dimecres, 19 de novembre de 2014

Tres flors per la llibertat. Història de les dones Veleta.

Per: Rosa Toran i Pilar Arbiol.

L'onze de novembre de 1891 va néixer a Mequinensa l'Elvira. Desconeixem qui eren els seus pares, per tant no sabem quin va ser el seu cognom de soltera. Sabem, però, que es va casar amb el Jaume Veleta (potser un miner foraster?) i van tenir una filla, la Maria Conchita Veleta (coneguda com a Maria Ferrer pel seu marit).
Com molts altres mequinensans, que van marxar durant la dècada dels anys vint, l'any 1925 l'Elvira, el Jaume i la seva filla Maria van marxar del poble, buscant un lloc que assegurés el benestar de la seva família en aquells temps de crisi.  Aquest lloc  el van trobar a Toulouse on es van instal·lar.
Ben aviat la família Veleta acolliria a un membre més. El 1927 arriba a Toulouse, amb només dos anys, la seva neboda Conchita, filla de Josep Grangé, i Maria Veleta (germana de Jaume). Va néixer el 6 d'agost de 1925 a La Torre de Cabdella (Pallars Jussà-Lleida) en una família de 8 germans. L'any 1927, a causa de la malaltia de la seva mare, va ser portada a Toulouse, amb els oncles, que a partir d'aquell moment la van educar i criar com una filla més.
La família Veleta, tot i estar allunyats del seu país no van deixar mai d'interessar-se per la situació crítica que vivia Espanya durant aquells anys, de manera que, quan va esclatar la Guerra Civil, es van implicar activament en la defensa de la República i l'any 1936 tota la família es va traslladar a Catalunya per lluitar en el bàndol republicà. El Jaume Veleta, va treballar fortificant petits camps d'aviació que la República tenia a Lleida i Girona. El 17 de maig de 1938 va entrar a formar part de l'Arma de Aviación com a sergent mobilitzat, igual que tots els capatassos i zeladors d´obra que portaven més de 6 mesos de servei a l'Armada de Aviación.[1]

Jaume Veleta
Un cop acabada la guerra van tornar a França, on van continuar la lluita. Tota la família Veleta es va bolcar en ajudar als refugiats espanyols, col·laborant en la seva fugida del camp de Vernet. Ja en plena segona guerra mundial, sota el domini Alemany de França, la família Veleta va formar part activa de la resistència francesa, col·laborant amb la xarxa d'evasió de Francisco Ponzan Vidal, formada al 1941 en connexió amb els serveis secrets aliats i amb centre d'operacions a Toulouse. Jaume Veleta també va organitzar grups de "maquis" a la zona de l'Ariège i el marit de Maria Veleta ( ja Maria Ferrer) treballava a la prefectura i es dedicava a confeccionar documents d'identitat falsos.
 
"Yo todavía era menor de edad, pero ya entonces, tal como estaban las cosas, mi tío me mostró un lugar donde había armamento escondido para los maquis. Yo no sabia entonces que existía la resistencia y, además, en casa de mis tíos no se hablaba de esto, era secreto. Mi prima María comenzaba a saberlo, pero ella ya estaba casada, era unos años mayor que yo, su marido era oficial de la armada francesa y estaba preso. Luego los propios maquis vieron que yo era jovencita y delgadita, como frágil, que podía pasar muy bien desapercibida".[2]

L'any 1942, la família Veleta s'instal·la a  Penny, a l'Ariege, on havien muntat una explotació forestal. En aquella zona hi havia diversos grups de "maquis" organitzats, a Rieu de Pelle-Port, i a  Varhiles on Jaume Veleta va coordinar un grup amb l'ajuda del tinent coronel Caustedoit. Buscat per la Gestapo, el Jaume va haver de amagar-se, i finalment passa la frontera i es refugia a Andorra.
Es en aquell moment, quan les tres dones Veleta es posen al capdavant, continuant la feina que havia començat el Jaume. Rebien a casa seva els "partes", la propaganda, les cartes i ordres de missions que havien de distribuir als diferents responsables de grups "maquis"; actuaven de correu i d'enllaç de la resistència.  Per tot això, a l'abril de 1943, les "dones Veleta", l´Elvira, la Maria i la Conchita ( "Nebudo"-neboda- ó "Nina"-la nena-) van ser integrades oficialment a la 3ª Brigada de guerrillers.
Però un dia, la vida de les dones Veleta va canviar radicalment...
Eren les nou del matí del dimecres 24 de maig de 1944. A casa de les dones Veleta estaven amagats dos aviadors britànics, i Jesús Rios Garcia "Mario Martín", aragonès i dirigent del XIV Cuerpo de Guerrilleros Españoles, que tenia la missió d'ajudar a passar la frontera als dos aviadors per tal de repatriar-los. En un obrir i tancar els ulls, la casa de les Veleta va ser envoltada per milicians de la policia de Petain que buscaven a Rios, i tot d'una va començar el tiroteig.... Un milicià de la policia va morir allí mateix a conseqüència del foc creuat, els aviadors, ferits,  van aconseguir escapar, però una ràfega de metralladora va ferir greument a Rios que, juntament amb les tres dones Veleta van ser detinguts i traslladats a la presó de Foix. (En aquesta casa de Penny es conserva una placa en memòria de les dones Veleta i de Jesús Rios, per la seva labor en la Resistència).
Placa memorial de la casa dels Veleta a Penny
Al centre de milícies de Foix, les dones Veleta i Rios van ser tancats a la mateixa sala. Degut a la gravetat de les ferides de Rios les tres dones van demanar als seus carcellers que portessin a l'home a un hospital, cosa que no van fer fins a les tres de la tarde quan el van portar a l'hospital de Foix (on moriria poc després).
La milícia de Petain va retenir un parell de dies a les dones Veleta a Foix per interrogar-les, però lo pitjor encara havia d'arribar. Van ser entregades a  la Gestapo i allí van rebre els primers cops.
La petita Conchita tenia només 18 anys, i no tenia altre propòsit que mantenir-se ferma i no parlar. La Gestapo tenia coneixement de dos grups maquis, però desconeixien el grup de Col du Puy, així que la seva única preocupació era no donar cap informació sobre aquests.

" He visto como les arrancaban las uñas de los pies y las manos a hombres y mujeres y otros fueron torturados duramente. Tenia miedo de hablar, pero no lo hice"[2]

Els alemanys els pegaven cops de bastó per fer-les parlar i com així no ho aconseguien els pegaven amb un fuet. Però tampoc ho van aconsegir d'aquesta manera. El jefe del centre de la Gestapo de Foix, emprenyat, els hi va dir:"Nosotros no os hicimos hablar, pero hay quien sabrá hacerlo mejor que nosotros"[3]
La família Veleta, entre interrogatoris i amenaces de tortura, va estar presa a la central de la Gestapo a Foix, fins al  06 de juny de 1944 ( día D hora H) quan les tropes aliades van desembarcar amb més de 150.000 soldats a les platges de Normandia. El que semblava podria ser el començament de l'alliberament, per la família Veleta i tants d'altres, va ser el començament de l'infern.  Aquell dia, el pànic sobre els invasors alemanys va ser general i van fer evacuar a tots els presoners a la presó de Saint Michele i després a la caserna Cafarelli de Toulouse. Allí les van barrejar amb altres detinguts que venien dels camp de Vernet i Noé (entre ells uns 220 republicans espanyols), ja que els alemanys estaven evacuant a tots els presos per tal que no fossin alliberats pels aliats. L'objectiu dels alemanys era la seva deportació.
A la caserna de Cafarelli van conèixer a altres detingudes espanyoles, Nicolasa, la "madrileña", Oliva, Antonia Rubio y María Santos. Estaven totes juntes en un dormitori al primer pis, amb millors condicions que les de la presó de Foix. Els homes estaven al pis de sota, en un altre dormitori. Des d'aquesta caserna es va organitzar el comboi que els havia de portar als camps de concentració. L'anomenat "Train Fantôme, o Tren Fantasma".
Les dones Veleta, junt amb els altres detinguts , van ser traslladades a l'estació Beimal de Toulouse i allí les van fer  pujar a un vagó de mercaderies d'un tren que trigaria més de dos mesos en arribar al seu destí.

"Aquel tren desaparecía y volvía a aparecer. Lo ametrallaron los norteamericanos y también fue atacado por los maquis. Hacían saltar las vías de ferrocarril para liberar el tren, para que no llegara a Alemania, pero no lo consiguieron. A veces nos hacían andar unos kilómetros para reanudar el transporte. Todos nos decían: - No llegaréis, no llegaréis...-. A veces pasábamos ocho días en una estación porque no se podía avanzar, pues las vías estaban cortadas. Tuvimos varios heridos, incluso hubo muertos"[2]

El comboi havia de pujar a París, passant per Burdeos, on havien d'incorporar-se més presoners a l'expedició. Un cop feta la parada de Burdeos, el tren es va detenir a Angoulême, retrocedint de nou cap a Burdeos, a causa dels bombardejos aliats i als atacs dels maquis, que volien evitar que el tren arribés al seu destí i alliberar als presoners.
Trajecte del "Tren Fantasma"
A Burdeos van estar parats vàries setmanes, durant les quals van ser traslladats al Fort du Hâ, antic castell rehabilitat com a presó. Els reclusos d'aquesta presó, tots ells membres de la Resistència, van ser també traslladats al comboi en el qual van arribar a viatjar 576 persones, entre ells 31 aragonesos, 28 homes i les tres dones Veleta: Elvira, Maria i Conchita que va complir els 19 anys en un d'aquestos vagons
El 9 d'agost de 1944, finalment, el tren tornà a reprendre el seu viatge en direcció cap a Toulouse, però els aliats havien tallat les línies i van haver d'agafar la via del Ródano cap a Sarrebruck.
És molt difícil per nosaltres imaginar-nos les condicions en què la família Veleta i quasi un miler de presoners més, van fer aquest viatge. Estaven en ple més d'agost, els vagons eren forns amb rodes,  amb gairebé un centenar de persones apilades en un mateix vagó, sense cap mena de ventilació. Dretes, sense poder seure i sense espai per cobrir les mínimes necessitats. Sense menjar, sense beure. La deshumanització era total.
El 2 de setembre de 1944, finalment, el tren fantasma amb tots els passatgers que van sobreviure a tan penós viatge,  va creuar la frontera i va arribar a Alemanya. Quan ja tota França havia estat alliberada...
La primera "parada" alemana va ser a Dachau, on van estar 8 dies. A la nit, els portaven a dormir a les dutxes, sobre un terra humit i llefiscós, i durant el dia els feien estar en el menjador dels oficials. Allí  van deixar a tots els homes, però a les dones no les van voler, així que la família Veleta va continuar el seu camí.
El 9 de setembre, van arribar al seu destí: Ravensbrück

"Al llegar, la impresión del campo de Ravensbrück fue terrible; lo contrario que el campo de Dachau, que era un poco más alegre. Bien seguro que yo no vi el interior del campo, sólo vi la entrada y el comedor de los oficiales, pero en Ravensbrück todo era siniestro. El camino de piedras, el campo negro, el águila enorme, llegamos cerca de las 6 de la tarde. Al bajar del tren, dos filas de SS con los perros. Fuimos a dormir a las duchas; antes nos hicieron que nos desnudásemos y desfilar ante un oficial de las SS, sentado en un sillón de mimbre, mirándonos a todas. Total, nos miraron los dientes, dos o tres veces nos hicieron el mismo examen, a pelo todo el mundo."[2]

Els barracons de Ravensbrück
"Al llegar al campo me quitaron los pendientes y todas las alhajas que llevaba. Me desnudaron. La alianza no me la podían sacar y me dijo la alemana: -sáquesela con un poco de jabón, porque si no le cortarán el dedo". Me dieron un poco de jabón y pude sacarla, y ya no la he visto más."[4]

Una vegada al camp, es produeix la primera selecció. Les joves, fortes i aptes per treballar, viuen; totes les altres seràn passades per la càmera de gas. Les dones Veleta, tenen la sort de passar aquesta primera selecció i de no ser separades, ja que no coincidien els cognoms de les tres, i per tant no hi havia constància de què fossin família. Les famílies, eren separades a priori.
En un primer moment la família Veleta va treballar fent diverses feines als boscos del voltant de camp, apilant els arbres que altres preses tallaven. Però de seguida les van passar al comando de Auberchevaide, en un barri de Berlín i les van posar a treballar en una fàbrica de material d'aviació, una barraca de fusta de dos pisos, a la riba del riu Espré, on treballaven unes 500 dones. Allí van establir-se com a objectiu boicotejar al màxim les peces fabricades, per exemple,  no fent els controls de qualitat pertinents tot i ser conscients del perill que això tenia.

"Yo debía controlar las piezas, que estuvieran bien ensambladas, pero hacía sabotaje. Lo hacíamos todas. Pero una guardiana me vio y me acusó de sabotaje. Me dieron muchos bastonazos, me apalearon y me cortaron el pelo al rape. Podía haber sido peor, aún tuve suerte porque había bombardeos"[2]

Però la feina no era el pitjor. Darrere dels filats del camp, la maquinaria de deshumanització estava en marxa, sota la supervisió de les Aufseherinnen, les cruels vigilants de les SS, que impartien disciplina amb sadisme. Donaven fuetades per qualsevol cosa, a dones grans, a nens, fins que perdien l'esme. Per passar "llista", les feien estar-se dretes e immòbils durant hores, sota un fred horrorós, mal vestides i sense menjar. Algunes, debilitades a l'extrem, queien extenuades, pero no les podien ajudar, ni tant sols mirar-se-les, o els tiraven els gossos a sobre.
Treballant a Ravensbrück
El 5 de gener de 1945 la Maria,  filla de l'Elvira i cosina de Conchita va tenir un fill, Jannie Ferrer. Però l'entorn mortal d'aquell camp, la falta d'aliment i l'absoluta falta d'higiene feien molt difícil la supervivència dels nadons (de més de 522 naixements al camp, només unes desenes de nadons van aconseguir sobreviure fins a l'alliberament). El petit, i la Maria, debilitats, van agafar el tifus i van ser traslladats al camp de Bergen-Belsen on portaven als moribunds. En aquell moment, el destí de les tres dones Veleta es separa.
Mentre, en aquells primers mesos de 1945, els aliats s'acostaven cada vegada més a Berlín.. Ravensbrück va ser bombardejat, i el 14 d'abril Elvira i Conchita, amb la resta de presoneres, van ser conduïdes en una barca pel riu Spree, creuant Berlín, fins a Sachsenhausen, el camp on havia estat pres Francisco Largo Caballero. Allí les feien sortir cada dia a peu fins a un camp de la vora, a cavar trinxeres i fortins d'artilleria per defensar Berlín.

"De repente, un día que estábamos cavando llegó un camión repleto de verduras podridas y las tiraron en este agujero. Teníamos tanta hambre, que nos lanzamos a comer alguna cosa sin pensar. Los alemanes nos vieron y nos dispararon con saña. !Madre mía!, oía las balas pasar rozándome, sentía el viento de la bala, pero no me tocaron. Fue horroroso verlas muertas a causa del hambre."[2]

Veient el final del seu imperi, els alemanys van ordenar l'evacuació dels camps de presoners i van començar les "marxes de la mort". L'Elvira i la Conchita, escortades per soldats i vigilants del camp van sortir a la carretera, cap a la línia dels americans que avançaven cap a Berlín.

"Era el final. Nos hicieron salir a todas por las carreteras, nos íbamos juntando hombres y mujeres, nos hacían huir de los rusos. Durante el camino dormíamos siempre al borde de la carretera, encima de la nieve, a la intemperie. Y a los que caían de fatiga los mataban. De ochenta y cinco mujeres que salimos del campo, quedamos veintidós."[2]

En l'últim moment, Elvira i Conchita van salvar la vida de miracle. Una nit van arribar a un petit bosc de pins. Els arbres eren joves i les branques tan baixes que gairebé tocaven el terra. Es van refugiar sota els arbres com van poder, per dormir al recer. Aquella mateixa nit els SS, abans de fugir, van disparar amb les metralladores  matant a tots aquells de la columna  que quedaven dormint a la carretera; Tots,  homes, dones i nens. Sense pietat. Al despertar-se al matí i veure tota aquella carnisseria, Elvira i Conchita van fugir camp a través, sense una direcció determinada  evitant les carreteres i les columnes de deportats. En un moment donat,  al passar per un camp acabat de llaurar, van veure uns tancs que avançaven disparant amb les metralladores. Es van tirar a terra i van començar a moure els braços amb els mocadors blancs que portaven al cap. Eren tancs russos. Eren lliures...
Aquella situació de llibertat els resultava estranya. Després d'haver passat el que havien passat, estaven acostumades a ser presoneres. Estaven en estat de xoc per la vida que havien portat aquells últims mesos.  No es volien moure i els havien de recordar a cada moment que eren lliures, que podien anar on volguessin.
La Maria, va ser alliberada del camp de Bergen-Belsen pels americans, i des d'allí la van portar a París a l'hotel Lutecia, amb uns trens especials i poc després va tornar a Toulouse, on es va assabentar de la mort del seu marit.

"Cuando los americanos liberaron el campo....Yo les esperaba todos los días. Los alemanes se fueron todos. Entonces pusimos un trapo blanco. Los americanos nos trataron muy bien. Yo les pedía pan. Pan, porque teníamos mucha hambre"[4]

Elvira i Conchita van travessar amb camions els camps florits de tulipes d'Holanda fins a Brusel·les. Des d'allí van agafar un tren que les va portar a Lille on els van fer una primera revisió mèdica i els van donar de menjar costella amb fideus! Després, a l'igual que tots els altres deportats, les van portar a l'hotel Lutecia, on es van trobar en molts altres camarades. I d'allí a casa.... a Toulouse.
Quan van arribar a l'estació de Matabiau de Toulouse, es van trobar amb una sorpresa. Pels altaveus de l'estació es sentien els noms de Elvira Veleta i Conchita Ramos! Elvira no va poder més i es va abraçar a la Conchita, plorant: "Els han matat a tots, Conchita. A tots!. Ens hem quedat soles. Soles!" Per sort no va ser així. Els noms de les dones pels altaveus era una maniobra del cunyat de la Maria, cap de l'estació, que els feia  cridar per megafonia cada cop que entrava un tren de deportarts a l'estació , amb l'esperança de retrobar-les.
Imatge de la casa dels Veleta el dia de l'homenatge
A poc a poc l'alegria tornava a les cares de les dues dones. Els tres fills de la Maria, i nets de l'Elvira, estaven sans i estalvis. El Jaume, el marit de l'Elvira, fins aleshores refugiat a Andorra, tornava per fi a casa. Però encara no tenien notícies de la Maria, així que es van decidir a tornar a Varhiles, des d'on havien estat agafades presoneres, per tal d'esbrinar el seu destí.
Pocs dies després, la sogra de Maria va rebre un telegrama: "Maria llegada hospital Salpetrière París" Així que Elvira i Conchita van deixar-ho tot per anar corrents a París. Però la Maria que es van trobar no tenia res a veure amb la seva Maria. Estava totalment desconeguda. Només era un sac d'ossos envoltats de pell. Havia estat enverinada per les aigües putrefactes de Berguen-Belsen a conseqüència dels cadàvers que suraven en elles . No es va poder fer res, i al cap de pocs dies la Maria moria en aquell hospital.
La vida va continuar per les dues supervivents Veleta, intentant sobreposar-se, no sense dificultat, a tots els patiments viscuts i a la mort de la Maria. Van necessitar molt de temps, i sobretot molt d'afecte per part de la família, per poder readaptar-se a una societat que els resultava estranya.
La Conchita va tenir també el recolzament del Josep Ramos, un guerriller de Sabadell que havia conegut abans de ser detinguda i amb el que es va casar els Nadals de 1946. Amb ell va començar una nova vida, mirant cap al futur, i cercant l'equilibri perdut.
Conxita Ramos
"En memòria de totes les dones víctimes de la violència política"

 
Notes:
[1] Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional. 20 de mayo de 1938 núm.120, p. 610 y Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional. 4 de mayo de 1938 núm. 106, p. 403
[2] Declaracions de Conchita Veleta en el llibre de Montserrat Llor "Vivos en el averno Nazi" Ed. Planeta
[3] Neus Català "De la resistencia y la deportación. 50 testimonios de mujeres españolas" Ed.ADGENA SL
[4] Testimoni de Maria Veleta en el llibre de Neus Català "De la resistencia y la deportación. 50 testimonios de mujeres españolas" Ed. ADGENA SL

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Què et sembla aquesta notícia? digues la teva!!!