diumenge, 9 d’agost de 2015

La regalíssia de Mequinensa, l'or en pal!

Per Jacinto Bonales

Durant moltes dècades el nom de Mequinensa ha estat relacionat amb el carbó, però no sempre ha estat així. El nom de la nostra vila s'ha difós per moltes raons i, durant una bona temporada, ho va fer per un altre recurs natural: la regalíssia. Tothom al poble -o així hauria de ser- recorda o ha sentit a parlar de la fàbrica de regalíssia de Perdrix; però la nostra història és molt, molt més antiga.

La regalíssia ha estat aprofitada des d'antic per a consum com a dolç i com a producte medicinal. Creix espontàniament en terrenys de ribera, argilosos, prop de rius, però no a tot arreu: al sud d'Europa i, dins la península ibèrica, a la Vall de l'Ebre, part del Duero i alguns punts del Tajo i del Jarama. Molt aïllada es troba també en alguns pobles de Llevant, Andalusia i l'Algarve portuguès. Així doncs, no es troba en qualsevol lloc, i per aquesta raó des del segle XIII es conreava a Itàlia, i molt més tard, a partir del segle XVI a Anglaterra, on es començarien a fer dolços de regalíssia a Pontefract (Yorkshire). A la resta d'Europa encara es trigaria algun temps a produir. I és aquí on comença la nostra història, al darrer terç del segle XVIII...

El complex industrial de Mequinensa.
Foto: Facebook, grup Mequinenza/Mequinensa
A l'Espanya de Carles III van començar a moure's diferents iniciatives pre-industrialitzadores. El creixement demogràfic i l'expansió econòmica ho permetia, i les condicions del comerç internacional i de la indústria -en expansió- també encoratjaven a "imitar" pràctiques productives de més enllà de les fronteres. És així que un noble de Terol (formava part d'una companyia amb altres companys, probablement burgesos) va veure l'oportunitat d'aplicar a Espanya una indústria que a Anglaterra estava generant molts ingressos: el tractament de la regalíssia i l'obtenció de derivats d'aquesta. Estem parlant del noble Pedro Dolz de Espejo y Pomar, governador i superintendent de les mines del Collado de la Plata (prop d'Albarracín), propietari de la fortalesa i pardina de Los Ares, que arribaria a ser regidor perpetu de la ciutat de Terol, Cavaller de la Reial i Distingida Ordre de Carlos III i Comte de la Florida (nomenat per Carles IV). El seu interès per les iniciatives industrials el va portar a ser soci -des de gener de 1786- de la Real Sociedad Económica Aragonesa de Amigos del País; potser per anhel de participació o potser (i gairebé segur), per aconseguir els contactes necessaris per fer bons negocis.  El cas és que Don Pedro va voler crear una fàbrica de regalíssia, i on l'havia de construir? Doncs a Mequinensa, on hi havia molta matèria primera, molta aigua, i estava situada en un punt neuràlgic per aconseguir "escapar-se" el màxim possible dels impostos duaners que hi havia entre Catalunya i Aragó.

Així doncs, cap a finals de 1785 i principis de 1786, "Pedro Dolz y Compañía" van crear la primera fàbrica de regalíssia d'Espanya a Mequinensa. Però els problemes no van trigar a arribar: obstacles de l'ajuntament i dels propietaris de terres, vigilància duanera, cobradors d'impostos... però encara era l'època dels privilegis senyorials, i a Don Pedro Dolz no li va costar gaire aconseguir els seus objectius en moure bé els seus contactes. Va ser efectivament així; el 2 de juny de 1786 el rei, a Aranjuez estant, va concedir a "Don Pedro Dolz y Compañía" diferents "gràcies" per al foment de la fàbrica que havien establert a la vila de Mequinensa i beneficiar així el comerç del "palo dulce" anomenat "regaliza".

Dones treballant la regalíssia a la fàbrica Perdrix.
Foto: Facebook, grup Mequinenza / Mequinensa
L'èxit de la fàbrica va ser fulminant, de tal volta que uns mesos després, el 15 de juny de 1787, el vitorià José de Santa Maria va aconseguir l'aprovació de la construcció d'una fàbrica idèntica a Corella (Navarra), al temps que projectava ampliar la producció amb una altra fàbrica a Alfaro. Don Pedro va continuar gestionant els seus interessos davant la Cort, i el 22 de febrer de 1788, al Pardo, el rei va concedir a la nostra companyia la llibertat de drets reials per un termini de deu anys, afectant a tota la regalíssia que pogués aplegar i sempre i quan es tractés a la fàbrica de Mequinensa. Unes exempcions fiscals que serien ampliades pel rei el 6 de març del mateix any a Madrid, a instància del mateix Consell d'Hisenda: els propietaris de la fàbrica serien considerats veïns de Mequinensa (amb tots els usos, drets, beneficis i càrregues) mentre la fàbrica estigués en funcionament, de tal volta que podrien recollir tota la regalíssia dels voltants del riu sense impediment de l'Ajuntament, i també la fusta i llenya que necessitessin dels monts comuns. Pel que fa a la regalíssia, podien agafar-la tant de terrenys públics com privats, sempre que no fessin mal als béns de cap propietari. És més, els propietaris dels terrenys havien de deixar la regalíssia, sense poder agafar-la ni vendre-la. En resum, s'ajudava a la companyia a desenvolupar-se amb força.

La competència ja no s'aturaria. A finals d'aquell any de 1788, concretament al novembre, es donava llicència per la construcció d'una altra fàbrica de regalíssia, amb els mateixos privilegis, a Corella (Navarra), a favor de Ramon Octavio de Toledo i Jose Antonio de Sola, d'aquella població; i el 1798 seria Pedro Simón Jauralde el que aixecaria una nova fàbrica, ara a Mamblas-Urdán (Saragossa).

La fàbrica de regalíssia de Mequinensa continuaria en ple funcionament almenys fins les guerres napoleòniques, i sembla ser que també després, fins les guerres carlines. Aquest tipus d'indústria es va expandir ràpidament cap a França, instal·lant-se la primera fàbrica a Moussac (Gard) al segle XIX, important la matèria primera d'Espanya, Itàlia i l'Orient Mitjà. Què va passar amb la nostra fàbrica? ho desconeixem. Tan sols sabem que anys després a Mequinensa hi havia una fàbrica de regalíssia de la família Perdrix, que en tenien una altra a França, concretament a Uzès (també al Gard), que va perdurar fins al segle XX.1
Etiqueta de la regalíssia A. Perdrix.
Foto: Andreu Coso Catalán / Facebook grup Mequinenza / Mequinensa
 
Era el mateix edifici? també ho desconeixem. En tot cas, la fàbrica mequinensana ja havia estat superada en producció pels grans complexes de Saragossa: a finals del segle XIX Espanya exportava unes 2000 tones de regalíssia en rama i 750 tones d'extracte, i a la dècada de 1930 Espanya era el primer productor mundial de regalíssia (i els Estats Units els principals consumidors), i la fàbrica "Zara", de Saragossa, la major fàbrica d'extracte de regalíssia del món.
  
1 La informació sobre la fàbrica Perdrix ha estat proporcionada per Andreu Coso Catalán.

2 comentaris:

  1. molt interesan, es tracte de la meva familia

    ResponElimina
  2. Gràcies Maricarmen. Potser hauríem de preparar alguna cosa amb Coses del Poble, sobre aquesta història...

    ResponElimina

Què et sembla aquesta notícia? digues la teva!!!