida són, en general, de Favara, Nonasp i Casp. Els terrenys erms són de la societat de monts comuns de Favara.

Mort, Punta del. Al Pla de Dins.

Mussots, Vall de. Extensa partida travessada per la carretera de Mequinensa a Casp, entre la Creveta  i les Carrasques. L'antropònim àrab Muçot[16] era molt freqüent entre els moriscos de la veïna població de Fraga[17] i, cal suposar entre els de Mequinensa.

Nova, La bassa. A la partida de Monegre.

O, la. La carretera de Mequinensa a Faió feia un revolt molt tancat que des de dalt dibuixava una O. Amb la reforma d'aquesta carretera el revolt ha desaparegut.

Om, La vall de l'. A la partida de Verp.

Orleans, Lo d'. Petita partida, a les Deses, molt allunyada del nucli urbà de Mequinensa i molt desconeguda dels mequinensans.

Parret, La bassa el. A la partida de la Plana. També coneguda com la bassa del Pavet.

Pas, Barranc del, Mina del. A la partida d'Aubera a la riba dreta de l'Ebre, davant per davant dels Castellets, entre vall d'Urrea i lo Peranso. Existia un pas de barca per travessar l'Ebre en aquesta vall.

Patriciet, Lo del. És una de les heretats més importants de Vallasserra. Patriciet és un malnom vigent a Mequinensa.

Pauet, Lo de. Als Aüts. Pauet es troba recollit al cadastre municipal sota la forma castellana de Pablón[18]

Pavet, Lo de. A Vallasserra, tocant a lo de Cavaller. Pavet és un malnom vigent a Mequinensa.

Pellon, Les deses de. En Pellón, domiciliat a Casp, era el propietari d'una bona part d'aquesta partida molt allunyada del nucli urbà de Mequinensa. També hem sentit, referit a aquesta partida, la forma Penyon.

Pepa, Lo de la. A la partida de les Boqueretes. Bona part d'aquesta finca ha desaparegut sota les aigües de la coa de l'embassament de riba-roja.

Pepet, Tossal, Lo de. Als Aüts, a prop de la carretera de Mequinensa a Faió, abans d'arribar al desbarrador de Faió.

Peranso, Lo de. Mina de. A la vora dreta de l'Ebre, a la partida d'Aubera. Bona part d'aquesta finca ha desaparegut sota les aigües de la coa de l'embassament de Riba-roja.

Perera, Vall. Aquesta vall fa de boga entre els térmens de Mequinensa i Nonasp.

Perdiu, Barranc de la, Camí de la. Entre Camp de la Vila i els Colomars.

Picarda, Serra de la. A l'esquerra del Segre, a l'aiguabarreig d'aquest riu amb l'Ebre, al  llevant de l'actual vila de Mequinensa, entre Campells i Dellà Segre[19]

Pilar(r), La mina. A l'esquerra del Segre, entre Cova Plana i la vall de la Canota.

Pilatos, La vall de. A Vallasserra, entre Vallmajor i la vall de Mamells.

Pio, La Cova, Lo de. Al Camp de la Vila. hi havia un corral de bestiar que aprofitava una balma. Aquesta heretat ha desaparegut sota les aigües de l'embassament de Mequinensa.

Pita, Pi de la. Era el pi més esponerós del terme de Mequinensa i estaba protegit per la llei per èsser un punt geodèsic. Ja fa anys que un raig el va fer caure però el seu record encara continua viu i dóna nom a una petita partida. Estava a la Porxina, al de Mangela, prop del de Marcelino. Sembla que Pita té l'origen en fita.

Pla, Lo. Entre la carretera de Mequinensa a Casp i les partides riberenques de la vora dreta de l'Ebre (Veriu, La Volta, Llosa, Verp, etc.). Aquesta partida, que té fama de ser la més extensa de Mequinensa, es divideix , a grans trets, en Pla de Dins, Pla de Fora i la Vall del Pla. Altres punts singulars són els tossals de la Ferro, de la Cuca i de Conilla, els dos últims situats, respectivament, a les propietats lo de la Cuca i lo de Conilla, ambdós malnoms mequinensans.

Plana, La. Partida al peu de la cantera de Monegre i de la serra del Castell, molt a prop de l'actual nucli urbà de Mequinensa, que des de fa pocs anys ha passat d'ésser de secà a ésser de rec i s'ha dividit en horts familiars.

Planetes, Partida de les. A la vora dreta de l'ebre, entre Vallcomuna i la vall de Mamells.

Pobla, Bassa de la. A prop de la senda que menava, i mena, a la pobla de Massaluca.

Poble Vell, Lo. Al peu de la serra del Castell, en l'aiguabarreig del Segre i l'Ebre, a l'esquerra del Segre i a la dreta de l'Ebre.

Port, Barranc i cases del. A l'esquerra de l'Ebre, entre el Riber i el Camp de la Vila.

Porxina, Partida de la. Extensa partida entre Aubera i el barranc de Mat.
La Plana

Povet, Bassa el. A la partida dels Aüts.

Puntal, Serra del. Entre les Carrasques i la vall de Mussots.

Punta Plana. Partida entre Vessecrí i Vallasserra, entre lo de Cavaller, cognom mequinensà, i els racons de Potra, malnom mequinensà.

Quelo, La bassa el. A la partida de Vessecrí.

Quixalets, La basseta dels. A Monegre. Situada en una finca coneguda pel malnom del seu propietari, l'oncle Quixalets.

Racons, Partida dels. Racons és un nom genèric que serveix a Mequinensa per designar els fons de les valls i valletes, just quan aquestes depressions geogràfiques suavitzen els pendents, i, per extensió i en ocasions, les mateixes valls. Existeix la partida dels Racons per antonomàsia, situada a l'esquerra de l'Ebre, entre el barranc del Port i el barranc de la Perdiu.

Redó, Tossal. A dalt de Vall d'Urrea.

Ribe(r), Roquissals, camí i partida del. A la riba Esquerra de l'Ebre, davant per davant de l'Horta Vella, just a l'inici de l'embassament de Mequinensa. Tota aquesta partida, tret dels roquissals, ha desaparegut sota les aigües. En el riber de Cavaller (cognom ben viu a Mequinensa sota la forma de Caballé), a l'esquerra de l'Ebre, s'alça la resclosa de l'embassament de Mequinensa.

Riols, Partida de. A la dreat del Segre, al límit dels térmens de Mequinensa i Torrent. Bona part d'aquesta partida ha desaparegut sota les aigües del Segre. Sembla que en aquesta partida existía un nucli habitat, si més no, durant l'època musulmana Al-Riols.[20].

Roda, Finca de. A la  dreta de l'Ebre, entre Vall de Cotema i Vall de Granada. Aquesta finca ha desaparegut, en bona part, sota les aigües de la coa de l'embassament de Riba-roja.

Roig, Camí. Camí que puja per la costa de Monegre de del barranc de l'Abeurador, a la vora del Segre, en l'extrem nord de l'actual nucli urbà de Mequinensa. La terrra rogenca que travessa li dóna el nom.

Roja, Collada. Entre la vall de Tamariu i la vall del Metge.

Safareig, Plana el. A Vallasserra, cap al Pla, a lo de Fustigueres.

Santaulàlia, Desa de. A la partida de les Deses. Santaulàlia és un llinatge amb plena vigencia a Mequinensa i en poblacions veïnes.

San(t)s,  Costera dels. Diu l'etimologia popular que el nom li ve perquè és una costa amb fort desnivell i els traginers havien d'esforçar-se, renegant contra tots els sants del cel, per tal que els bagatges la pugessen. El fort desnivell d'aquesta costa ha estat rebaixat amb la construcción molt recent de la carretera que va de Mequinensa a Casp seguint, a grans trets, aquest camí dels traginers.

Satué, Tossals de, Lo de, La bassa. Entre les Deses i Vallasserra. Satué és un llinatge vigent a Mequinensa i, sobretot, a la veïna población de Favara.

Seca, La bassa. Al bell mig del Pla de Defora.

Senyo(r)/Sinyo(r),  La bassa del. Entre els Aüts i la Porxina, a prop de la carretera de Mequinensa a Faió.

Serero,  Lo de. Extensa finca de Veriu en bona part sota les aigües de l'embassament de Mequinensa. Serero és un malnom ben vigent a Mequinensa.

Sisalls,  La valleta dels, La cova dels. El sisall és una planta semblant al salat que abunda en aquesta valleta de la partida de Vallasserra.

Tamariu, La vall de, Pedret de. És la primera vall que es trova a sobre de la presa de Mequinensa, a la dreta de l'Ebre, pujant a mà Esquerra. El pedret de Tamariu, com la resta de pedrets, ha desaparegut sota les aigües dels embassaments de Riba-roja i Mequinensa.

Tapioles, Partida de, La vall de. A la part inferior de la vall del Pla, entre la vall del Pla i la Creveta.

Teuleria,  Barranc de la. A la dreta del Segre a prop de la carretera de Mequinensa a Torrent. Al peu d'aquesta vall hi havia una bòbila.

Tirolet, Racons del. A Tapioles.

Tres Fites,  Les. És el punt on coincideixen els térmens de Mequinensa, la Granja d'Escarp i Seròs.

Vallansoro,  Partida de, Patamolls, Vall de. Entre la vall de Mussots i Vessecrí. En aquest topònim hi trobem, com possiblement en el de la bassa Amplassa, fosilitzat el pronom personal en sota la forma an, d'acord amb el parlar de Mequinensa que fa que tota en- inicial esdevinga an-. També cal dir que en aquesta partida, com la resta de les començades per Vall-,  els nostres informants distingueixen entre la vall propiament dita i la partida, així diran Vallansoro, Vallaserra, etc. per a referir-se a un conjunt de finques, i la vall de Vallansoro, la vall de Vallasserra, etc. per a referir-se a la vall més important, la que dóna nom a la partida.

Vallarmà, La vall de. A l'esquerra de l'Ebre, a la dreta de la vall del Port. En aquest cas també hi trobem fossilitzat la forma Vall-.

Vallasserra, Partida de, La vall de. A la dreta de l'Ebre, entre les Carrasques, Punta Plana i les Planetes.

Vallasierva, Partida de, La vall de. Entre el Pla de Dins i Veriu. Aquest topònim, i en especial el que ve a continuació, presenta una morfología gairebé del tot castellana entre tots els informants consultats, cosa realment estranya però ben certa.

Vallasierva Salida,  Partida de. Entre la Volta, l'Anafora i el Pla de Dins.

Vallcomuna, Partida de, Coves de. A la vora dreta de l'Ebre. El nom li ve, sembla, per fer de boga  entre els térmens de Casp i Mequinensa.

Valldabó, Partida de, Lo barranc de. A la riba dreta de l'Ebre, entre l'Horta Vella i Veriu. Bona part d'aquesta partida ha desaparegut sota les aigües de l'embassament de Mequinensa. Aldabó és un  cognom ben viu a Mequinensa.

Vall de Conills, Partida de. Entre la vall de Mussots i Punta Plana, Aquest topònim gairebé sempre l'hem recollit, oralment, en castellà (Val de Conejos). Potser perqué només és freqüentada per caçadors, els quals es fien massa dels noms del cadastre municipal on  sovint es recullen topònims castellanitzats.

Vall de Cotema,  Partida de. A la vora dreta de l'Ebre, entre les Boqueretes i la Vall de Granada, aigües avall de l'aiguabarreig de l'Ebre i el Segre.

Vall de Granada,  Partida de. Fa de boga entre els térmens de Mequinena i Faió, a la dreta de l'Ebre.

Vall d'Ufandes, Barranc de. En aquest barranc acaba, seguint la carretera de Mequinensa a Torrent, l'actual vila de Mequinensa. A dalt d'aquest barranc s'exten el barranc de l'Abeurador.

Vall d'Urrera, Partida de. A la vora dreat de l'Ebre, a la partida d'Aubera.

Vallfera, La. Entre els térmens de la Granja d'Escarp i Mequinensa.

Vallmajor, Partida, Les valls de. A la dreta de l'Ebre, entre Vallasserra i el Pla Defora. La carretera de Mequiensa a Casp segueix bona part d'aquesta vall.

Vallporquera,  Partida de. És la vall que fa de boga entre els térmens de Fraga i Mequinensa, a l'esquerra de l'Ebre. Aquest topònim ja es trova documentat en la Carta de partilla feyta dels termens entrels homens de Fraga e de Miquinença del 1246[21], on també hi trobem una bassam porchi (=bassa dels porcs), cosa que ve a confirmar l'etimologia d'aquest topònim.

Valls, Deses de les. A la partida de les Deses.

Vell, [bḽ], La bassa el. Entre la Punta Plana i Vessecrí, a prop de la carretera de Mequinensa a Maella. Vell és un malnom vigent a Mequinensa.

Veriu, Partida de. A la riba dreta de l'Ebre, entre Vallassierva i Valldabó, aigües amunt de l'embassament de Mequinensa. Aquesta partida ha desaparegut en bona part sota les aigües de l'embassament de Mequinensa, tret dels secanets (=heretat de secà amb un maset) de Veriu.

Verp [bérp], Partida de. A la riba dreta de l'Ebre, entre la vall de Freixes i la vall de l'Om. Bona part d'aquesta partida ha desaparegut sota les aigües de l'embassament de Mequinensa.

Vessecrí, Partida de. Entre Punta Plana i els Aüts. També hem recollit la pronúncia [bisikrí]. Com desconeixem l'etimologia cal pensar que es podría escriure, com en dos anteriors casos, amb b-; si ho fem amb v- és per seguir la tradició del cadastre municipal.

Vila, Vall de la. A la vora dreta de l'Ebre, just davant per davant de l'antiga vila de Mequinensa. En aquesta vall s'inicia la carretera de Mequinensa a Faió-Nonasp-Favara-Maella.

Volta, La. A la riba dreta de l'Ebre, entre el barranc Gran de Llosa i Vallassierva Salida, just davant per davant de la vall fragatina de la Lliberola. Bona part d'aquesta partida ha desaparegut sota les aigües de l'embassament de Mequinensa.

Xarco, Barranc del. A la dreta del Segre, a prop de la carretera de Mequinensa a Torrent-Fraga.

Xolina, Barranc de. A la dreta del Segre, entre el barranc del Xarco i el barranc de l'Abeurador. Xolina era un malnom mequinensà.
 
Notes:
[1] Santiago Baselga Aladrén, "Minas aragonesas", Zaragoza, 20 (1964), pp. 216-217.
[2] Els principals informants han estat: Mariano Moret Betrià, Idelfonso Gimeno Roca, Manuel Gòdia, Jacinto Rodes Montull, Raimundo Catalan Cabistañ, Joaquín Riau Arbiol, Francisco Copons i Fèlix Ibarz, tots ells nascuts a Mequinensa i als quals agraisco ben cordialment la seua col·laboració.
[3] Joan Coromines "Introducció a l'estudi de la toponímia catalana", dins Estudis de Toponímia Catalana, I, Barcelona, editorial Barcino, 1965, pp. 20-21.
[4] Héctor Moret, "Aproximacíó la la toponímia urbana de Mequinensa" dins Actes del XVII Col·loqui General de la Societat d' Onomàstica (Universitat de Barcelona, 27-29 de febrer de 1992) i Societat d'Onomàstica. Butlletí Interior, LIV-LV (setembre-desembre 1993), pp. 373-381.
[5] Sobre el parlar de Mequinensa vegeu: Héctor Moret, "Aproximació al parlar de Mequinensa". Alazet. Revista de Filología (Huesca, Instituto de Estudios Altoaragoneses), 2 (1990), pp. 83-112.
[6] Aquest  topònim -com Campells, Canota, Dellasegre, Llosa, Monegre, Pla, Riols, Tamariu, Tapioles, Valldabó, Vallmajor i Veriu, és a dir noms de grans partides del terme de Mequinensa- l'empra l'escriptor mequinensà Jesús Moncada en les seues obres narratives per nominar diversos personatges. En ocasions aquest mateix escriptor mequinensà se val de noms de poblacions veïnes -Maials, d'Escarp i Soses- o de noms de partides de poblacions veïnes -Vallcorna- amb el mateix propòsit nominalitzador. Per contra empra  topònims mequinensans per posar nom a algunes de les poblacions que apareixen en les seues obres: Llosa i Vallperdiu. En ocasions Moncada, senzillament, per nominar poblacions crea topònims ex professo a partir de la llengua general: Cantalaigua, Masos del Cinca, Torrelloba, Vilacorba.
Moncada també recull nombrosos topònims urbans (veg. nota 4), antropònims -llinatges i malnoms- i, naturalment, topònims rurals -Cova Plana, Mas de Vidallet, Camí del Riber, Vall de la Canota, (lo) Pla, Serra del Castell, Aüts, Punta de Borrull, Montnegre (=Monegre), etc.- propis de Mequinensa en les seues obres narratives. En alguna ocasió, tanmateix, Jesús Moncada presenta com si fossen mequinensans topònims que en realitat són fruit de la seva voluntat literaria: La Plana dels Voltors, Pla de la Dama, mina Valls, mina del Sol, etc. En tots aquest casos aquest narrador mequinensà combina topònims vius amb d'altres de creació propia. Així entre els antropònims presents en l'obra de Jesús Moncada hi troben llinatges ben freqüents a Mequinensa, però francament rars en altres regions del domini lingüístic -Arbiol, Gòdia, Ibars (=Ibarz), Montull, Sansa, Vidallet, etc.- al costat de llinatges no gaire corrents, o gens corrents, a tot el domini lingüístic, inclosa Mequinensa -els quals sovint tenen com a referents topònims majors: Sarroca, Fenolleda, Ulldecona, Vilaplana, Pei, Corbera, Noguera, Romaguera, Cardona, Figueres, Coloma, Borges, Planelles, Vilanova, Garrigues, Vidal, Salleres, Riells, Albaida, Llançà, Móra, Anglesola- o llinatges prou freqüents en tot el domini -els quals també sovint tenen per referència noms geogràfics comuns: Castells, Camps, Mestre, Prats, Ribes, Serra, Torrens, Rius, Sants, Valls, etc.- alguns dels quals també son freqüents a Mequinensa: Beltran, Berenguer, Castelló, Esteve, Moles, Molina, Oliver, Quintana, Roca, Segarra/Sagarra, Soler, Torres, Vinyes, etc. Finalment també trobem que Jesús Moncada empra antropònims que si bé podrien ésser mequinensans del tot perquè tenen com a referència mots ben vius a Mequinensa, i en alguna ocasió responen a malnoms mequinensans -Botes, Canyes, Cirera, Cistella, Costera, Clots, Forques, Glera, Granera, Metges, Pedret, Rodera, Sabata, Savina, Santapiga, Sapera, Teula, d'Atura, de Tastaboires, etc- sembla que en aquest cas la nominació dels personatges respon , en general, més a la voluntat literaria d'aquest important escriptor mequinensà que no pas a l'onomàstica actual de Mequinensa. Jesús Moncada vol fer, evidenment, una obra literaria -i prou bé  que ho fa- i no reculls onomàstics, pero no volia deixar pasar l'ocasió per intentar fer veure de quina manera l'onomàstica mequinensana és present en la seua obra.
[7] En general els topònims que no pertanyen al terme municipal de Mequinensa presenten una morfología d'acord amb el parlar de Mequinensa, així se sent: Amazones, Astúries, Argentina, Bélgica, Japó, Mèxic, Estats Units, Cadis, etc. També hi trobem topònims sota les formes tradicionals catalanes prou allunyades de les castellanes: França, Girona, Lleida, Saragossa, Castelló, Alicant, etc. al costat d'uns altres que només trobem amb les formes castellanes: Teruel, Huesca, Inglaterra, Alemania, etc.
Els topònims de poblacions pròximes a Mequinensa els trobem en les formes catalanes: Casp, Escatró, Nonasp, Torrent, Saidí, La Granja d'Escarp, Seròs, Massa(l)coreig -entre la gent també se sent la metàtesi Samalcoreig- Aumatret, etc.
[8] J. Vallés y Pujals, Mequinenza y su castillo, Barcelona, 1959.
[9] S'han publicat diversos articles amb els resultats de les campanyes anuals d'investigació que un equip d'arqueòlegs de la Universitat de Saragossa fa des dels primers anys de la década dels vuitanta sobre les restes d'aquest jaciment arqueològic, així com d'altres jaciments arqueològics del terme municipal de Mequinensa (la Vallfera, Riols, Vallmajor, etc.). Aquest articles es poden consultar, a partir de 1983, al Boletín del Museo de Zaragoza i, a partir de 1984, a la revista Arqueología Aragonesa del Departament de Cultura i Educació de la Diputació General d'Aragó.
[10] Les propietats rústiques, tant les més grans com les més petites, van precedides, en el moment d'esmentar-les, de la combinació Lo de, combinació que pren el paper de neutre substantiu amb un significat de "la heretat de ", "açò de", combinació que recollim en el nostre recull.
[11] Jesís Massip, "La toponímia de Tortosa i el Delta de l'Ebre", Butlletí Interior de la Societat d'Onomàstica, 5 (1981),  p. 11: "Si bé a les nostres terres ningú diu més que riu, lo riu, el riu per antonomàsia"; [...] "Si algú es creu obligat a esmentar-lo (rarament) a Benissanet, a Móra, a Miravet, Gandesa, Ascó, etc. hom diu Ebro. Altrament, en la conversa corrent, és lo riu", p. 8.
Joan Coromines, Lleures i converses d'un filòleg, Barcelona, 1971, p. 204: "El mateix nom local del riu, que allí [=Baix Ebre] és Ebro i no Ebre, com a la resta de Catalunya"
En el cas de Mequinensa no sabriem dir si l'alternança entre Ebre, àmpliament majoritari entre els parlants mequinensans, i Ebro, francament minoritari entre eixos mateixos parlants, respon, en el cas d'Ebro, a un possible mossarabisme, tal com apunta Joan Coromines, en recessió o simplement, en el cas de tractar-se d'un fet només observable en unes poques famílies, d'una infuència de parlars veïns.
[12] Una anécdota, que si no é vera é ben trobata, pot il·lustrar millor que res el costum que tenen els mequinensans amb un simple lo Poble per referir-se a la seua vila. Diuen que quan l'encarregat lleidatà de vendre el bitllet de la línea d'autobusos que enllaça la capital del Segriá i Mequinensa es va jubilar li va dir al seu successor: "Alguns vindran dient que volen un bitllet  pal poble. Això vol dir que són mequinensans i que volen un bitllet per a Mequinensa. No se t'acorreixi preguntar-li per a quin poble (en l'estació d'autobusos de Lleida es destpatxen bitllets per ben bé un centener de poblacions). Lo poble només és Mequinensa.
Un altre exemple d'aquest afany exclusivista dels mequinensans (inclòs qui signa aquestes pàgines) és el fet que en els mocadors de coll, llibre de festes, etc. de la festa major de Mequinensa (17 de setembre) en  els últims anys el lema identificador és "Lo Poble 87" (o 88, 89, 90, etc.) o bé "La Santa 87" (o 88, 89, 90, etc.), que tant és, ja que en un cas com en l'altre de poble només n'hi ha un, d'important: Mequinensa; i de santa també només n'hi ha una: Santa Agatòquia, filla i patrona de Mequinensa per decisió popular.
[13] Joan Coromines, "Noms de la Catalunya aragonesa", Estudis de toponímia catalana,II, Barcelona 1970, pp. 106-107, escriu, després de fer una descripció etimológica del topònim Mequinensa indicant-ne l'origen àrab, que recollí com a pronúncies populars de Mequinensa les de "Mikerènsa (3  vegades), mikerénsa (2), mikenènsa(3) i mikelènsa(1)". A l'Atlas Lingüístico de la Península Ibérica, I, Madrid, 1962, hi trobem la forma [miquernsa] i el gentilici [mikerensáns] i al primer volum de l'Atlas Lingüístic Català, Barcelona, 1923, de mossèn Antoni Griera, la forma documentada és [mekinénsa] i el gentilici [mikenensáns].
[14] "Edmon Vallés (...) a la nota del traductor que posà al final de la seva versió catalana de Crist s'ha aturat a Éboli declarava que "el meu origen riberenc s'evidencia només en la utilització de l'adverbi ací, que enyoro en el català parlat a Barcelona i en la introducció d'un mot que el lector trobarà al Diccionari general de la llengua catalana,  el mot mitjana, viu a les terres de l'Ebre, i que designa l'illa d'un riu". Artur Quintana, Els Marges, 30 (gener de 1984), p. 124.
[15] Vegeu l'entrada de Colomars.
[16] Míkel de Epalza, "Topònims d'origen antroponímic àrabs de temps de la conquista (Cid, Busot, Benimassot, Massoda, Benissoda, Benisaudet)" Butlletí Interior de la Societat d'Onomàstica, 44 (març de 1991), pp. 619-627.
[17] José Salarrullana de Dios, "La aljama de moros de Fraga", dins  Estudios históricos acerca de la ciudad de Fraga, II, Fraga 1990, pp. 107-311; Juan F. Utrilla Utrilla, Libro de monedaje de 1397. Zona del Cinca y de la Litera, Zaragoza, 1986, pp. 55-56; Francesc Tejero i Costa, Una aproximació a la Demografía Fragatina (segles XIV-XX), Fraga, AFRAGA-Institut d'Estudis Fragatins, s.d.
[18] En general els noms de font dels mequinensans, fins fa poc, eren els tradicionals catalans: Pau, Carme, Pere, Josep, Antoni, etc. però en forma de diminutius: Pauet, Carmeta, Peret, Jusopet, Pepet, Antoniet, (I)sabeleta, Doloretes, etc.  diminutius que fins i tot trobàvem en noms d'origen castellà: Andresset, Manolet, Francisquet.
En la actualitat els noms de font dels nous mequinensans s'abasteixen d'exotismes (Ainoa, Víctor, Elisabet, Rubèn, Marc, Mireia, Héctor, etc.) -que en general no es diferencien gaire les formes catalanes de les castellanes-, de formes castellanes (Fernando, Gonçalo/Gonzalo, José, etc.) que en alguns casos conviuen en les formes catalanes (Jorge/Jordi, Jaime/Jaume) o amb noms que només tenen formes catalanes (Montserrat, Cinta, Núria, etc.)
[19] Picarda, segons el Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular d'Antoni Griera (Barcelona 1935-1947), és l'esquella qué té el badall fermat amb un correig que té un tros de fusta lligat al cap.
[20] Rodrigo Pita Mercé, Lérida árabe, Lérida, 1974, p. 85.
[21] José Salarrullana de Dios, "La aljama de moros de Fraga", Estudios históricos de la ciudad de Fraga, II, Fraga, Ajuntament de Fraga, pp. 123-126.

Trasllat realitzat per Pilar Arbiol.




divendres, 3 d’octubre de 2014

Mequinensans als camps de concentració nazis

Per: Jacinto Bonales.

L'any 1938 Mequinensa es convertia en front de guerra. Al poble van restar poques famílies: uns es van amagar al "mont", d'altres a les mines; però moltes van iniciar un exili què, per alguns, resultaria molt llarg, i per a pocs seria definitiu. El refugi de mequinensans a Catalunya va ser molt curt (encara que a la pell dels que ho van patir no ho va ser tant) ja que a principis de 1939 l'ofensiva "nacional" posaria punt i final a la guerra. Molts vilatans, juntament amb homes, dones i infants originaris de tota Espanya, van creuar la frontera buscant refugi al país veí. Iniciaven a França una nova odissea en la que l'única meta era la simple supervivència. Prop d'un centenar de veïns del nostre poble (almenys dels que tenim constància) van haver de patir el fred i la gana als diferents camps de refugiats francesos, simples platges, fins que el destí els va enviar a un futur encara incert, i en qualsevol cas perillós. Molts van tornar, com van poder, a Espanya, restant tancats als camps de classificació i de treball del País Basc i de Catalunya; altres van marxar cap a Amèrica o van ser "acollits" per famílies pageses de França; i molts van salvar la pell en ser enrolats als batallons de treball francesos.
Camp de refugiats de la platja d'Argelers
 
Els que van tornar a Espanya van haver de patir la incertesa, la por i la repressió del règim franquista. Els que van restar a França van sofrir, de nou, la guerra, i és que l'esclat de la Segona Guerra Mundial no va trigar a arribar, i ho va fer amb la ràpida conquesta del país veí per les tropes alemanyes. Ser espanyol (és a dir, "mediterrani", i d'esquerres (per això s'havien exiliat), eren dos condicions que per res podien ser acceptables pels alemanys, i molt menys per la seva elit política i militar, els nazis. No ens ha d'estranyar, doncs, que els espanyols constituïssin una molèstia i fins i tot una potencial amenaça per les autoritats germàniques. Per desfer-se'n, van iniciar una activa campanya per retornar els espanyols cap a la Península Ibérica; i al mateix temps van incorporar els nostres avantpassats a la política de deportacions als batallons de treball, als camps de presoners i finalment als camps d'extermini.
 
Afortunadament van ser pocs els mequinensans que van ser reclosos a camps de concentració alemanys (almenys els que tenim constància). I el més bonic d'aquesta trista història és què, d'entre ells, van ser molts els que van sobreviure, com si, en paraules de l'entranyable Jesús Moncada, els nostres vilatans fossin d'una espècie evolucionada. No som amics de números, de crear estadístiques de vius ni de morts, sinó que preferim donar a conèixer la vida d'aquests personatges que ben bé es mereixen l'homenatge de les paraules, es mereixen no caure en l'oblit del silenci imposat pel temps. Un d'aquests fills de Mequinensa és un conegut d'aquestes pàgines, en Manuel Bolufer Francés (veure l'article relacionat), sindicalista de la CNT emigrat a Barcelona i instal·lat a Prat Vermell, que un cop acabada la guerra, i després de passar pels camps de refugiats a França va ser fet pres pels alemanys i va passar per tres camps de concentració, entre ells Treblinka i Mauthausen, fins que va ser "alliberat" per l'exèrcit soviètic l'any 1945, passant per un nou perible de gulags a Sibèria. Possiblement també va passar pels camps de concentració un altre vell conegut nostre, Antonio Asín, sindicalista de la CNT a Barcelona que, a l'exili, va ser detingut per les SS i va ser torturat, sobrevivint a la guerra ja que va morir a l'hospital d'Aix-en-Provence l'any 1960.
Dones al camp de concentració femení de Ravensbruck
 
Elvira Beleta (o Veleta) i la seva filla Maria Conchita Ferrer Beleta (o Veleta), nascudes al poble, també van sobreviure als camps d'extermini nazis. Elvira Beleta va néixer l'any 1891 i, o bé va emigrar amb el seu marit (només sabem que es deia Ferrer de cognom), o bé es va exiliar al sud de França amb la seva filla Conxita (nascuda al poble l'any 1914). Entre 1939 i 1944 van residir a Penny (Haute-Vienne) i a Foix (Ariège), on van participar amb la Resistència contra els alemanys. Capturades el 1944, van ingressar a la presó de Saint Michel (Toulouse, Haute-Garonne). Van ser deportades juntes al "Tren Fantasma" des de Bordeaux (Gironde) al camp de Dachau, on van entrar el 28 d'agost de 1944, rebent els números de matrícula 93.885 i 93.886 respectivament. Com la majoria de les dones, van ser traslladades al camp de concentració de Ravensbruck dos dies després, on van rebre els números 62.478 i 26.725. Allà van estar realitzant treballs forçats fins que van ser alliberades pels soviètics el 30 d'abril de 1945. Van sobreviure a l'extermini, però la filla, Maria Conchita, moriria poc després del seu alliberament com a resultat de l'estat físic deplorable produït pels patiments soferts.
 
Butlletí de l'Amicale de Mauthausen, de 1953
on es fa ressò de la mort de Manuel Morell
Un altre mequinensà que va sobreviure als crims nazis fou Manuel Morell Ibarz, nascut al poble el 3 de gener de 1907. Com tants d'altres es va exiliar a França quan es va produir l'ocupació de Catalunya per les tropes nacionals. Allà va ser fet presoner pels alemanys que el van enviar al camp de presoners Stalag XVII B, situat a Krems (Àustria). El 19 de desembre de 1941 va ser deportat al camp d'extermini de Mauthausen, amb la matricular 4.496, i va sobreviure tres anys i gairebé cinc mesos fins que va ser alliberat per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Va instal·lar la seva residència a França, on va ser membre de l'Amicale de Mauthausen. Moriria el mes de gener de 1953.
 
Un destí similar era el que li esperava a Antonio Roca, miner del poble nascut el 1901 que també va marxar a França i va ser capturat pels alemanys. Va estar internat al Frontstalag 122, camp de trànsit i d'internament de Royallieu, a Comapiège (Oise), on van decidir que havia de ser deportat a Buchenwald. Va ser internat el 19 de gener de 1944 i va rebre el número 40.064, restant sotmès a treballs forçats fins que el 11 d'abril de 1945 va ser alliberat per la 6a Divisió de Blindats de la 3a Armada americana.
 
El camí de l'exili de tants compatriotes també va ser fet per José Vidallet Lambea (nascut al poble el 1915). Després de passar pels camps de refugiats francesos va ser "classificat" pels alemanys al Stalag V D Estrasburg, i d'allà va ser deportat al camp d'extermini de Mauthausen on va ingressar el 13 de desembre de 1940 (amb número de matrícula 5.350). Va sobreviure al camp d'extermini quatre anys i mig fins que va ser alliberat el 5 de maig de 1945.
Treballs forçats a la cantera del complex de
Mauthausen - Gusen
 
Però no tots van córrer la mateixa sort. Amalio Navarro Bagué, nascut al poble l'any 1896, va ser membre de la generació de miners que van haver d'emigrar amb la "crisis" de les mines un cop acabada la Primera Guerra Mundial. Es va instal·lar a Terrassa on va estar sindicat a la CNT. Durant la Guerra Civil es va enrolar a l'exèrcit republicà, però amb la caiguda d'Aragó i l'ocupació de Catalunya es va exiliar a França, on també va ser internat en camps de refugiats. Per sortir d'aquests i no tornar a Espanya es va enquadrar en una Companyia de Treballadors Estrangers per fortificar la línia Maginot (amb altres mequinensans com Manolo Jordi Aguilar Ferragut)[1]. Amb la invasió alemanya, entre el 20 i el 26 de juny de 1940 va ser capturat, juntament amb els altres espanyols de la seva Companyia de Treballadors, a Saint-Dié (Vosges), i va ser reclòs al Stalag V-D Estrasburg (on compartiria penúries amb José Vidallet), on es classificaven els presoners per a treballar com a mà d'obra barata, rebent el número 2.707. Va restar allà fins el 11 de desembre de 1940 quan, juntament amb altres 846 espanyols, va ser deportat en ferrocarril al camp d'extermini de Mauthausen, on va arribar el 13 de desembre, i on va rebre la matrícula 5.069. Va ser traslladat a Gusen el 24 de gener de 1941 (amb el nou número 9.491) i va morir al castell de Hartheim el 18 de desembre d'aquell mateix any, el conegut com "Castell dels Horrors" o "d'eutanàsia", on es provava un programa d'assassinats massius.
Centre "d'eutanàsia" del castell de Hartheim.
 
El mateix destí va patir José Silvestre Ibarz. Nascut al poble el 1912, era fill d'Antoni Silvestre, del carrer Calvari. Amb l'ocupació de la vila per les tropes nacionals i la caiguda de Catalunya es va exiliar a França. Envaït aquell país pels alemanys, el van fer pres sent reclòs al camp de concentració Stammlager IX A Ziegenhain (Turíngia), on va coincidir un parell de mesos amb el que seria en el futur president de França, en François Mitterrand. El 13 d'agost de 1940 va ser deportat al camp d'extermini de Mauthausen, on el van matricular amb el número 3.739, i d'allà va passar al Gusen el 17 de febrer de 1941 (amb la matrícula 10.038), on va morir amb 29 anys el 19 (o, segons alguns llistats, el 29) de juny de 1941.
 
Són històries d'un temps violent, caòtic, quan la modernitat barrejada amb l'autoritarisme van treure a la llum la cara més fosca de la humanitat. N'hi va haver més mequinensans que van patir aquesta sort? D'exiliats n'hi hagué molts, moltíssims; i molts van tornar. D'altres sabem que van restar a França, a Mèxic, a Xile, al nord d'Àfrica... D'altres no en sabem res. El silenci amaga fins i tot els seus noms. Possiblement altres, com Antonio Asín, van passar per camps alemanys. Hores d'ara ho desconeixem. D'algun sabem que va estar a punt d'entrar en aquells centres de genocidi, però va poder fugir a darrera hora. És la història de Tomás Germinal Gracia Ibars que, internat al camp de presoners de Vernet (Ariège) en 1944, va ser destinat al camp d'extermini de Dachau quan els alemanys van decidir desmuntar el camp del sud de França, i va poder escapar del vagó, juntament amb altres companys, quan eren a Nancy (Meurthe-et-Moselle): van treure les planxes del terra del vagó quan aquest travessava lentament l'estació d'aquella ciutat. Però la història -gairebé novel·lesca- de Tomás Germinal bé mereix una crònica a part...
 
Notes:
[1] Agraïm als seus familiars per la informació proporcionada.